EAU DE PARIS

Diluviava pels carrers de París. La ciutat havia esdevingut de cop un esclat de colors que l' humitat  accentuava. El cel d'un blau intens, gairebé negra era un immens sostre que ens enterrava a tots.

Jo tenia el meu lloc a la plaça d'una petita esglesia però en aquell moment i sota la tempesta hauria de buscar refugi. Sabia que l'esglesia solia estar tancada i que només l'obrien si algú l'havia demanat per casar-s'hi , celebrar-hi un bateig o qualsevol altra acte de commemoració religiosa. La plaça deserta s'estava convertint en un llac d'aigua tèrbola. Feia temps que aquell era el meu lloc i mai no m'havia trobat amb una pluja tan salvatge, tant que s'hauria dit que no tenia aturador i que sempre més rajarien del cel aquelles gotes inflades i agressives que, caiguent en diagonal, m'anaven esborrant el paisatge de cases que hi havia al davant, el carrer atapeït de cotxes i la parada de l'autobus.

La parada de l'autobus? . Vaig agafar la bossa i amb l'aigua a l'alçada del turmell, em vaig refugiar a la marquesina. No hi havia ningú més que jo, esclar i el banc de metall brillava d'humitat creixent i l'aigua començava a vessar-li pels costats. Però tenia un sostre, un sostre ferm que em privaria d'agafar una pneumònia o de ser arrossegada pel corrent cada vegada més poderós que ja havia inundat del tot la plaça i que , com un ser viu, un gegantí rèptil informe, s'anava escampant carrer avall.

Fins i tot em sentia els ossos negats d'aigua. un tímid cor de grills feia niu al meu pit i m'empenyia a tossir sense poder parar. L'autobus no venia ni passava cap taxi i jo portava cinc euros a la bossa. Tremolava i tremolava però amb la mà dreta vaig començar a fer senyals als cotxes. I si una ànima caritativa decidia ajudar-me i parava el cotxe i em feia que pugés?. Com una aparició es va acostar un xicot àrab guiant una bicicleta coberta per un plàstic gruixut. Era un vehicle turístic dels que solen abundar pel centre de París per passejar els visitants. Es va aturar i em va assenyalar la banqueta darrere del seu seient.

I va començar a pedalar amb desesperació. Jo sentia que, no sabia perquè, el meu destí estava canviant. De la mateixa forma que va escampar la pluja i l'aigua dels carrers es va calmar, el xicot va parar davant d'una cafeteria de la Rue Rivoli. Va lligar la bicicleta a una columna i em va fer que entressim a fer un cafè ben calent. Amb els cinc euros que tenia vaig pagar la festa. Va demanar-me una aspirina per aliviar-me el refredat i em va dir que feia temps que em veia, molt temps, asseguda a terra, davant de la petita esglesia amb una bossa oberta. No va pronunciar la paraula pobra, ni pidolaire ni indigent però els seus ulls tan negres em compadien de debó.  S'endevinava blau el cel de París i feia venir ganes de caminar a pesar de l'aiguat. Passejavem sense rumb sense allunyar-nos de Rivoli per controlar la bicicleta. Em va posar el braç a l'espatlla i em va dir que al garatge n'hi tenia una altra. Voldria anar a mitges amb ell i donar voltes als turistes?. Vaig assentir sense dubtar. Havia trobat feina!.  Un dia li faria saber què m'havia portat a plantar la parada davant d'aquella esglesia. I mentre ho pensava i em veia voleiant pels carrers de París, li vaig fer un petó a la galta i somrient vaig preguntar-li, com te dius?

Glòria Abras Pou

primer esborrany, inèdit

Fotografia, Jean Paul Chapon

parisbanlieu.blog.le monde.fr