dijous, 31 de desembre del 2015

ELS DIES COMPTATS

En el temps-Núria Balcells
Aunque el resplandor que
en otro tiempo fue tan brillante
hoy esté por siempre oculto a mis miradas.

Aunque mis ojos ya no
puedan ver ese puro destello
Que en mi juventud me deslumbraba

Aunque nada pueda hacer
volver la hora del esplendor en la hierba,
de la gloria en las flores,
no debemos afligirnos
porqué la belleza subsiste siempre en el recuerdo.»

William Wordsworth
Fragment del poema "Oda a la inmortalidad"

Davant d'aquest tresor el silenci s'imposa.
Pau i salut per aquest 2016 apunt d'entrar!

Il·lustració Taller dels 4 pintors

dijous, 24 de desembre del 2015

NADAL VAL I NO VAL



Noël à Montmartre  - Michel Delacroix












Les cançons s'amaguen
quan el dia es mort.
 La nit entra lenta,
s'acaba el soroll.


Tornen cap a casa
la gent i els cavalls
sobre la neu tendre
d'un altre nadal.


Quan torni la llum
cantaran de nou,
tant se val si neva,
tant se val si plou.


La felicitat
fa gaudir a tothom
però escoltem la veu,
els laments i els plors,
els infants, les guerres,
la fam i la mort...
fan sang a la terra.
Nadal?
Només és un mot.


Glòria Abras Pou
Nadal 2015, inèdit sense títol


BONES FESTES DE NADAL
FELIÇ ANY 2016
AMICS!






dijous, 17 de desembre del 2015

FER CONTES

Fotografia sense signar. The Yorkshire Post. Edició 17 desembre 2015
PER LLEGIR AMB POSAT SERIÓS




Avui he fet una lectura de poemes en un centre cívic. Hi havia dotze persones i m'han fet molta atenció. Fins i tot m'han demanat que en repetís algun. Els hi ha agradat molt el que està dedicat a la mare i no recordo quin altra que parlava d'amor. De fet, tots dos, de forma diferent, parlaven d'amor. Estava clar que els assistents volien saber coses de mi, sobretot pel que feia als poemes d'amor de parella. Estaven tots dedicats a la mateixa persona?, Eren imaginats o obeïen a sentiments reals?, Quan els havia escrit?.
He decidit crear misteri. És a dir, no explicar la possible veritat, si n'hi ha alguna. Quant al poema dedicat a la mare els hi he dit que era cert i ho és. Veritat de la bona.
Quan he passat a comentar el poemes d'amor els hi he dit que tots estaven dedicats a una mateixa persona. Un home. No havíem estat ni amics ni novios i per tant no ens havíem casat. I els hi he dit també que la història dels poemes era una història d'amor que jo havia viscut en solitari, pel meu compte. Ell, tot sovint, passava per davant meu i em mirava. Jo seia en un banc del parc, ell passejava. Quan havia fet uns quants passos, quan, per desgràcia, havia passat de llarg una vegada més, jo treia el quadern del bolso i començava a escriure un poema a l'home que m'havia mirat i que jo havia mirat com em mirava. Així, el poemari era el fruit del seu silenci. I per què no? . També del meu.
Una noia que ha vingut a escoltar-me m'ha dit amb molta gràcia que potser ell feia el mateix que jo i m'escrivia un poema cada vegada que em mirava. Em va agradar la idea i vaig imaginar els seus llibres i els meus tocant-se subtilment a qualsevol taulell de llibreria o arrenglerats en els prestatges o compartint la pols dels magatzems. Estàvem destinats a ser un de sol amagats en la pasta de paper.
Amor meu. Amor mut.

Glòria Abras Pou
conte inèdit
sense títol

dijous, 10 de desembre del 2015

LEÓN FELIPE, RECORD I MEMÒRIA


El levantamiento, Diego Rivera
León Felipe es deia en realitat Felipe Camino Galicia de la Rosa i va néixer a Tábara, en una comarca zamorana coneguda com Tierra de Tábara.
Fill d,una família benestant, León Felipe va venir al món l'any 1844 i pertany a la generació de poetes espanyols del 27, una generació que brilla per la riquesa lírica dels seus components.
León Felipe va estudiar farmàcia i va exercir la seva professió per diversos pobles de la península. Al mateix temps exercia d'actor en una companyia de còmics ambulants. Va portar una vida erràtica i bohèmia que el va conduir tres anys a la presó a causa d'endeutaments diversos. L'any 1922 va marxar a Mèxic, després a Guinea Ecuatorial i altra vegada a Mèxic amb una carta de recomanació que li permetria ser bibliotecari a Veracruz i també professor de literatura espanyola, càrrec que més tard exerciria durant uns anys a la universitat de Cornell, als Estats Units.
Quan va esclatar la guerra civil espanyola, León Felipe va tornar per recolzar el bàndol de la república. L'any 1838 va haver de tornar a Mèxic fugint d'una mort segura a mans dels nacionals.
León Felipe, traductor de Walt Whitman va ser molt comparat al gran poeta estatunidenc. En la seva poesia hi trobem l'exaltació i el càntic, el clam i la queixa. Els seus poemes també s'han comparat als versicles bíblics per la seva força espiritual i lírica.


I avui qui recorda a León Felipe? , Doncs jo,  que donant un cop d'ull al prestatge dels poetes, he trobat la seva meravellosa "Antologia rota"  publicada per Editorial Losada de Buenos Aires l'any 1957 i reeditada unes quantes vegades més. Ara, els fulls del llibre són grocs com fulles seques però la lletra segueix lluitant des del paper. Comprar aquest llibre a la Barcelona dels anys 70 del segle passat, quan jo ho vaig fer, podia costar la detenció del venedor i del comprador si algun policia de civil o brigada social, voltava per la llibreria. Recordo la llibreria, El cinc d'oros, a la Diagonal. Un dia hi va explotar una bomba i la va convertir en cendra. També recordo sovint la Editorial Losada que publicava els llibres que la dictadura franquista prohibia i sento agraïment pels llibreters que s'exposaven a importar-los. Eren textos letals i, tal vegada, teníem la sort de que la policia franquista no coneixia gaires escriptors.
Tornant a la Generació del 27, potser León Felipe no sigui un dels seus poetes més grans però la seva lletra és crit. Un crit que encara ressona i que no hem d'oblidar mai.


I per mostres,




Franco... tuya es la hacienda...
la casa, el caballo y la pistola...
Mía es la voz antigua de la tierra.
Tú te quedas con todo
y me dejas desnudo y errante por el mundo...
mas yo te dejo mudo... ¡mudo!...
¿Y cómo vas a recoger el trigo
y a alimentar el fuego
si yo me llevo la canción


El poeta y el filosofo


Yo no soy el filósofo
El filósofo dice: Pienso...luego existo.
Yo digo: lloro, grito, aullo, blasfemo...luego existo.
Creo que la Filosofia arranca del primer juicio. La Poesía del primer lamento. No sé cuál fue la palabra primera que dijo el primer filósofo del mundo. La que dijo el primer poeta fue  ¡Ay!.
(...)


ANTOLOGÍA ROTA
León Felipe
Editorial Losada S.A.
Buenos Aires
Tercera edición 1968


Imatge: Blog esdemexicanos.com

dimecres, 2 de desembre del 2015

LYDIA DAVIS, ÈXIT INSÒLIT

Lydia Davis nascuda a Massachussets l'any 1947 està considerada una autèntica revolucionaria de la literatura actual. Ha publicat novel.les però el seu fort són els relats i, especialment, els relats breus. Davis maneja la sintaxi de forma envejable fet que s'evidencia a mesura que el lector avança a través de les seves històries. L'any 2013 Lydia Davis va guanyar el Man booker International Prize i, per si fos poc, és cèlebre la seva traducció de Madame Bovary  així com la del primer volum de A la recerca del temps perdut.
Quan llegeixo els seus contes tinc la impressió que l'autora, abans de publicar-los, n'hagi fet mai una selecció acurada. No sé quants en descarta però puc dir que els que lliura a l'editor necessitarien una bona esporgada. Un té la sensació de que qualsevol pensament li és útil per muntar una història i a parer meu n'hi ha un bon grapat que no arriben ni a acudits de sobretaula. Sovint escriu allò que un altra no escriuria mai per vergonya i respecte al seu públic i com que és tinguda per molt innovadora, segueix amb cosetes així:



Ella sap que és a Chicago.
Però ella no s'adona de que és a Illinois.



Podria ser el nostre gos.
Però no és el nostre gos.
Tanmateix ens lladra.



Sota de tanta brutícia
el terra és  realment molt net.
Lydia Davis i un fragment del conte original que dóna títol al llibre
Font: All over Albany







Davis escriu també els seus somnis o així ho fa constar i és una experta aprofitant la correspondència de Gustave Flaubert -també ho fa constar- per escriure de forma planera moltes de les anècdotes que l'escriptor francès explica a les seves cartes. Un altra dels seus "experiments" consisteix en escriure què li sembla interessant d'un diari i què no. No fa cap raonament. Senzillament diu i m'ho invento: "M' interessen els mots encreuats. No m'interessen les pàgines d'esport. M'interessen les receptes de cuina. No m'interessen els anuncis. M'interessen els obituaris. No m'interessen les ressenyes socials".


Com es pot comprovar la seva imaginació literària sembla infinita. Però és una revolucionària de les lletres. Tot el que posa negre sobre blanc és pura innovació.


Però cal fer justícia a Lydia Davis perquè de tant en tant manifesta un talent quan no poètic, tremendament irònic:



Ödön von Horváth passeja



Ödön von Horváth caminant una vegada pels Alps bàvars va descobrir, a certa distància del sender,l'esquelet d'un home.  L'home, evidentment, havia sigut un excursionista atès que encara portava una motxilla. Von Horváth va obrir la motxilla que semblava com nova. A dins hi va trobar un jersei i altres peces de roba; una petita bossa del que alguna vegada havia estat menjar; una agenda; i una postal amb una vista dels Alps bàvars, a punt de ser enviada, que deia, "M'estic divertint molt."



i el més bonic de tots per no dir l'únic realment bell:



El nen



Ella s'inclina sobre el seu nen. No el pot deixar. El nen jau al damunt d'una taula. Ella vol fer una fotografia més del nen, probablement la última. En vida el nen mai no s'hauria assegut per una fotografia. Es diu a sí mateixa, "Vaig a buscar la càmera" mentre li diu al nen, "No et moguis."



Si heu tingut la paciència de llegir-me i llegir a Lydia Davis en les meves paraules, m'agradarà saber què en penseu.


Gràcies!




Ni puc ni vull
Davis, Lydia
Edicions de 1984
Col·lecció Mirmanda, 132



Ni puedo ni quiero
Davis, Lydia
Editorial Eterna Cadència, 2014

Can't and won't
Davis, Lydia
Penguin Random House, 2014

Traducció lliure de l'anglès dels relats aquí publicats Glòria Abras Pou