divendres, 26 de setembre del 2014

MAI, MAI

Detail of a young woman - Balthus


I ara ens veiem sovint a la piscina i, de vegades, m’ensenya la fotografia del seu únic marit mort d’accident. No té fills. El pare viu amb ella i està bé. Ens veiem sovint a la piscina, tan sovint com quan ens veiem al pati de l'escola quan teníem dotze anys. Un llarg espai de temps des que portàvem trenes i saltàvem a corda. Ella era molt bonica. No tardarien en tallar-li els cabells rossos com espigues  i, de sobte, ja semblaria una noia en edat de festejar.  Però un dia va deixar de venir. I l’endemà i el següent va fer el mateix. I així per sempre més,  tan misteriosament. La senyoreta ens va explicar que havia marxat a l’estranger amb els seus pares. Al seu pare li havia sortit una feina molt bona i totes ens ho vàrem creure malgrat sentir-nos estranyades de que mai no ens hagués parlat d’aquell viatge.

I ara ens veiem sovint a la piscina. Seiem mentre prenem suc de taronja o cafè amb gel. Porta els cabells blancs molt curts i té la pell vermella perquè li agrada molt el sol i no es posa cap crema protectora. Té una xarxa subtil de venes blaves que li neixen damunt dels genolls i se li enfilen fins a mitja cuixa. La cuixa dreta sembla més maltractada i el blau vira gairebé fins al lila. Deuen ser varius, petits vessaments No goso preguntar-li. Xerrem de temes ben superficials i jo la deixo dir. Vaig deduint coses a través de la seva conversa. Em diu que ha viscut  trenta cinc anys a Suècia, que quan va marxar, els seus pares la varen avisar de cop i volta i, per això, mai no es va acomiadar de nosaltres. No li dic el què sé. Quan es frega la cinquantena una ja ha d’haver après a ser discreta. Pot explicar-me la seva vida com ella se la vulgui imaginar. A Suècia la versió deu ser una altra. O no. Digui el què digui jo sempre assentiré amb un somriure si s’escau.

Quan la mare va creure que jo ja tenia edat per entendre-ho m’ho va explicar. Un dia al vespre quan la meva amiga tenia dotze anys i mig com jo, la seva mare li va dir que s’assegués als esglaons d’accés al pis on junt amb el seu pare vivien tots tres. Eren, si fa no fa, les nou del vespre. La mare no donava cap senyal de vida i el pare, que feia hores extraordinàries, va arribar a les onze de la nit tocades. Aquell home necessitava saber poc. La fama de la seva dona ultrapassava els límits d'aquell poble petit, potser de la comarca i tot. Havia fugit amb un sabater gallec força més jove que ella. Ningú sabia on eren però l’home abandonat tampoc sentia cap ganes d’anar-la a buscar. L’amant, me’n recordo molt bé, és deia Celso. Es veu que tot el veïnat anava ple dels salts d’aquella dona perquè, en aquells dies, s’emprava l’eufemisme “saltar” quan es parlava d’una adúltera i, pel que és veu, només podien ser adúlteres les dones.

Al cap de menys d’una setmana de la nit que el pare va trobar la seva filla asseguda a l’esglaó, mostrant uns ulls esbatanats d’una barreja de gana, son i pena, ambdós marxaven a Suècia.

Es varen establir en un poble petit i allí el pare es va guanyar la vida mentre la nena anava a escola. Havia canviat el paisatge, la feina, l’idioma però, amb el temps, semblava que no havia canviat res. Els anys varen anar passant i convertits en un home gran i una dona madura varen retornar al poble.
I ara ens veiem sovint a la piscina i la fem petar de qualsevol cosa.

Sé que mai no li he de preguntar per la seva mare. D'altra banda ella no en parla mai. Mai jo, mai ella, doncs. Mai, mai.


Glòria Abras Pou



dimarts, 16 de setembre del 2014

POETA



Aquí t’hem esperat inútilment,

passant dies i nits,

coberts de pols

i oblidats per tu

que ens has deixat

com un amant ferit

i rancuniós.

Aquesta és la resposta

dels versos

que escrivies amb passió.

Inacabats t’enyoren

i et supliquen,

torna, poeta, torna.

Els teus laments ens falten.

Som versos orfes.


Glòria Abras Pou

Imatge extreta de "Wealthiness blog", Poetti dal Futuro-sense signar.






dissabte, 6 de setembre del 2014

CORTÁZAR ENAMORAT





El dia 26 d'agost passat Julio Cortázar hauria complert cent anys de vida però l’escriptor ens va deixar a 70 anys llegant-nos, això sí, una obra inoblidable.
Cortázar va néixer a Ixelles (Regió de Brussel·les) l’any 1914. Tanmateix sempre  va ser argentí atès que ho eren els seus pares, ell era diplomàtic i que, quan tenia sis anys, la família va decidir tornar a Buenos Aires. El pare de Cortázar va deixar dona i fill i el petit Julio va créixer estimulat per la seva mare que es va ocupar de fer-lo estudiar. Malgrat que de ben jove va descobrir que era escriptor va ser un molt bon alumne de l’Escola de Traductors de Buenos Aires on es va graduar amb anglès i francès en la meitat del temps habitual per els altres deixebles.
Cortázar va viure la major part del seu temps a Buenos Aires però també va repartir una bona part de la seva vida per Itàlia. Espanya, Suïssa i París.  En aquesta última ciutat s’hi va casar i s’hi va instal·lar. Alguns dels seus llibres estan ambientats en grat part a París com la curiosa i original Rayuela que es pot llegir ben bé de tres maneres diferents. S’entengui o no cada text de Cortázar proposa un gir a l’idioma i al tema. Com a traductor va fer una obra d’art amb Memorias de Adriano. L’original de Yourcenar l’iguala però no el supera.
Malgrat haver passat èpoques de crisis econòmiques, va tenir la sort d’optar a traduir tota l’obra d’Edgard Allan Poe, fet que el va ajudar a subsistir.
Julio Cortázar va morir a París el 12 de febrer del 1984. Va ser enterrat al cementiri de Montparnasse i al seu comiat hi va assistir molta gent de les Arts incloses les seves mullers vives ja que Carol Dunlop, l’última,  havia mort abans que ell deixant-lo  enfonsat en una depressió terrible.
L’amiga de l’escriptor Cristina Peri Rossi va declarar l’any 2001 que Cortázar havia mort de sida i no de leucèmia com constava en papers oficials. La infecció es podia deure a una transfusió infectada realitzada a París.
Cristina Peri Rossi poeta uruguaiana nascuda l’any 1941 gaudia d’una afectuosa relació amb Julio Cortázar, una relació que, per part d’ell, vint-i-set anys més gran que ella, no era res més que un càlid i inspirat enamorament. Ella, per raons naturals, no sabem si  l’hauria pogut correspondre. Peri Rossi resident a Barcelona ha publicat fa poc els quinze exquisits poemes que Cortázar li va dedicar i dels quals m’he permès copiar-ne tres:





2.
En realidad poco me importa
que tus senos se duerman
en la azul simetría de otros senos.
Yo los hubiera hollado
con la cosquilla de mi roce
y te hubieras reído justamente
cuando lo necesario y esperable
era que sollozaras.

3.
Sé muy bien lo que ganas
cuando te pierdes en el goce.
Porque es exactamente
lo que yo habría sentido.


4
Creo que no te quiero,
que solamente quiero la imposibilidad
tan obvia de quererte
como la mano izquierda
enamorada de ese guante
que vive en la derecha.


Fonts: "Negritas y cursivas"
              Vikipedia