LA MIRADA DE L'HEURA

És la carn, és la sang, és el vi, la saba de la terra. Rogencs i coral·lins quan l'aire inclina les heures de tardor que se'ns arrapen mentre una pluja prima hi afegeix lluïssors inesperades.

Purpurins, escarlates, carmins, fins fa poc éreu d'un verd exacte i ara us mostreu com un tapís de cors de misteriós batec, un jardí vertical que, màgic, il·lumina la tarda que s'escapa. De foc vestiu aquesta cambra i, com un mantell encès, acolliu la meva ànima. Formo part d'un instant amb vosaltres. Us miro i em mireu, roses i carmesins.

I tot aquest tresor me'l donen un moment i una finestra oberta. Una finestra que mai no ha volgut ser res més del que ja és, un rectangle que copsa llum i aire i que, ara i aquí, esdevé refulgent cataracta, fugaç irrepetible ràfega de temps que era i ja no és.

Glòria Abras Pou
Intent de prosa poètica
Inèdit
Primera versió

LA RESPOSTA DEL SOMNI

El Jardí - Paul Delvaux

Ama il tuo sogno pur si ti tormenta.

Gabriele d'Annunzio

Sí, estima el teu somni. I creu en ell encara que et turmenti i aquells que diuen protegir-te, vulguin arrossegar-te dient que ells faran tocar de peus a terra.

Sí, estima el teu somni. I alimenta'l, deixa'l créixer, mantén-lo navegant-te en la sang i les artèries. I tanca els ulls o busca la foscor, mentre ell, el somni, campa majestuós per les fondàries del teu pensament i t'aparta, egoista, d'allò que en diuen realitat.

Sí, estima el teu somni, encara que ell t'estimi poc o gens a tu i et robi la son i les ganes de viure. Perquè per tu, el teu somni és la vida. I  si un dia o una nit sents que el teu somni va cap a la mort i creus que el seguiràs perquè ell t'és turment i vida,  no t'enganyis perquè,malgrat la seva mort, tu et quedaràs aquí i veuràs com de somni vivent amb pètals, amb espines i amb una ànima pròpia, a voltes perniciosa com un paràsit indomable,  va esdevenint record.

I sentiràs devastada la terra on el record, punyent, s'haurà establert. Tu. Perquè seràs els plors, les runes i la pols d'una ciutat bombardejada

                                                         fins que fertilitzants d'origen, potser ignot, faran que sentis la fragància d'un bosc on hi vibra la pluja i el teu propi somriure inesperat t'anuncii que has rebut la resposta del somni.

Glòria Abras Pou

Prosa amb voluntat poètica
Primer esborrany

HA RETORNAT OCTUBRE I JO TAMBÉ

Safrans - Félix Vallotton

I aquesta llum d'octubre entre a la casa i, com cada any, tot pren un aire de pel·lícula francesa de pressupost modest. La llum d'un sol que ja no m'enlluerna però il·lumina els racons i confereix a cada un d'ells una tonalitat particular. Els llibres que demanen tornar a ser llegits,  si més no fullejats, tocats, canviats de lloc. No hi fa res que la A i la W s'aguantin l'una amb l'altra o que la Z es recolzi sobre una Y o una I i que la B s'amagui ajaguda al prestatge sota la U que dorm un son immerescut. Tot té un altra caire amb aquesta llum d'octubre acabat d'arribar, llum que no m'agredeix ni em fa fer ganyotes, quieta i fresca rebaixa la lluïssor del vidre de la gerra verda que sosté una rosa blanca de paper. De paper.

I la lluentor d'un marc daurat, que guarda somriures que jo estimo, s'ennobleix perquè ara sembla d'or vell com una antiga i valuosa peça que ja fa anys , potser segles, pertany a la família i  va passant de mà en mà. Ara el tinc jo i no sé per qui serà. I la pell és més pàl·lida perquè la llum és pàl·lida i, en el mirall, el pas del temps sembla més lent i, bondadosament o no, m'enganya, m'estalvia un rictus, m'esborra aquella arruga i dissimula el quasi inexistent color dels llavis ja cansats.

Tot per aquesta llum d'octubre nova i constant que sempre em fa recordar França i les seves tardors que em guien per carrerons inhòspits de pobles i ciutats, buscant-hi cafès freqüentats per sers que semblen ombres i parlen en veu baixa sobre qui sap què.

Un paràgraf de Proust , un tapís brodat amb fils de cristalls de mil colors cap d'estrident. I En acabar, unes notes de Chopin en un plor controlat que envaeix, subtil i  inconsolable, l'atmosfera. És a casa. És a qualsevol cafè d'ombres no gaire lluny d'aquí mateix. És aquesta llum d'octubre que retorna i amb olor de molsa m'abraça quan em reconeix.

Glòria Abras Pou

Text inèdit

POTSER LI DEIEN VIOLETTE

Fotografia Robert Doisneau-dreamideamachine

Ja feia dues setmanes que no anava a veure la Maria. M'havia telefonat dient-me que li havien sorgit imprevistos. Volia tornar uns dies a París on hi tenia moltes amistats, ja m'ho explicaria a la tornada a la tornada. Només em demanava si, de tant en tant, podia anar fins a casa seva i regar-li les plantes. Al congelador m'hi guardava un pastís de gerds que havia fet per a mi.

Però no en vaig tenir prou regant les plantes i mirant el pastís de gerds que m'enduria. Aquell no ser-hi de la Maria era com un tel invisible i alhora es palpava com l'empremta de la seva presència. Vaig seure una estona a la cuina i.com sempre, vaig admirar-me d'aquell ordre que guardaven les coses. Cada plat, cada got, cada forquilla, cada gabinet, tot, tot semblava portar la seva marca eficient i secreta. No me'n vaig poder estar i, en contra de la meva forma habitual de fer, vaig aixecar-me d'una revolada i vaig pujar cap a la seva habitació. Em sentia xafardera i m'ho repetia per castigar el meu atreviment. Això no es fa i ho saps. Això no es fa! . Però mentrestant ja podia veure el llit tapat amb l' impecable cobrellit de ganxet que ella mateixa havia teixit feia anys. A la tauleta de nit de la dreta hi havia la fotografia d'en Jean, un rostre interessant entre la llum i l'ombra, clarament inspirat en la fotografia que havíem vist en el cinema en blanc i negre. L'armari fosc, no gaire gran, semblava respirar al costat de la paret que donava al balcó. I vaig haver d'obrir l'armari. Per què hi tenia les claus als panys? i que hi buscava jo en aquell interior tancat que només era d'ella?

En un costat hi havia peces de vestir penjades i tres calaixos plens de roba per la llar que no vaig ni tocar. A l'altra costat hi havia prestatges on hi guardava llibres, la majoria en francès, un vell tinter buit, un llapis nou granat que portava escrit "Hôtel de la mer - Les rives", un sobre gros que en guardava de petits, una carpeta molt plena que no vaig gosar obrir...i quan ja anava a tancar, quan ja quasi em sentia fora d'aquella habitació aliena que havia registrat empesa per la curiositat i una estranya inquietud, vaig veure el quadern, un quadern d'espiral obert sobre una pàgina escrita. Sí. Escrita amb una lletra petita i molt espessa que em va fer obrir tots els sentits.

"Em varen telefonar. Era una veu d'home que es va identificar com a Jacques, Jacques Nozière i em va citar a la boca del metro de Porte de Lilas. A les sis d'aquella mateixa tarda. No recordo ni com em vaig vestir ni quina combinació vaig haver de fer per arribar al punt de trobada. Nozière em va identificar de seguida i jo també vaig saber qui era quan el vaig tenir al davant fingint un somriure i demanat-me un somriure a mi mentre entre dents em deia que calíem aparentar que érem vells amics, potser ja quasi novios. Em vaig posar al seu costat i vaig seguir els seus passos. No sé quins carrers va agafar però eren estrets, força tranquils. A mi em bategava el cor de tal forma que semblava que tingués una bestia viva colpejant-me el pit. Sabia el què anava a fer i em feia pànic però ho faria, ho volia fer. Seria col·laboradora resistent i en pensar-ho se'm barrejaven la satisfacció i el pànic.

Varem enfilar unes escales fosques com la nit i al cap de dos trams Nozière va treure una clau i va obrir la porta d'un pis. Varem entrar, ell decidit i segur, jo espantada i sumisa. En una habitació se sentia xerrera d'homes. Feien el soroll d'un vesper, parlaven tots de cop i en veu baixa, es barallaven sense cridar. Nozière em va agafar la mà sense altra interès que el de conduir-me a una segona estança. Era un indret sinistre. No hi havia finestres i l'única llum era una làmpada de peu atrotinada que enfocava un home clarament fatigat i sofrent. L'home estava lligat de mans i peus a una cadira de pinça que ell provava de moure sense aconseguir-ho. Nozière li va clavar una plantofada a cada galta i es van sentir els cops secs i els crits bronquítics. Tot seguit i el va mordassar. Jo em sentia una cosa que no era. La sensació de no saber qui era, potser les ganes d'oblidar el meu nom perquè havia deixat de ser jo i el meu record em mossegava rancuniós. Els ulls se'm tancaven i se m'obrien en un gest d'autòmat. Les cames se'm movien inquietes i, si pensava alguna cosa, era que què feia jo en aquella vida, a París, en aquella habitació amb dos homes, un d'ells  presoner i garrotejat. Nozière em va dir, aquest ha denunciat a molta gent, potser també a Jean. Ara veuràs què faig perquè ens expliqui alguna cosa. Ets sorda i muda. Només mira i si et vé por te la fas passar, m'entens?. Vaig assentir mentre Nozière començava a connectar fils elèctrics al pit i als braços de l'home lligat. No vaig voler veure els ulls del botxí màrtir. Nozière i jo érem botxins, la guerra ens fa fer tots els papers de l'auca, surt el bó i el dolent. Nozière em va guiar amb la vista perquè jo aprengués com prement uns botons, el presoner rebia una descarrega que li enrampava l'ànima i que el feia cridar de dolor, ofegat darrere la mordassa.

Aquell mateix dia vaig saber de l'ofici que exercia Nozière a qui havia conegut en un cafè i amb qui m'havia vist diversos cops. Havia esdevingut la deixeble d'un torturador. Vaig frenar la consciència. M'havia compromès i compliria. Ja no pensava en en Jean, ni en la guerra, ni en França, ni en la llibertat. Només pensava en concentrar-me intensament en l'habilitat de connectar cables i prémer botons i, fins i tot, vaig atrevir-me a mirar els ulls esbatanats del màrtir presoner mentre Nozière l'interrogava amb actitud salvatge com convenia al seu rol. 

Aquell va ser el meu primer dia. N'hi varen haver més. Molts més. Durant molt temps vaig viure abduida pensant que estava complint una missió, feia una feina com qualsevol altre. Defensava els meus. Mai no m'hagués pensat que la memòria em passaria una factura tan alta d'aquella barbàrie en la que vaig participar amb el cor, amb el cap, amb les mans. Una factura sagnant que pagaré fins a la mort perquè, quan he intentat penedir.me d'aquells fets, no he pogut. No m'he sentit satisfeta d'haver practicat una conducta que només pot ser qualificada de criminal. Però tampoc he sentit penediment. Sóc una criminal des d'aquella primera vegada. o potser ja ho era abans i no me n'adonava. I així per sempre més, nit i dia, criminal.

  

Glòria Abras Pou

Fragment d'un exercici d'escriptura.

EAU DE PARIS

Diluviava pels carrers de París. La ciutat havia esdevingut de cop un esclat de colors que l' humitat  accentuava. El cel d'un blau intens, gairebé negra era un immens sostre que ens enterrava a tots.

Jo tenia el meu lloc a la plaça d'una petita esglesia però en aquell moment i sota la tempesta hauria de buscar refugi. Sabia que l'esglesia solia estar tancada i que només l'obrien si algú l'havia demanat per casar-s'hi , celebrar-hi un bateig o qualsevol altra acte de commemoració religiosa. La plaça deserta s'estava convertint en un llac d'aigua tèrbola. Feia temps que aquell era el meu lloc i mai no m'havia trobat amb una pluja tan salvatge, tant que s'hauria dit que no tenia aturador i que sempre més rajarien del cel aquelles gotes inflades i agressives que, caiguent en diagonal, m'anaven esborrant el paisatge de cases que hi havia al davant, el carrer atapeït de cotxes i la parada de l'autobus.

La parada de l'autobus? . Vaig agafar la bossa i amb l'aigua a l'alçada del turmell, em vaig refugiar a la marquesina. No hi havia ningú més que jo, esclar i el banc de metall brillava d'humitat creixent i l'aigua començava a vessar-li pels costats. Però tenia un sostre, un sostre ferm que em privaria d'agafar una pneumònia o de ser arrossegada pel corrent cada vegada més poderós que ja havia inundat del tot la plaça i que , com un ser viu, un gegantí rèptil informe, s'anava escampant carrer avall.

Fins i tot em sentia els ossos negats d'aigua. un tímid cor de grills feia niu al meu pit i m'empenyia a tossir sense poder parar. L'autobus no venia ni passava cap taxi i jo portava cinc euros a la bossa. Tremolava i tremolava però amb la mà dreta vaig començar a fer senyals als cotxes. I si una ànima caritativa decidia ajudar-me i parava el cotxe i em feia que pugés?. Com una aparició es va acostar un xicot àrab guiant una bicicleta coberta per un plàstic gruixut. Era un vehicle turístic dels que solen abundar pel centre de París per passejar els visitants. Es va aturar i em va assenyalar la banqueta darrere del seu seient.

I va començar a pedalar amb desesperació. Jo sentia que, no sabia perquè, el meu destí estava canviant. De la mateixa forma que va escampar la pluja i l'aigua dels carrers es va calmar, el xicot va parar davant d'una cafeteria de la Rue Rivoli. Va lligar la bicicleta a una columna i em va fer que entressim a fer un cafè ben calent. Amb els cinc euros que tenia vaig pagar la festa. Va demanar-me una aspirina per aliviar-me el refredat i em va dir que feia temps que em veia, molt temps, asseguda a terra, davant de la petita esglesia amb una bossa oberta. No va pronunciar la paraula pobra, ni pidolaire ni indigent però els seus ulls tan negres em compadien de debó.  S'endevinava blau el cel de París i feia venir ganes de caminar a pesar de l'aiguat. Passejavem sense rumb sense allunyar-nos de Rivoli per controlar la bicicleta. Em va posar el braç a l'espatlla i em va dir que al garatge n'hi tenia una altra. Voldria anar a mitges amb ell i donar voltes als turistes?. Vaig assentir sense dubtar. Havia trobat feina!.  Un dia li faria saber què m'havia portat a plantar la parada davant d'aquella esglesia. I mentre ho pensava i em veia voleiant pels carrers de París, li vaig fer un petó a la galta i somrient vaig preguntar-li, com te dius?

Glòria Abras Pou

primer esborrany, inèdit

Fotografia, Jean Paul Chapon

parisbanlieu.blog.le monde.fr

CURT I LLEUGER

 


Finalment he visitat al mèdium, un home escarransit, la cara demacrada, els ulls ocres, quasi grocs. Li he demanat que em parlés de mi. M'estima o no m'estima? Sempre desfullant l'eterna margarita. M'ha fet cartejar una baralla de tarot, després m'ha demanat que escampés quatre cartes. Com que jo no conec els arcans del tarot, l'he escoltat mirant les cartes mentre ell em deia que algú em protegia des d'un altre univers i que també estava protegida aquí per algú, encara viu, relacionat amb la feina. La tercera carta l'ha fet parlar de la salut. Ha encertat que havia estat molt delicada i que m'havia de cuidar. No em calia tenir por però sí, precaució. I després he vist la carta del penjat, potser la més famosa. El cor m'ha fet un salt desagradable que s'ha anat amortint mentre el mèdium, mirant-me fixament des dels seus ulls de bassa bruta, ha sentenciat: Ja ho veu, la carta del penjat. Aquest noi que vostè estima tant també ho està de penjat, però per vostè. No perdi el temps i afluixi-li la corda.

He pagat i he sortit corrent. És veritat o no?  M'estima o no m'estima? Qui em podria informar de manera seriosa si el mèdium interpretava bé la realitat o tal vegada em mentia?. Penso que hauré de consultar un altre mèdium per constatar el què m'ha dit aquet. I així...successivament.

Glòria Abras Pou

Curt i lleuger

Conte inèdit


Fotografia: Blog Two Bee

FER CONTES

Fotografia sense signar. The Yorkshire Post. Edició 17 desembre 2015

PER LLEGIR AMB POSAT SERIÓS

Avui he fet una lectura de poemes en un centre cívic. Hi havia dotze persones i m'han fet molta atenció. Fins i tot m'han demanat que en repetís algun. Els hi ha agradat molt el que està dedicat a la mare i no recordo quin altra que parlava d'amor. De fet, tots dos, de forma diferent, parlaven d'amor. Estava clar que els assistents volien saber coses de mi, sobretot pel que feia als poemes d'amor de parella. Estaven tots dedicats a la mateixa persona?, Eren imaginats o obeïen a sentiments reals?, Quan els havia escrit?.

He decidit crear misteri. És a dir, no explicar la possible veritat, si n'hi ha alguna. Quant al poema dedicat a la mare els hi he dit que era cert i ho és. Veritat de la bona.

Quan he passat a comentar el poemes d'amor els hi he dit que tots estaven dedicats a una mateixa persona. Un home. No havíem estat ni amics ni novios i per tant no ens havíem casat. I els hi he dit també que la història dels poemes era una història d'amor que jo havia viscut en solitari, pel meu compte. Ell, tot sovint, passava per davant meu i em mirava. Jo seia en un banc del parc, ell passejava. Quan havia fet uns quants passos, quan, per desgràcia, havia passat de llarg una vegada més, jo treia el quadern del bolso i començava a escriure un poema a l'home que m'havia mirat i que jo havia mirat com em mirava. Així, el poemari era el fruit del seu silenci. I per què no? . També del meu.

Una noia que ha vingut a escoltar-me m'ha dit amb molta gràcia que potser ell feia el mateix que jo i m'escrivia un poema cada vegada que em mirava. Em va agradar la idea i vaig imaginar els seus llibres i els meus tocant-se subtilment a qualsevol taulell de llibreria o arrenglerats en els prestatges o compartint la pols dels magatzems. Estàvem destinats a ser un de sol amagats en la pasta de paper.

Amor meu. Amor mut.

Glòria Abras Pou

conte inèdit

sense títol

UNA ALTRA NIT DE SANT JOAN

"Embracing" de Jack Vettriano

V A L S


T'invito a entrar en el meu poema
que és una pista de cristall.
Cenyeix-me fort per la cintura
i comencem el nostre ball.

T'invito a entrar en el meu poema,
un laberint de roig corall,
palmeres altes el voltegen,
sorra de perles vora el mar.

T'invito a entrar en el meu poema
fins que s'acabi aquest bell vals
i m'abandonis la cintura
per volar lluny en un cavall.

Tot plegat haurà estat un somni.
Ni tu ni jo no ens hem vist mai
però existeix aquest poema,
record d'amor, ardent desmai.

Glòria Abras Pou
Poema inèdit
Revetlla de Sant Joan 2015

Imatge, Mailonline
The secrets of Jack Vettriano

MAI, MAI

Detail of a young woman - Balthus

I ara ens veiem sovint a la piscina i, de vegades, m’ensenya la fotografia del seu únic marit mort d’accident. No té fills. El pare viu amb ella i està bé. Ens veiem sovint a la piscina, tan sovint com quan ens veiem al pati de l'escola quan teníem dotze anys. Un llarg espai de temps des que portàvem trenes i saltàvem a corda. Ella era molt bonica. No tardarien en tallar-li els cabells rossos com espigues  i, de sobte, ja semblaria una noia en edat de festejar.  Però un dia va deixar de venir. I l’endemà i el següent va fer el mateix. I així per sempre més,  tan misteriosament. La senyoreta ens va explicar que havia marxat a l’estranger amb els seus pares. Al seu pare li havia sortit una feina molt bona i totes ens ho vàrem creure malgrat sentir-nos estranyades de que mai no ens hagués parlat d’aquell viatge.

I ara ens veiem sovint a la piscina. Seiem mentre prenem suc de taronja o cafè amb gel. Porta els cabells blancs molt curts i té la pell vermella perquè li agrada molt el sol i no es posa cap crema protectora. Té una xarxa subtil de venes blaves que li neixen damunt dels genolls i se li enfilen fins a mitja cuixa. La cuixa dreta sembla més maltractada i el blau vira gairebé fins al lila. Deuen ser varius, petits vessaments No goso preguntar-li. Xerrem de temes ben superficials i jo la deixo dir. Vaig deduint coses a través de la seva conversa. Em diu que ha viscut  trenta cinc anys a Suècia, que quan va marxar, els seus pares la varen avisar de cop i volta i, per això, mai no es va acomiadar de nosaltres. No li dic el què sé. Quan es frega la cinquantena una ja ha d’haver après a ser discreta. Pot explicar-me la seva vida com ella se la vulgui imaginar. A Suècia la versió deu ser una altra. O no. Digui el què digui jo sempre assentiré amb un somriure si s’escau.

Quan la mare va creure que jo ja tenia edat per entendre-ho m’ho va explicar. Un dia al vespre quan la meva amiga tenia dotze anys i mig com jo, la seva mare li va dir que s’assegués als esglaons d’accés al pis on junt amb el seu pare vivien tots tres. Eren, si fa no fa, les nou del vespre. La mare no donava cap senyal de vida i el pare, que feia hores extraordinàries, va arribar a les onze de la nit tocades. Aquell home necessitava saber poc. La fama de la seva dona ultrapassava els límits d'aquell poble petit, potser de la comarca i tot. Havia fugit amb un sabater gallec força més jove que ella. Ningú sabia on eren però l’home abandonat tampoc sentia cap ganes d’anar-la a buscar. L’amant, me’n recordo molt bé, és deia Celso. Es veu que tot el veïnat anava ple dels salts d’aquella dona perquè, en aquells dies, s’emprava l’eufemisme “saltar” quan es parlava d’una adúltera i, pel que és veu, només podien ser adúlteres les dones.

Al cap de menys d’una setmana de la nit que el pare va trobar la seva filla asseguda a l’esglaó, mostrant uns ulls esbatanats d’una barreja de gana, son i pena, ambdós marxaven a Suècia.

Es varen establir en un poble petit i allí el pare es va guanyar la vida mentre la nena anava a escola. Havia canviat el paisatge, la feina, l’idioma però, amb el temps, semblava que no havia canviat res. Els anys varen anar passant i convertits en un home gran i una dona madura varen retornar al poble.
I ara ens veiem sovint a la piscina i la fem petar de qualsevol cosa.

Sé que mai no li he de preguntar per la seva mare. D'altra banda ella no en parla mai. Mai jo, mai ella, doncs. Mai, mai.

Glòria Abras Pou

TORNAR PER CONTAR

La mestra que va a l' escola és una dona encara jove –no deu passar dels quaranta anys -. El seu pas és enèrgic  i,  encara que el camí que fa voregi un bosc de roures i més enllà s’albirin ocres masies i camps de conreu, la mestra va sempre vestida amb el que en diríem roba de ciutat.

La mestra que va a l’escola viu al poble amb el seu home que és veterinari. Ambdós comparteixen una casa de dos pisos i garatge construïda amb obra vista. No tenen fills. Una dona els hi va tres cops a la setmana a netejar i l’home d’aquesta dona s’ocupa del tros de terra de davant on hi ha fet un jardí de plantes aromàtiques i on també hi ha plantat una figuera, un arbre rosa del qual no en sé el nom i un parell de palmeres molt ufanes. Darrere de la casa l’home hi cultiva un hort on segons l’estació hi va plantant hortalisses diverses.

La mestra que va a l’escola ignora totalment la meva existència. Mai es podria imaginar que cada dia surto no només a veure-la passar sinó que la fotografio, una vegada, dues, tres i la repasso amb els prismàtics que, quan l’estiu s’acosta i ella es posa menys roba, em deixen resseguir les corbes del seu cos.

La mestra que va a l’escola s’ha casat amb un home d’estudis i si alguna vegada, estant jo amagat, els veig junts, sento una punxada llarga al cor, una punxada vella però viva com quan, més de vint anys endarrere, va néixer en mi.

La mestra que va a l’escola,  quan encara no era mestra ni devia tenir novio, va aparèixer un estiu a la festa major del meu poble. Quan va entrar a l’envelat jo ja era a la porta com si l’esperés i en veure-la vaig pensar que sí que l’havia esperat tota la vida i que, malgrat jo fos un pagerol poc agraciat, sabria com fer-me-la meva dient-li paraules dolces, paraules que mai ningú li havia dit. M’hi vaig acostar sense vergonya –d’això sí que no en tenia-  li vaig somriure i la vaig convidar a ballar. Les seves amigues varen somriure però ella...ella va fer una riallada cruel i em va dir però tu que t’has cregut si fas més por que goig! Fas fàstic!!!. Com un autòmat, i per sempre, em vaig apartar de la seva vora.

La mestra que va a l’escola ni es deu recordar del pobre noi que tan cruelment va rebutjar. Però el noi la mira cada dia. Dissabtes, diumenges i dies de festa d’amagat. El noi té carpetes i carpetes de les fotografies que cada dia li ha anat fent. I també té enterrats en lloc secret diferents models de ganivets per a poder triar el dia que, finalment,  s’atipi de tan silenci, de tanta solitud.

La mestra que va a l’escola ja no hi anirà més i mentre la gent i els diaris en parlin jo hauré volat lliure del meu rancor. El meu últim record serà una taca vermella degotant, degotant...

Glòria Abras Pou