 |
| Fotografia Robert Doisneau-dreamideamachine |
Però no en vaig tenir prou regant les plantes i mirant el pastís de gerds que m'enduria. Aquell no ser-hi de la Maria era com un tel invisible i alhora es palpava com l'empremta de la seva presència. Vaig seure una estona a la cuina i.com sempre, vaig admirar-me d'aquell ordre que guardaven les coses. Cada plat, cada got, cada forquilla, cada gabinet, tot, tot semblava portar la seva marca eficient i secreta. No me'n vaig poder estar i, en contra de la meva forma habitual de fer, vaig aixecar-me d'una revolada i vaig pujar cap a la seva habitació. Em sentia xafardera i m'ho repetia per castigar el meu atreviment. Això no es fa i ho saps. Això no es fa! . Però mentrestant ja podia veure el llit tapat amb l' impecable cobrellit de ganxet que ella mateixa havia teixit feia anys. A la tauleta de nit de la dreta hi havia la fotografia d'en Jean, un rostre interessant entre la llum i l'ombra, clarament inspirat en la fotografia que havíem vist en el cinema en blanc i negre. L'armari fosc, no gaire gran, semblava respirar al costat de la paret que donava al balcó. I vaig haver d'obrir l'armari. Per què hi tenia les claus als panys? i que hi buscava jo en aquell interior tancat que només era d'ella?
En un costat hi havia peces de vestir penjades i tres calaixos plens de roba per la llar que no vaig ni tocar. A l'altra costat hi havia prestatges on hi guardava llibres, la majoria en francès, un vell tinter buit, un llapis nou granat que portava escrit "Hôtel de la mer - Les rives", un sobre gros que en guardava de petits, una carpeta molt plena que no vaig gosar obrir...i quan ja anava a tancar, quan ja quasi em sentia fora d'aquella habitació aliena que havia registrat empesa per la curiositat i una estranya inquietud, vaig veure el quadern, un quadern d'espiral obert sobre una pàgina escrita. Sí. Escrita amb una lletra petita i molt espessa que em va fer obrir tots els sentits.
"Em varen telefonar. Era una veu d'home que es va identificar com a Jacques, Jacques Nozière i em va citar a la boca del metro de Porte de Lilas. A les sis d'aquella mateixa tarda. No recordo ni com em vaig vestir ni quina combinació vaig haver de fer per arribar al punt de trobada. Nozière em va identificar de seguida i jo també vaig saber qui era quan el vaig tenir al davant fingint un somriure i demanat-me un somriure a mi mentre entre dents em deia que calíem aparentar que érem vells amics, potser ja quasi novios. Em vaig posar al seu costat i vaig seguir els seus passos. No sé quins carrers va agafar però eren estrets, força tranquils. A mi em bategava el cor de tal forma que semblava que tingués una bestia viva colpejant-me el pit. Sabia el què anava a fer i em feia pànic però ho faria, ho volia fer. Seria col·laboradora resistent i en pensar-ho se'm barrejaven la satisfacció i el pànic.
Varem enfilar unes escales fosques com la nit i al cap de dos trams Nozière va treure una clau i va obrir la porta d'un pis. Varem entrar, ell decidit i segur, jo espantada i sumisa. En una habitació se sentia xerrera d'homes. Feien el soroll d'un vesper, parlaven tots de cop i en veu baixa, es barallaven sense cridar. Nozière em va agafar la mà sense altra interès que el de conduir-me a una segona estança. Era un indret sinistre. No hi havia finestres i l'única llum era una làmpada de peu atrotinada que enfocava un home clarament fatigat i sofrent. L'home estava lligat de mans i peus a una cadira de pinça que ell provava de moure sense aconseguir-ho. Nozière li va clavar una plantofada a cada galta i es van sentir els cops secs i els crits bronquítics. Tot seguit i el va mordassar. Jo em sentia una cosa que no era. La sensació de no saber qui era, potser les ganes d'oblidar el meu nom perquè havia deixat de ser jo i el meu record em mossegava rancuniós. Els ulls se'm tancaven i se m'obrien en un gest d'autòmat. Les cames se'm movien inquietes i, si pensava alguna cosa, era que què feia jo en aquella vida, a París, en aquella habitació amb dos homes, un d'ells presoner i garrotejat. Nozière em va dir, aquest ha denunciat a molta gent, potser també a Jean. Ara veuràs què faig perquè ens expliqui alguna cosa. Ets sorda i muda. Només mira i si et vé por te la fas passar, m'entens?. Vaig assentir mentre Nozière començava a connectar fils elèctrics al pit i als braços de l'home lligat. No vaig voler veure els ulls del botxí màrtir. Nozière i jo érem botxins, la guerra ens fa fer tots els papers de l'auca, surt el bó i el dolent. Nozière em va guiar amb la vista perquè jo aprengués com prement uns botons, el presoner rebia una descarrega que li enrampava l'ànima i que el feia cridar de dolor, ofegat darrere la mordassa.
Aquell mateix dia vaig saber de l'ofici que exercia Nozière a qui havia conegut en un cafè i amb qui m'havia vist diversos cops. Havia esdevingut la deixeble d'un torturador. Vaig frenar la consciència. M'havia compromès i compliria. Ja no pensava en en Jean, ni en la guerra, ni en França, ni en la llibertat. Només pensava en concentrar-me intensament en l'habilitat de connectar cables i prémer botons i, fins i tot, vaig atrevir-me a mirar els ulls esbatanats del màrtir presoner mentre Nozière l'interrogava amb actitud salvatge com convenia al seu rol.
Aquell va ser el meu primer dia. N'hi varen haver més. Molts més. Durant molt temps vaig viure abduida pensant que estava complint una missió, feia una feina com qualsevol altre. Defensava els meus. Mai no m'hagués pensat que la memòria em passaria una factura tan alta d'aquella barbàrie en la que vaig participar amb el cor, amb el cap, amb les mans. Una factura sagnant que pagaré fins a la mort perquè, quan he intentat penedir.me d'aquells fets, no he pogut. No m'he sentit satisfeta d'haver practicat una conducta que només pot ser qualificada de criminal. Però tampoc he sentit penediment. Sóc una criminal des d'aquella primera vegada. o potser ja ho era abans i no me n'adonava. I així per sempre més, nit i dia, criminal.
Glòria Abras Pou
Fragment d'un exercici d'escriptura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada