dimecres, 30 d’agost del 2017

ALDA MERINI, AMB BOGERIA

Resultat d'imatges de alda merini libri

(Amor de calç)
L'amor
que jo cerco
no és certament dins el teu cos,
que reclines sobre dones ben fàcils,
sense gruix.
L'amor que vull
és la teva constant presència,
  és l'ull atent de l'amo
 orgullós de la seva bèstia.
He cavalcat cavalls d'ombra i
qui m'ha vist córrer sense brides
m'ha considerat boja
i sí, una dona que viu sola
sense un escut historiat
sense una història de nens
no és ni mare ni dona.
És només només un nom híbrid estampat
amb calç a la teva pàgina.

Alda Merini - Clínica de l'abandó
Traducció Meritxell Cucurella


( Ho sé tot )
 No en sé res de tu
i no és que ficant
la teva carn dins la meva
m'hagis dit alguna cosa.
m'has deixat en suspens
com una hospitalització sense alta.
Des d'aleshores cerco
el meu historial clínic
imprudentment.

Alda Merini - Clínica de l'abandó
Traducció Meritxell Cucurella



De vegades, Déu mata els amants perquè no vol ser superat en amor.

Alda Merini


La poeta milanesa Alda Merini (1931-2009) escrivia com una boja perquè n'era o, potser, malgrat ser-ho. Va fer llargues estades a manicomis -ella no en deia instituts psiquiàtrics-. Alda Merini escrivia amb energia volcànica des del seu lloc de malalta tancada, de vegades lligada, des del llit, des del patí, des dels cafès de Milà un cop va ser donada d'alta, ja molt gran.
Alda Merini havia estudiat piano i de molt joveneta se li va revelar un greu trastorn nerviós que la va acompanyar fins la mort. Els electroxocs i l'avanç de la medicina en el terreny dels psicofàrmacs la varen ajudar a gaudir d'èpoques de lucidesa durant les quals va deixar anar el torrent poètic que, salvatge, s'allotjava a la seva sang.
Ella ens parla dels amants reals o ficticis mostrant una sexualitat i una sensualitat directes, sense filtres i així mateix s'acosta a Déu i s'eleva en una espiritualitat commovedora component oracions de misteriosa mística  i bellíssima música.
Va tenir família però poc la va ajudar. Va gaudir d'amistats il·lustres que la varen empènyer a no deixar mai d'escriure, va ser molt apreciada per Quasimodo i altres poetes d'aquell temps i, en un moment donat, va arribar a escriure poesies, des de la taula d'un cafè, que lliurava a la gent a canvi de consumicions, tan a precari vivia. Finalment, a demanda d'intel·lectuals i artistes es va aconseguir mantenir-la amb una modesta pensió.
Avui, ella que tot ho cantava és  gloriosament cantada per milers de lectors que l'estimen.

Glòria Abras Pou

dimecres, 23 d’agost del 2017

KHALIL GIBRAN COM UN LOTUS DE PÈTALS INCOMPTABLES


DEL CONEIXEMENT  D'UN MATEIXhttps://s-media-cache-ak0.pinimg.com/originals/02/41/f1/0241f12e7e7a17046789d1e073f4b100.jpg
 Fotografia, Pinterest


I un home digué,
Parleu-nos del Coneixement d’un mateix.
I ell respongué dient:
Els vostres cors coneixen en silenci els secrets dels dies i de les nits.
Però les vostres vides tenen set del coneixement del vostre propi cor.
Voldríeu saber en paraules el que sempre heu sabut en el pensament.
Voldríeu tocar amb els vostres dits el cor nu dels vostres somnis.
I seria un bé que poguéssiu fer-ho.
La font amagada de la vostra ànima ha de tenir necessitat de brollar i de lliscar, mormolant, cap al mar.
No permeteu, però, que hi hagi bàscules per a pesar el vostre desconegut tresor.
Ni cerqueu tampoc, amb pals o sondes, les pregoneses del vostre coneixement.
Perquè el propi ésser és un mar sense mesura ni límits.
No digueu mai: «He trobat la veritat», sinó: «He trobat una veritat».
No digueu: «He trobat el camí de l’ànima», sinó: «He trobat l’ànima caminant pel meu camí».
Car l’ànima segueix tots els camins.
L’ànima no camina per damunt d’una ratlla ni creix com una canya.
L’ànima es desplega ella mateixa com un lotus de pètals incomptables.

(El profeta, 1923)
Gibran Khalil Gibran
Traducció, Maria de Quadras



Kahlil GibranGibran Khalil Gibran (Bsharra, 1883-Nova York, 1931). Poeta i pintor libanès que va viure la major part de la seva vida als Estats Units. És conegut sobretot gràcies al seu llibre El profeta.




divendres, 11 d’agost del 2017

VELLES PARAULES MEVES

Mirall



La tardor ja és al pati.

L’herba està quieta

I el cel de fosc metall

com un punyal s’endinsa

fins el cor de la terra.



De la finestra estant,

em veig a mi mateixa.

El corriol és curt,

L’aigua,  propera.

Esdevinc un esbós:

Dona donant l’esquena.



La tardor ja és al pati.

L’herba està quieta.

Un presagi d’onades

inerta m’arrossega.

L’últim record que salta

és la trena de plata

compacta i vertical

partint la meva esquena.
Glòria Abras Pou, Poemes inèditshttps://dsigned.me/wp-content/uploads/machine-a-ecrire.jpg

Signat Le Blog, grafista freelance, Lyon





Succés

I

Portava el vestit blanc

de les festes més belles.

El vi blanc coll avall

i els glops de l’amant tendre.

Jardins sobre les pells,

laberints sense llei,

celebracions secretes,

sanglots, sospirs, suors,

un sol país el nostre,

tu i jo, jo i tu, nosaltres

com una única terra.

Illa de besos llargs

Illa d’ofec i febre.

II

Varem perdre les mans

que, de cop, eren cegues

I ja no coneixíem

els nostres ulls de sempre.

Portava el vestit blanc

de les festes més belles,

blanca vela estripada

vella barca estellada

surava malferida

a l’ull de la tempesta.



Glòria Abras Pou – Poemes inèdits




dimecres, 2 d’agost del 2017

OLGA XIRINACS, QUAN LES PARAULES ENS FAN COMPANYIA

Resultat d'imatges de olga xirinacs
    Olga Xirinacs, fotografia cedida per l'escriptora al digital Surtdecasa.cat
(...)
A casa hi ha un mirall ovalat, gran, que forma part del bufet que un arquitecte va fer per encàrrec dels avis. M'hi he mirat moltes vegades per veure'm formar part del mobiliari, interrogant-me jo mateixa a través de la imatge, com una ombra de les que Joan Alcover fa lliscar lentament pels retaules.
La llàgrima del Guepard és la meva i la de tots els que, com jo, arriben al final de les seves vides i s'adonen que la llàgrima és una condensació de la vida que han viscut, de la que no haurien volgut viure i de la que encara, en el seu crepuscle, els tocarà viure. També hi ha la joventut perduda, en aquesta llàgrima. Es miren al mirall. Sempre han volgut ser forts, moltes vegades dominants, però en aquest moment contemplen com es forma la llàgrima, candent com metall expulsat per una erupció volcànica, els crema la pell i la contemplen, no l'eixuguen, la deixen lliscar precisament perquè la llàgrima els ho diu tot: és el moment d'inflexió de la vida; has deixat de ser autònom, altres et conduiran pels camins que ja no podràs triar.

Olga Xirinacs
La llàgrima del Príncep de Salina (fragment).

Del llibre:
LA CRISI DELS VUITANTA
Xirinacs, Olga
Editorial Meteora S.L.
Barcelona
abril 2016

Poques paraules i meravellosament dites. Olga Xirinacs, excel·lent escriptora i també pianista toca amb punyent encert totes les tecles dels sentits. La llegeixo i m'hipnotitza la seva serenor, la saviesa que desprèn cada una una de les reflexions que ens deixa sobre el paper d'un llibre que ens parla i ens fa companyia. Que la vida la retingui molts anys i que ens vagi escrivint perquè, amb ella, estem menys sols.