dimecres, 25 d’octubre de 2017

ALEJANDRA PIZARNIK, PARAULES QUE PATEIXEN



        

 Anillos de ceniza                                                        A Cristina Campo 

Son mis voces cantando
para que no canten ellos,
los amordazados grismente en el alba,
los vestidos de pájaro desolado en la lluvia.

Hay, en la espera,
un rumor a lila rompiéndose.
Y hay, cuando viene el día,
una partición de sol en pequeños soles negros.
Y cuando es de noche, siempre,
una tribu de palabras mutiladas
busca asilo en mi garganta
para que no canten ellos,los funestos dueños del silencio.
  

                                                
Cuarto solo

Si te atreves a sorprender
la verdad de esta vieja pared;
y sus fisuras, desgarraduras,
formando rostros, esfinges,
manos, clepsidras,
seguramente vendrá
una presencia para tu sed,
probablemente partirá
esta ausencia que te bebe.






Despedida

Mata su luz un fuego abandonado.
Sube su canto un pájaro enamorado.
Tantas criaturas ávidas en mi silencio
y esta pequeña lluvia que me acompaña.


De "Los trabajos y las noches" 1965




Seria molt agosarada si pretingués parlar d'Alejandra Pizarnik com si la conegués. Aquesta criatura , que respira constantment una poesia ferida i feridora, va néixer a Avellaneda (Argentina) l'any 1936 i va morir-hi 35 anys més tard d'una sobredosi de barbitúrics que, després d'anys, ja no l'ajudaven a patir menys. Pizarnik era filla de jueus russos establerts com a joiers a Avellaneda. La família gaudia de'una sòlida posició econòmica i a Alejandra mai no li varen faltar bens materials ni tampoc  estudis i viatges que la seva esmolada sensibilitat reclamava àvidament. No. Mai no li varen faltar bens materials ni accessos fàcils al món intel·lectual des del culte i dens Buenos Aires fins al París dels 60 que l'esperava immens i ric i que la va acollir durant uns anys. A París va entrar de seguida en el món dels artistes, pintors, periodistes, poetes. El seu món. Allí va ser, immediatament reconeguda, com una poeta de talent poderós. Es va relacionar amb intel·lectuals francesos però també amb argentins que vivien a la ciutat de la llum com ara el creador de "Rayuela" Julio Cortázar.

I tenint tot això,  que no era poc,  li sobraven elements que desgraciaven inevitablement els dies de la seva curta vida. Pizarnik sofria de sobreprès i d'acné mentre la seva única germana havia nascut alta, rossa i prima. Pizarnik tenia molts homes amics però ella estimava les dones. Diversos amors li varen inspirar poemes bellíssims. Alejandra Pizarnik sembla nascuda directament per sofrir els seus mals i expressar la seves penes amb el do que li havia estat donat. És d'aquells artistes que ens pot fer preguntar-nos com haurien pogut ser sense els seus patiments, aquells quilos immòbils o creixents, aquells grans abundants i enrabiats com una venjativa constel·lació de cràters esguerrant-li el menor intent de crear-se una estètica.

Per sort, haver nascut a l'Argentina i ser de família benestant va suposar a Alejandra poder sotmetre's  a teràpies de psiconàl·lisi que, gràcies a un bon terapeuta, l'empenyeren a excavar en el seu interior turmentat per extreure'n un rosari infinit de versos que,  amb música de psalms , saltaven sobre el paper com organismes vius, per explicar-nos la seva solitud,  els mil matisos de l'amor i la mort, el descobriment continuat dels seus laberints íntims expressats en frases de personal i profund contingut.

Alejandra Pizanik, les seves llàgrimes són com la pluja que tant estimava i les seves foscors se'ns obren lluminoses.

Glòria Abras Pou   

dimarts, 10 d’octubre de 2017

MODIANO, UN MÓN

No fa gaires dies em vaig tornar a deixar enganyar. Segons com, fins i tot, em complau comprovar que el temps encara em reserva una mica d'innocència. El llibret que s'ha traduït al castellà amb el títol "Joyita" -segell Anagrama- dóna veu a una noia que creu reconèixer en un vago de metro a la seva mare dotze anys més tard de que aquesta l'abandonés, en un poblet, a casa d'una amiga.

Patrick Modiano és el gran seductor que, amb la seva prosa inquietant i melangiosa, em va arrossegar, un cop més, per laberints que, tal i com em temia, serien un recorregut agradable  que, tanmateix, no em portaria enlloc.

Vies i vies d'una estació de metro a l'altra, combinacions i correspondències. La dona de l'abric groc és la meva mare. La dona de l'abric groc parla des d'una cabina, després entra en una botiga de queviures i  en fa provisió. Carregada de llaunes de conserva es dirigeix al bloc de pisos del costat. Parlo amb la portera. Pujo fins al pis. Tinc un amic amb un estrany ofici: escolta emissores en llegües estrangeres i transcriu el què sent traduït al francès. La dona de l'abric groc em deia "Petite Bijou". Ella era artista i volia que jo també ho fos amb aquest sobrenom. 

De tant en tant entro a vells bars, sola o acompanyada de l'amic traductor. Són llocs que m'embolcallen amb els seus escassos parroquians de conversa discreta. Brilla el níquel de la barra i també el mirall que reflecteix dues llargues fileres d'ampolles de licor i el marbre de les taules és més blanc sota el raig dels neons. 

Resultat d'imatges de cafe de paris interieur
Café La Favorite- París
  

A causa d'un mareig he demanat auxili a una farmàcia i m'he fet amiga de la mestressa que em protegeix molt, la convido al barri, a sopar i, com faig amb l'amic traductor, li parlo de la mare que no tinc. No dic res de la dona que vaig veure al metro amb un abric groc.. Jo segueixo treballant de cangur per la filleta d'una rara parella, en un pis sense mobles, vora una boca de metro com tantes n'hi ha a París, tantes que sempre, si vols, et porten a algun lloc o altra.  M'han tornat records d'infantesa quan la dona de l'abric groc, la meva mare, es feia passar per aristòcrata en un pis del centre que no sé qui li pagava. No conec el pare.

Una novel·la breu, una dolça novel·leta de pobles de províncies i de suburbis parisencs que també són com pobles que se sap on estan ubicats perquè, des de qualsevol racó i sense esforç, es veu la torre Eyffel. Em deixo portar per Modiano i constato, una vegada més, que supleix una possible manca d'imaginació amb trames i subtrames només insinuades,  com aquelles melodies on el compositor comença una tornada, que m'atreveixo a pressentir, i que no encerto perquè no existeix. 

Sense síncopes brusques, el seductor Modiano em converteix en un Teseu  seguint el fil d'Ariadna que, coneixent l'escriptor, preveig tan complicat com no explicat, i que, tot i així, em produeix un suau efecte hipnòtic, emportada per misterioses atmosferes quotidianes  que em podrien conduir a l'infinit amb un doble posat d'avorrit entusiasme si això fora possible.

Les novel·les de Modiano no tenen final perquè no s'acaben mai. Potser tampoc comencen. Són un trajecte amb metro on, com en aquest cas, hi trobo la meva mare dotze anys després de l'últim dia que la vaig veure, jo, la Petite Bijou. Ha passat el temps però sé que és ella. Porta un abric groc. Demà repetiré el recorregut per tornar-la a veure i seguir-la, en secret, pels estrets passadissos subterranis de trista llum somorta. La meva mare amb un abric groc. Ella ignorant-me i jo mirant-la. I al damunt, París.

Passadís del metro a París - Fotografia, Vincentthomas