diumenge, 28 de febrer del 2016

EAU DE PARIS


Diluviava pels carrers de París. La ciutat havia esdevingut de cop un esclat de colors que l' humitat  accentuava. El cel d'un blau intens, gairebé negra era un immens sostre que ens enterrava a tots.
Jo tenia el meu lloc a la plaça d'una petita esglesia però en aquell moment i sota la tempesta hauria de buscar refugi. Sabia que l'esglesia solia estar tancada i que només l'obrien si algú l'havia demanat per casar-s'hi , celebrar-hi un bateig o qualsevol altra acte de commemoració religiosa. La plaça deserta s'estava convertint en un llac d'aigua tèrbola. Feia temps que aquell era el meu lloc i mai no m'havia trobat amb una pluja tan salvatge, tant que s'hauria dit que no tenia aturador i que sempre més rajarien del cel aquelles gotes inflades i agressives que, caiguent en diagonal, m'anaven esborrant el paisatge de cases que hi havia al davant, el carrer atapeït de cotxes i la parada de l'autobus.
La parada de l'autobus? . Vaig agafar la bossa i amb l'aigua a l'alçada del turmell, em vaig refugiar a la marquesina. No hi havia ningú més que jo, esclar i el banc de metall brillava d'humitat creixent i l'aigua començava a vessar-li pels costats. Però tenia un sostre, un sostre ferm que em privaria d'agafar una pneumònia o de ser arrossegada pel corrent cada vegada més poderós que ja havia inundat del tot la plaça i que , com un ser viu, un gegantí rèptil informe, s'anava escampant carrer avall.
Fins i tot em sentia els ossos negats d'aigua. un tímid cor de grills feia niu al meu pit i m'empenyia a tossir sense poder parar. L'autobus no venia ni passava cap taxi i jo portava cinc euros a la bossa. Tremolava i tremolava però amb la mà dreta vaig començar a fer senyals als cotxes. I si una ànima caritativa decidia ajudar-me i parava el cotxe i em feia que pugés?. Com una aparició es va acostar un xicot àrab guiant una bicicleta coberta per un plàstic gruixut. Era un vehicle turístic dels que solen abundar pel centre de París per passejar els visitants. Es va aturar i em va assenyalar la banqueta darrere del seu seient.
I va començar a pedalar amb desesperació. Jo sentia que, no sabia perquè, el meu destí estava canviant. De la mateixa forma que va escampar la pluja i l'aigua dels carrers es va calmar, el xicot va parar davant d'una cafeteria de la Rue Rivoli. Va lligar la bicicleta a una columna i em va fer que entressim a fer un cafè ben calent. Amb els cinc euros que tenia vaig pagar la festa. Va demanar-me una aspirina per aliviar-me el refredat i em va dir que feia temps que em veia, molt temps, asseguda a terra, davant de la petita esglesia amb una bossa oberta. No va pronunciar la paraula pobra, ni pidolaire ni indigent però els seus ulls tan negres em compadien de debó.  S'endevinava blau el cel de París i feia venir ganes de caminar a pesar de l'aiguat. Passejavem sense rumb sense allunyar-nos de Rivoli per controlar la bicicleta. Em va posar el braç a l'espatlla i em va dir que al garatge n'hi tenia una altra. Voldria anar a mitges amb ell i donar voltes als turistes?. Vaig assentir sense dubtar. Havia trobat feina!.  Un dia li faria saber què m'havia portat a plantar la parada davant d'aquella esglesia. I mentre ho pensava i em veia voleiant pels carrers de París, li vaig fer un petó a la galta i somrient vaig preguntar-li, com te dius?

Glòria Abras Pou
primer esborrany, inèdit

Fotografia, Jean Paul Chapon
parisbanlieu.blog.le monde.fr

dilluns, 22 de febrer del 2016

UMBERTO ECO, ECO DE BORGES













Erik Desmazières-La Sala de los Planetas - La Biblioteca de Babel, Borges
Si como dice el griego en el Cratilo
el nombre es arquetipo de la cosa
en las letras de 'rosa' está la rosa
y todo el Nilo en la palabra 'Nilo'.

Y, hecho de consonantes y vocales,
habrá un terrible Nombre, que la esencia
cifre de Dios y que la Omnipotencia
guarde en letras y sílabas cabales.
(...)
Lee todo en: El golem - Poemas de Jorge Luis Borges http://www.poemas-del-alma.com/jorge-luis-borges-el-golem.htm#ixzz40wmhBBs0


Amb la mort de l'intel·lectual italià he recordat una biografia de Jorge Luis Borges. L'agafo i la fullejo per trobar el que busco. María Esther Vázquez amiga molt propera del gran escriptor argentí afirma, de manera agradosa, que Eco, molt més jove que Borges, es va inspirar en el poema del qual n'he transcrit dues estrofes, per posar títol a la novel·la que el va fer famós, "El nombre de la Rosa". Però això és només el principi perquè l'estudiosa Vázquez i altres seguidors de Borges, diuen haver comprovat,  fil per randa,  que l'obra d'Eco es basa en el relat "La Biblioteca de Babel". No sé si les expressions "es basa" o "s'inspira" ens diuen clarament que Eco va copiar. Això no seria res de nou i ha passat des que tenim referència de les arts i el seu preu i de com, de vegades molt honestament, unes coses ens porten a les altres.
Jo vaig començar "El nombre de la rosa" però no em saber interessar i, a la pàgina 20, vaig saber que el deixava per sempre.
M'han divertit d'Eco els "Diarios mínimos". No he anat més lluny.
A Borges mai no l'hauré llegit prou. Ara mateix recordo vagament "La biblioteca de Babel" i em venen ganes de tornar-me a immergir en la seva poesia o en la seva prosa de gegant matemàtic.
Fer-li un "in memoriam" a Umberto Eco m'ha portat al gran Borges. Benvingut!

Fonts: Fragment de poema segons enllaç.
            Borges
            Esplendor y derrota
            Vázquez, María Esther
            Colección Andanzas-Tusquets
            1ª edición, febrero 1996 
            Quant a il·lustració. Blog "De todos lados"  

dissabte, 13 de febrer del 2016

SANT VALENTÍ SOBRE ALES ROSES


Video LaArsinoeIV-Youtube


In quest'oscura notte ravvolta, presso a te son io, e tu nol sai... Gemente aura che intorno spiri, deh, pietosa gli arreca i miei sospiri... D'amor sull'ali rosee vanne, sospir dolente: Del prigioniero misero conforta l'egra mente... Com'aura di speranza aleggia in quella stanza: Lo desta alle memorie, ai sogni dell'amor!





   

 

En esta oscura noche,
junto a ti estoy tú no lo sabes...
Brisa que silenciosa soplas.
¡Ay!, piadosa,
llévale mis suspiros...
Del amor sobre las alas rosadas vete,
suspiro doliente;
del mísero prisionero
consuela la triste mente...
Como aurora de esperanza
refresca aquella estancia:
Despierta su memoria
a los sueños de amor
pero, ¡ay!, no vayas a decirle,
por descuido,
las penas de mi corazón.









Fora  de molt mal triar la millor ària de Verdi. En va escriure de tant boniques que només de parlar-ne em sento intrusa en el seu món d'ésser genial i irrepetible.
Per un dia com el d'avui, 14 de Febrer, dedicat a l'amor, a la gent que s'estima m'ha semblat que la bellíssima D'amore sull'ali rosee de l'òpera Il Trovatore pot ser una indicada banda sonora. No cal estar enamorat d'algú concret ja que l'amor no sempre se'ns presenta amb cara i ulls però, com a mínim i és màxim, tenim l'ocasió d'enamorar-nos d'aquesta ària delicadíssima que el do miraculós de Verdi va convertir en inoblidable música.






Feliç Sant Valentí!




Fonts: Vikipedia i Kareol
            Il Trovatore, obra d'Antonio García Gutiérrez , òpera de Giuseppe Verdi, llibret de Salvatore Cammarano.


Ahir dia 13 aquesta òpera es va representar al Metropolitan Opera de Nova York interpretant el paper de Leonora l'esplèndida soprano Angela Meade que aquí podeu sentir. Ha tingut un èxit aclaparador.








dimarts, 9 de febrer del 2016

TU PER LEI SE UN GIOCATTOLO

Segurament una dona madura. Una dona madura i sàvia que avisa al seu jove i bell amant -potser el seu gigoló?- del perill de l'altra. L'altra dona que intenta seduir-lo i que, gairebé, ho està aconseguint.

Però ella, la dona que és madura i sàvia l'avisa del perill com una mare avisaria un fill. "Tu per lei se un giocattolo" i " lei non ti ama no no..! . Si l'altra l'estimés, ella se sacrificaria, podria renunciar a ell si el veiés feliç, podria morir per ell però que no ho oblidi, l'altra no l'estima, no, no. Però i si ell sí que l'estima?  Si li és igual fer ell el sacrifici, si li ofereix la vida ?.  Què sabem d'ell, desitjat i estimat, capriciós, consentit. Potser ha arribat el moment de que ell sigui qui estimi, pateixi i, fins i tot, pugui morir d'amor. Ell que no s'hauria pensat mai de sentir el que sent.  Però mentrestant escolta el clam de la veu protectora, el sostingut dramàtic, els sons de vellut blau que, persistents, enamorats, besen la seva pell d'arcàngel.












No, non credere






No, no, no non crederle,
non gettare nel vento
in un solo momento
quel che esiste fra noi
no, no, no, ascoltami
tu per lei sei un giocattolo
il capriccio di un attimo
e per me sei la vita
se lei ti amasse io
se lei ti amasse io
saprei soffrire e anche morire
pensando a te
ma non ti ama, no
lei non ti ama, no
ed io non voglio vederti morire per lei
no, no, no non crederle
non gettare nel vento
in un solo momento
quel che esiste fra noi
se lei ti amasse io
se lei ti amasse io
saprei soffrire e anche morire
pensando a te
ma non ti ama, no
lei non ti ama, no
ed io non voglio vederti morire per lei
ma non ti ama, no
lei non ti ama, no
ed io non voglio vederti morire per lei.


Video, M1lleuci-Youtube
Autors de la cançó, Luigi Clausetti i Liberto Soffici, font: Vikipedia




dimarts, 2 de febrer del 2016

GRANDE GRANDE GRANDE !!!

Parlo de Sergio Endrigo inspirat cantautor nascut a Pola (Croàcia) i trasplantat a Istria a causa de decisions preses per alts comandaments en acabar la segona guerra mundial. Com ell, molts altres croates varen haver de deixar la seva terra i ser enviats a Itàlia amb l,agravant de que, durant molt temps, Itàlia tampoc els va acceptar. L'escriptora Marisa Madieri que, com Sergio Endrigo, va patir la mateixa sort, ho reflecteix meravellosament en el llibre "Verd aigua".
Sergio Endrigo (1933-2005) va ser un músic prolífic, autor de melodies magnífiques que el temps ha conservat com el què són, joies. Joies convertides en cançons esplèndides acompanyant poemes bellíssims sobre grans amors truncats.
Endrigo va guanyar el Festival de San remo l'any 1968. Aquell festival marcava tendència com diuen ara. Itàlia, tan lírica, va donar cançons precioses durant les dècades dels 60 i 70. Mentrestant xicots de llargs cabells i parla anglesa empenyien amb força i es feien els amos musicals dels cinc continents.
Sergio Endrigo va col·laborar amb importants poetes entre els quals Pasolini, Ungaretti i de Moraes.

Commemorant Sant Valentí, aquest racó rescatarà fins allà on pugui belles cançons d'amor. Ja sé que falten dotze dies però jo ja vaig preparant la festa.
La lletre de Canzone per te és una lliçó d'amor. L'intèrpret no només perdona l'ésser estimat sinó que fins i tot li agraeix la solitud que li ha regalat. Per questo canto e canto te.

Estimeu-vos.

La festa appena cominciata
È già finita
Il cielo non è più con noi
Il nostro amore era l’invidia di chi è solo
Era il mio orgoglio la tua allegria
È stato tanto grande e ormai
Non sa morire
Per questo canto e canto te
La solitudine che tu mi hai regalato
Io la coltivo come un fiore
Chissà se finirà
Se un nuovo sogno la mia mano prenderà
Se a un’altra io dirò
Le cose che dicevo a te
Ma oggi devo dire che
Ti voglio bene
Per questo canto e canto te
È stato tanto grande e ormai non sa morire
Per questo canto e canto te