dijous, 27 de novembre del 2014

MIKE NICHOLS IN MEMORIAM

Universitat de Berkeley- San Francisco

Qualsevol exusa és bona per retornar al blog. De fet aquest és un racó que, sempre que el necessito, em fa de refugi, sempre em rep bé i m'alimenta la il·lusió de pensar que potser em llegireu o em deixareu un comentari
La setmana passada vaig lamentar la mort de Mike Nichols un d'aquells cineastes que et fan sentir el cinema com una de les branques de l'arbre de la saviesa. Gràcies a cicles fets a la televisió -molts d'ells presentats per l'inoblidable Alfonso Sánchez - em vaig aficionar enormement al setè art. Només faltava que els meus pares fossin d'allò més cinèfils per recomanar-me segons quines pel·lícules prèviament anunciades per aquella setmana. D'aquella època provenen descobriments inesborrables com "Casablanca" o "Lo que el viento se llevó" per esmentar-me'n només dues ja que si les volgués posar totes la llista seria inacabable.


He tornat, doncs, al refugi. Perdoneu si encara hi ha pols. Demà em faré portar mitja dotzena de plantes d'interior i una mimosa pel terrat que m'embriagui les hores.

Tornem a Mike Nichols nascut a Berlín l'any 1931 de pare rus i de professió físic i de mare alemanya pertanyent a una família de tradició anarquista i cosina de segon grau d'Albert Einstein. Nichols va haver de marxar amb tota la família l'any 1934. El seu pare ja feia un any que treballava a Estats Units. La mare i ell el varen seguir, com sempre en aquells tems nefastos, fugint de les hordes nazis.
Va ser actor i director de teatre fin que una productora li fa oferir "El graduado", un tema difícil que ell va brodar amb un talent inesperat. A més a més va apostar per un protagonista desconegut i amb aspecte de guapo molt poc convencional. Dustin Hofman. La seva bellesa, el seu atractiu li neixien a dins i conformaven un personatge sobri i natural que inaugurava la moda dels actors amb aspecte normal i aliens a l'histrionisme. La sensació d'actuar, la gesticulació s'anaven esvaint en homes com aquell per assemblar-se més aviat al veí d'escala, al company de feina, al xicot que veiem a la barra del bar.
Vaig repetir "El graduado" diverses vegades. Jo crec que al cinema Aribau ja em devien conèixer. La música de Simon & Garfunkel em resultava embriagadora, a casa ja no volien escoltar el disc malgrat reconèixer-li'n  la qualitat.
Un dia, potser al cap de vint anys des de San Francisco un trenet em va portar a Berkeley on s'havien estimat els joves protagonistes de "El Graduado". Passejant pel campus, admirant els vells edificis de les diverses facultats em vaig sentir tocant el cel.
Ells no hi eren però hi era jo.
Vaig deixar el meu cor a San Francisco però... amb bitllet a Berkeley.