FER CONTES

Fotografia sense signar. The Yorkshire Post. Edició 17 desembre 2015

PER LLEGIR AMB POSAT SERIÓS

Avui he fet una lectura de poemes en un centre cívic. Hi havia dotze persones i m'han fet molta atenció. Fins i tot m'han demanat que en repetís algun. Els hi ha agradat molt el que està dedicat a la mare i no recordo quin altra que parlava d'amor. De fet, tots dos, de forma diferent, parlaven d'amor. Estava clar que els assistents volien saber coses de mi, sobretot pel que feia als poemes d'amor de parella. Estaven tots dedicats a la mateixa persona?, Eren imaginats o obeïen a sentiments reals?, Quan els havia escrit?.

He decidit crear misteri. És a dir, no explicar la possible veritat, si n'hi ha alguna. Quant al poema dedicat a la mare els hi he dit que era cert i ho és. Veritat de la bona.

Quan he passat a comentar el poemes d'amor els hi he dit que tots estaven dedicats a una mateixa persona. Un home. No havíem estat ni amics ni novios i per tant no ens havíem casat. I els hi he dit també que la història dels poemes era una història d'amor que jo havia viscut en solitari, pel meu compte. Ell, tot sovint, passava per davant meu i em mirava. Jo seia en un banc del parc, ell passejava. Quan havia fet uns quants passos, quan, per desgràcia, havia passat de llarg una vegada més, jo treia el quadern del bolso i començava a escriure un poema a l'home que m'havia mirat i que jo havia mirat com em mirava. Així, el poemari era el fruit del seu silenci. I per què no? . També del meu.

Una noia que ha vingut a escoltar-me m'ha dit amb molta gràcia que potser ell feia el mateix que jo i m'escrivia un poema cada vegada que em mirava. Em va agradar la idea i vaig imaginar els seus llibres i els meus tocant-se subtilment a qualsevol taulell de llibreria o arrenglerats en els prestatges o compartint la pols dels magatzems. Estàvem destinats a ser un de sol amagats en la pasta de paper.

Amor meu. Amor mut.

Glòria Abras Pou

conte inèdit

sense títol