a les mateixes aigües
deia Heràclit carregat de raó.
Les dels mars es remouen
vives com animals lluents
que canvien la pell
d’un dia per l’altre.
Les dels rius
que, inquietes, jauen
sobre les seves lleres.
I fins i tot les manses aigües
que fan dels llacs miralls,
pous de misteri,
es mouen des del fons
en secretes corrents
lluitant per no ser mai
paisatges repetits
que cansen la mirada.
I si així és
no sé per quina llei
tampoc mai no hi haurà
cap bes igual
ni sabrem
si l’abraçada d’aquest vespre,
càlida, tèbia o freda
és l’ última
que ens ofereix la vida.
Glòria Abras Pou
Poema inèdit
Versió no definitiva