dissabte, 20 de maig del 2017

SANTA MARGHERITA DI BELICE, LA VIL·LA D'EL GUEPARD

Palau Filangeri Cuto i esglèsia -Santa Margherita di Belice
En principi no ho teníem previst però viatjar per Sicília i acostar-se -només faltaria-a Agrigento ens va recordar la proximitat de Santa Margherita di Belice, Margarita en la parla siciliana. Era fàcil anar-hi empesos per la força del record d'una novel·la tan cabdal com és El Guepard així com de la fidel i bellíssima versio cinematogràfica que en va fer el realitzador Luchino Visconti.
Al cementiri de Palerm ja havíem visitat les discretes tombes dels Lampedusa, la princesa mare de l'escriptor, l'escriptor i la seva esposa. Per poc lletraferit i cinèfil que siguis Sicília t'arrossega amb la seva llum solar ferotgement compacta com una força més de la dotada naturalesa de l'illa.
Santa Margarita di Belice és un poble petit i quiet amb una plaça llarga que acull un parell de bars i amb prou espai com per ballar-hi, fer tertúlia o restar-hi en silenci.Tocant la plaça hi ha el palau Lampedusa, en realitat Filangeri-Cuto, ja que era la mare de Giuseppe Tomasi qui ostentava el títol de princesa que va heretar el seu únic fill, príncep, és clar.
Actualment la propietat pertany al municipi i s'hi poden admirar les fosques i profundes sales que Visconti va emprar per filmar bona part de la pel·lícula. Hi ha reproduccions en format maniquí de tots els actors i també es conserven moltes fotografies de la filmació on hi podem veure el magnífic príncep de Salina interpretat per Burt Lancaster, el bell Alain Delon fent de Tancredi i Claudia Cardinale jugant la fresca i espontània Angèlica que omple de vida la severa mansió. S'hi exhibeixen també traduccions d'El Guepard en molts idiomes i, en resum, la volta resulta gratificant perquè desvetlla un munt de records.
Al defora el poble es fregia en silenci i així vàrem fer una "passegiatta" pel parc del palau que ara és del poble i on tant hi devia haver jugat el petit príncep envoltat de preceptors sota l'atenta vigilància de la seva mare.Quan entres al poble, cartells amb lletres gegantines exhibeixen el símbol de la noble família, el guepard i així ens fan saber, per si no ens en havíem adonat, que estem arribant a Donnafugatta, el poble d'estiueig on els Salina de la novel·la passaven llargs estius.
Vàrem ser visitants únics aquell matí que va culminar en un dels restaurants del poble on hi servien  abundant peix cruixent i saborós, encara impregnat de l'aroma del mar.
Després varem anar deixant la transparència d'aquell racó de terra ardent per retornar a Agrigento, un dels llocs més bonics d'aquesta illa sorprenent, sempre més bella del que es pugui esperar. Paisatges volcànics i platges coronades pels capitells imponents de Magna Grècia, terrenys de cultiu i de pastura i indrets encantadors com el que acabàvem de descobrir seguint la ruta d'aquell cavaller que ens hauria de deixar una obra immortal.

Glòria Abras Pou

Plaça just al davant del Palau i l'esglèsia

dissabte, 13 de maig del 2017

ELS AMORS ANÒNIMS

mujer-vampiro Edvard Munch

Tancàvem les portes.

Fugíem de la llum.

Tant ens abraçàvem

que els ossos ploraven

d’un enyor futur.

Quan ens separàvem

la pell s’estripava

perquè n’érem un.

Com besties ferides

sortíem a l’aire

l’un de l’altra, lluny.


Glòria Abras Pou
Poem inèdit - Sense Títol


Il·lustració, pintura d'Edvard Munch







dimecres, 10 de maig del 2017

TAN SENZILL COM AIXÒ, A L'ESCRIPTORA OLGA XIRINACS EN EL SEU 81 ANIVERSARI

Escriuré quatre versos,
només me'n falten dos,
el tercer es diu Olga,
l’últim, etern amor.

Glòria Abras Pou


A l'escriptora OLGA XIRINACS avui 11 de maig de 2017 dia del seu 81è aniversari. 
Resultat d'imatges de MUSEU DE BADALONA
Mosaic romà - Museu de Badalona

dimecres, 3 de maig del 2017

BETTE I LUCILLE

Resultat d'imatges de bette davis y joan crawford
Bette Davis i Joan Crawford durant el rodatge de Què fou de Baby jane?




Només es portaven quatre anys. Ambdues trepitjaven fort gespa o alfombra. Mentre la més jove, havia rebut formació actorial i havia fet teatre des que era una adolescent, Joan de famíla modesta i pares separats, quan tenia 11 anys compaginava l'escola amb l'ofici de cambrera. Joan va començar ballant en cabarets de tercer ordre, va fer pornografia pel gaudi de magnats del cinema que, finalment, varen saber que podia fer alguna cosa més que lluir aquelles cames sota els seus ulls d'extraterrestre.
Eren dones ben diferents però amb molts punts en comú. El poder de les seves presències punyents, el segell de les seves mirades que han fet història en llibres i cartells lluminosos.

No sé fins on ens podem refiar de la sèrie que HBO ha estrenat dedicada a aquestes dues àguiles reials però els capítols són distrets i creïbles, voldria creure que força ben documentats.
Mentre Susan Sarandon fa una Bette més semblant a ella mateixa que a l'actriu representada, Lange, amb certa lentitud, va entrant en el personaatge de Joan Crawford aconseguint matisos que, la rossa d'El carter sempre truca dos cops, no m'hauria deixat preveure mai tanta força dramàtica sota la mà de qui sigui el seu implacable cirurgià.
Tant Sarandon com Lange han fet bon us dels bisturís dels seus cirurgians i, malgrat estar en una edat madura, tenen secuencies on fan el seu goig. Sarandon aconsegueix ser molt Davis quan, disfressada com una ninota grotesca, apareix de Baby Jane i a Lange ens l'anem creient -al menys jo-, a mida que el seu personatge creix per assumir que s'ha fet vella sense remei i que és millor que el cinema, sigui de sèrie B, ni la televisió, no la recordin més. Ella és la primera que vol oblidar-se de la decadència en que la seva vida ha entrat amb pas ferm.  Durant un temps se l'havia considerat l'actriu més bonica del món. Ara, a pesar de cremes i massatges, ha deixat d'existir i, poc després d'entendre-ho-ho així, mor de càncer.
Bette Davis apareix més vital, menys preocupada pel seu aspecte físic i molt segura de les seves dots dramàtiques. El personatge furga en l'altre personatge, el que li toca representar, té criteri quan el text que ha de dir no la fa prou feliç i ho manifesta amb l'energia Sarandon que tots li coneixem a l'actriu estatunidenca d'ulls dansaires.
Molt bé Alfred Molina com a Robert Aldrich. Sorprenenent la senyora Zeta Jones fent d'Olivia de Havilland i també Kathy Bates disfressada de Joan Blondell.

Varen triomfar com deesses i un dia, no saben quan ni com, varen donar-se la brusca trompada que les hauria de conduir al subterrani de la glòria. Els pits blancs i fragants de Monroe eren més grossos que els ulls de les dues gegantes condemnades a la despietada i silenciosa invisibilitat. No sé si sabien que havien nascut per ser mites i que els seus noms encara s'escolten amb justa reverència.

La sèrie es deixa veure amb placidesa. Al principi arrenca de manera feixuga i costa trobar la cara de Crawford en la de Jessica Lange i Susan Sarandon és encara molt bonica i llampant per recordar-nos la distingida ganyota en que Davis s'havia anat convertint a força d'anys i copes. Per cert, Crawford tampoc estalviava el mam. Necessitaven ser felices i sembla que l'alcohol, falsament, euforitzava els seus esperits sensibles i genials.

Veure-les recreades em fa pensar que hauré de tornar a mirar algunes de les seves pel·lícules i tornar, convençuda, a dir allò que brolla de la sang, mira que n'era de bona, que bona que era!. L'exclmació val tant per l'una com per l'altra.

Glòria Abras Pou

BETTE AND JOAN
Una producció HBO en vuit capítols.

Il·lustració, fotografia Harper's Bazaar