dissabte, 25 de novembre del 2017

PIEDAD BONNETT, LO QUE NO TIENE NOMBRE

Fa dues setmanes acostava una mostra de la preciosa poesia de Piedad Bonnett (Amalfi, Antiòquia, Colombia, 1951). Deia que poques coses o cap sabia d'ella. Per sort la xarxa m'ha permès, sense grans esforços, fer una petita cerca on hi he trobat coses que m'han interessat. Ara sé que és professora de Literatura a la Universidad de los Andes, sé que està casada, que té dues filles i un fill que li falta des del 2013.
I aquí ve un silenci necessari.

He descobert la tragèdia a través d'un llibre autobiogràfic que em vaig afanyar a adquirir i a llegir com una aprenent de Júlia. que és una mestra en moltes coses i, en especial, en batre rècords de lectura i escriptura.

Així que tinc a les mans el llibre desitjat, Lo que no tiene nombre.
I efectivament, per una mare, no en deu de tenir de nom el que s'experimenta quan et deixa un fill, un xicot de 28 anys que,  després de 8 lluïtant constantment contra una malaltia mental ferotge, acaba per saltar -volar- des d'un terrat de Manhattan fins a esclafar-se el crani. Daniel Segura B. era un pintor interessant, també exercia de professor de Belles Arts i havia fet mestratges o mestries en Arquitectura i Disseny així com en comptabilitat -per que volia saber gestionar els seus comptes si un dia la seva producció esdevenia un èxit de vendes-.
Com a síntesi d'aquest llibre escrit des de les ferides i, tanmateix, enormement contingut pel que fa als sentiments que l'autora expressa amb sobrietat, transcric l'última pàgina del petit volum, un paràgraf que Bonnett dirigeix al seu fill mort i que, per sí sol, explica la infinita i dolorosa grandesa d'allò que no té nom.

ENVÍO

Dani, Dani querido. me preguntaste alguna vez si te ayudaría a llegar al final. Nunca lo dije en voz alta, pero lo pensé mil veces: sí, te ayudaría, si de ese modo evitaba tu enorme sufrimiento. Y mira, nada pude hacer. Ahora, pues, he tratado de darle a tu vida, a tu muerte y a mi pena otro sentido. Otros levantan monumentos, graban lápidas. Yo he vuelto a parirte, con el mismo dolor, para que vivas un poco más, para que no desaparezcas de la memoria. Y lo he hecho con palabras, porque ellas, que son móviles, que hablan siempre de manera distinta, no petrifican, no hacen las veces de tumba. Son la poca sangre que puedo darte, que puedo darme.

PIEDAD BONNETT
Lo que no tiene nombre
Editorial Alfaguara
Agost de 2013


"Autorretrato" - Daniel Segura B.

divendres, 10 de novembre del 2017

PIEDAD BONNETT, LA PALABRA, LA DULCE MENTIROSA

PIEDAD BONNETT- Amalfi, Colombia, 1951
Asedio

                         "Si te ponen miedo mis ojos ausentes, mis ojos noctámbulos,
                                                                                                          mis ojos dementes..."
                                                                                                                        León de Greiff


No me culpes.
Por rondar tu casa como una pantera
y husmear en la tierra tus pisadas.
Por traspasar tus muros,
por abrir agujeros para verte soñar.
Por preparar mis filtros vestida de hechichera,
por recordar tus ojos de hielo mientras guardo
entre mis ropas un punzón de acero.
Por abrir trampas
y clavar cuchillos en todos tus caminos.
Por salir en la noche a la montaña
para gritar tu nombre
y por manchar con él los blancos paredones
de las iglesias y los hospitales.
Hay en mí una paloma
que entristece la noche con su arrullo.
Mi noche de blasfemias y de lágrimas.


"Círculo y Ceniza"


Canción

Nunca fue tan hermosa la mentira
como en tu boca, en medio
de pequeñas verdades banales
que eran todo
tu mundo que yo amaba,
mentira desprendida
sin afanes, cayendo
como lluvia
sobre la oscura tierra desolada.
Nunca tan dulce fue la mentirosa
palabra enamorada apenas dicha,
ni tan altos los sueños
ni tan fiero
el fuego esplendoroso que sembrara.
Nunca, tampoco,
tanto dolor se amotinó de golpe,
ni tan herida estuvo la esperanza.

"Círculo y Ceniza"


La palabra...

La palabra,
-esa hechicera-
me devuelve la forma de tu pecho,
la humedad de tu axila, la sedosa
caricia de tu vello.
La palabra se hace agua, se hace lágrima,
se hace calor, saliva, piel y beso.
La palabra,
loca fabuladora del deseo.
Te exorcisa y a mí vienes volando
con las manos vacías.
Con tu apenas sonrisa
galopas sobre el tiempo.
La palabra,
la dulce mentirosa,
tiende su trampa y yo te recupero.
Tinta.
Letras de tinta.
De tinta la mentira.
Palabras, letras, tinta.
Y tú tan lejos.
"Círculo y Ceniza"




Em permeto el luxe de copiar i enganxar tres preciosos poemes de Piedad Bonett, colombiana nascuda a Antioquia l'any 1951. Bonett es va llicenciar en filosofia i lletres i és professora a la universitat. També té estudis de disseny i arquitectura.
Res més sé de la seva vida del que ella m'explica, ves a saber en quina misteriosa clau, en els poemes que escriu, elegants, intimistes, impregnats de tots els sentiments que componen l'amor i el desamor, l'oblit i el record incurable.
M'agradaria saber d'on neix el seu llenguatge savi i amorós, a quins amors encamina preguntes i afirmacions que no tindran resposta.
Ella mateixa ens en dóna pistes: "TINTA. /  LETRAS DE TINTA. / DE TINTA  LA MENTIRA./  PALABRAS, LETRAS, TINTA. / Y TÚ TAN LEJOS.

Glòria Abras Pou