dilluns, 25 de setembre de 2017

BERTA ISLA VESTIDA DE BLANC

"Me casé con Tomás Nevinson en mayo de 1974, en la iglesia de San fermín de los Navarros, muy cerca del colegio al que los dos habíamos ido, en el que nos habíamos conocido y al que él había llegado tardíamente, con caatorce años. Aun no teníamos veintitrés  cuandp salimos de esa iglesia absurdamente cogidos del brazo (nunca habíamos caminado así, ni lo hicimos luego, yo vestida de blanco,  con un ramo en la mano, un velo alzado y una sonrisa de triunfo en los labios. (...) "

Javier Marías
BERTA ISLA

Plaça d'Orient - Madrid

L'escriptor madrileny Javier Marías ha escrit una novel·la excepcional sobre la solitud i les obligatòries relacions ajornades. Perquè no ens parla només de la solitud de la protagonista que dóna títol a l'obra sinó també de la solitud del seu marit Tomás Nevinson que corre erràtic pel món complint missions inconfessables, que mai no ens seran explicades. Javier Marías no ens relata anècdotes pròpies d'un llibre d'espionatge que, d'altra banda, podrien ser interessants. Ens explica interioritats de Berta Isla i Tomás Nevinson, l'estranya parella. Ella en la quietud del pis matrimonial tocant la madrilenya Plaça d'Orient i ell instal·lat en existències que ben poc tenen a veure amb la seva, obeint consignes i procurant fer sempre un bon treball per evitar la segura venjança. Nevinson que es tants homes i, poc sovint, ell mateix, sotmès a designis d'instàncies superiors que, en un moment donat i en plena joventut, li han robat la vida mitjançant una estafa sense cap esperança d'indemnització moral i amb l'agreujant de que el temps que algú ha pres a Tomás Nevinson mai no li podrà ser restituït com tampoc no serà mai possible retornar-li la innocència de quan té vint i pocs anys ni esborrar-li els dolors infringits en, el que se suposa, és el compliment d'un deure indefugible.

Seguiria i seguiria amb aquest comentari que podria haver fet en una taula de bar i que mai voldria ser ser una crítica o ressenya. He llegit "Berta Isla" amb entusiasme d'hipnotitzada pel discurs demorat, sempre intimista i elegant, que la novel·la ofereix. Ha estat un plaer recrear-se en la riquesa del llenguatge que empra l'autor, el ritme, de vegades sincopat, de la seva tan peculiar prosa, una prosa que descobreix una dimensió nova de la llengua castellana amb les seves capricioses frases on, sovint, hi batega la sintaxi anglesa, amb la seva inversió de l'ordre convencional de substantius, verbs, adjectius, adverbis i demés. Com un encanteri de més de cinc centes pàgines he rebut la veu d'un narrador omniscient i la de Berta Isla. Ambdues veus conformen un tot que, sense escletxes, ens impulsa a desenvolupar les reflexions que suggereix el text bellíssim, perfectament cohesionat d'una novel·la que hauria de ser cabdal per la Literatura d'aquests temps.
I em deixo moltes coses però no vull descuidar-me d'assenyalar la mestria amb que Marías tracta el pas del temps, com aquest temps traïdor erosiona les nostres existències, com un fet que ni hem presenciat pot alterar-nos la joia tràgica del viure.

Inevitablement, com tota obra, Berta Isla té a favors i en contres però, per mi, els guanyadors són els primers.

Glòria Abras Pou

Església de San Fermín de los Navarros- Madrid


Edifici central de l'MI6-Servei Secret britànic- Vauxhall Cross, Londres

divendres, 15 de setembre de 2017

TORNARAN LES HEURES ESCARLATES

 
És la carn, és la sang, és el vi, la saba de la terra. Rogencs i coral·lins quan l'aire inclina les heures de tardor que se'ns arrapen mentre una pluja prima hi afegeix lluïssors inesperades.
Purpurins, escarlates, carmins, fins fa poc éreu d'un verd exacte i ara us mostreu com un tapís de cors de misteriós batec, un jardí vertical que, màgic, il·lumina la tarda que s'escapa. De foc vestiu aquesta cambra i, com un mantell encès, acolliu la meva ànima. Formo part d'un instant amb vosaltres. Us miro i em mireu, roses i carmesins.

I tot aquest tresor me'l donen un moment i una finestra oberta. Una finestra que mai no ha volgut ser res més del que ja és, un rectangle que copsa llum i aire i que, ara i aquí, esdevé refulgent cataracta, fugaç irrepetible ràfega de temps que era i ja no és.

Glòria Abras Pou
Intent de prosa poètica
Inèdit
Primera versió

Publicat per primer cop el 16 d'octubre de 2016.