
Anillos de ceniza A Cristina Campo
Son mis voces cantando
para que no canten ellos,
los amordazados grismente en el alba,
los vestidos de pájaro desolado en la lluvia.
Hay, en la espera,
un rumor a lila rompiéndose.
Y hay, cuando viene el día,
una partición de sol en pequeños soles negros.
Y cuando es de noche, siempre,
una tribu de palabras mutiladas
busca asilo en mi garganta
para que no canten ellos,los funestos dueños del silencio.
Cuarto solo
Si te atreves a sorprender
la verdad de esta vieja pared;
y sus fisuras, desgarraduras,
formando rostros, esfinges,
manos, clepsidras,
seguramente vendrá
una presencia para tu sed,
probablemente partirá
esta ausencia que te bebe.
Despedida
Mata su luz un fuego abandonado.
Sube su canto un pájaro enamorado.
Tantas criaturas ávidas en mi silencio
y esta pequeña lluvia que me acompaña.
De "Los trabajos y las noches" 1965
Seria molt agosarada si pretingués parlar d'Alejandra Pizarnik com si la conegués. Aquesta criatura , que respira constantment una poesia ferida i feridora, va néixer a Avellaneda (Argentina) l'any 1936 i va morir-hi 35 anys més tard d'una sobredosi de barbitúrics que, després d'anys, ja no l'ajudaven a patir menys. Pizarnik era filla de jueus russos establerts com a joiers a Avellaneda. La família gaudia de'una sòlida posició econòmica i a Alejandra mai no li varen faltar bens materials ni tampoc estudis i viatges que la seva esmolada sensibilitat reclamava àvidament. No. Mai no li varen faltar bens materials ni accessos fàcils al món intel·lectual des del culte i dens Buenos Aires fins al París dels 60 que l'esperava immens i ric i que la va acollir durant uns anys. A París va entrar de seguida en el món dels artistes, pintors, periodistes, poetes. El seu món. Allí va ser, immediatament reconeguda, com una poeta de talent poderós. Es va relacionar amb intel·lectuals francesos però també amb argentins que vivien a la ciutat de la llum com ara el creador de "Rayuela" Julio Cortázar.
I tenint tot això, que no era poc, li sobraven elements que desgraciaven inevitablement els dies de la seva curta vida. Pizarnik sofria de sobreprès i d'acné mentre la seva única germana havia nascut alta, rossa i prima. Pizarnik tenia molts homes amics però ella estimava les dones. Diversos amors li varen inspirar poemes bellíssims. Alejandra Pizarnik sembla nascuda directament per sofrir els seus mals i expressar la seves penes amb el do que li havia estat donat. És d'aquells artistes que ens pot fer preguntar-nos com haurien pogut ser sense els seus patiments, aquells quilos immòbils o creixents, aquells grans abundants i enrabiats com una venjativa constel·lació de cràters esguerrant-li el menor intent de crear-se una estètica.
Per sort, haver nascut a l'Argentina i ser de família benestant va suposar a Alejandra poder sotmetre's a teràpies de psiconàl·lisi que, gràcies a un bon terapeuta, l'empenyeren a excavar en el seu interior turmentat per extreure'n un rosari infinit de versos que, amb música de psalms , saltaven sobre el paper com organismes vius, per explicar-nos la seva solitud, els mil matisos de l'amor i la mort, el descobriment continuat dels seus laberints íntims expressats en frases de personal i profund contingut.
Alejandra Pizanik, les seves llàgrimes són com la pluja que tant estimava i les seves foscors se'ns obren lluminoses.
Glòria Abras Pou