dimecres, 25 de novembre del 2015

L'ÚLTIMA CARTA DEL JOVE WERTHER


Werther, Sebastiano Longaretti

Està ben decidit, Charlotte, vull morir, i t'escric sense cap exaltació novel·lesca, amb la sang freda, el matí del dia que et veuré per última vegada. Quan llegeixis aquesta carta, estimada meva, la tomba ja cobrirà les despulles gelades del desgraciat que no coneix altre plaer més dolç, en els darrers moments de la seva vida, que el de parlar amb tu. He tingut una nit espantosa i al mateix temps benefactora. Ella ha fixat, afermat la meva decisió. Vull morir! Quan ahir vaig marxar del teu costat, quina terrible convulsió que vaig sentir a l'ànima quin horrible encongiment de cor! com la meva vida, consumint-se vora teu sense joia, sense esperança, em glaçava i em causava terror1 a penes vaig poder arribar a la meva cambra. Vaig caure de genolls fora de mi; i, oh Déu! tu em vares concedir el consol de les llàgrimes més amargues. Mil projectes, mil idees varen combatre en la meva ànima; i finalment no m'hi va quedar més que una única idea, ben decidida, incommovible. Em vull morir!  Em vaig posar a dormir, i aquest matí, amb tota la calma del despertar, he trobat encara en el meu cor aquesta ferma, indestructible decisió. Em vull morir!...No hi ha cap desesperació, és la certesa d'haver acabat la carrera, i de que jo em sacrifico per tu. Sí, Charlotte, per què amagar-t'ho? Cal que un de nosaltres dos mori, i vull ser jo. Oh estimada meva! Sovint una idea rabiosa s'ha insinuat en el meu cor estripat... matar el teu espòs...tu...jo!...Així sigui doncs! Quan cap al tard d'un bell dia d'estiu, tu pugis la muntanya, llavors pensa en mi, i recorda't de quantes vegades jo he recorregut aquesta vall. Mira de seguida cap al cementiri, i que els teus ulls vegin com el vent gronxa l'herba damunt del meu sepulcre, sota els darrers raigs del sol ponent...Em sentia calmat al començar, i ara, aquestes imatges m'afecten amb tanta força que ploro com un infant.


Els sofriments del jove Werther
Johan Wolfgang von Goethe
Traducció lliure del francès, Glòria Abras Pou




El gran poeta romàntic alemany Goethe es va inspirar en els seus propis sentiments de jove enamorat per explicar el gran amor que sent el malaurat Werther  personatge cabdal de la literatura universal en llengua germànica.
Werther, el suïcida canònic que tant han estudiat els psicoanalistes, és fruit de la figura d'un company d'estudis de Goethe, Jerusalem. Ambdós varen assistir a una festa on hi varen conèixer la jove i bella Charlotte Buff. I ambdós se'n varen enamorar amb l'agreujant de que, així com Goethe acabats els seus estudis de dret, va tornar a Frankfurt Jerusalem es va matar.
Goethe va publicar Werther a l'edat de 24 anys.
No cal dir-ho però ho dic que Werther, d'ençà de la seva publicació, ha anat esdevenint, amb imparable força, un clàssic entre els clàssics.


Fonts:
Blog Des lettres
id.     Celeste 

dissabte, 14 de novembre del 2015

DIVENDRES DE SANG

black and white, candle, fire, flame in hand, hot wax
Fotografia FAVIM


















OÙ JE MOEURS RENAÎT LA PATRIE


Louis Aragon, filòsof i home de lletres


París, 13 de novembre del 2015

diumenge, 8 de novembre del 2015

FRAGMENTS D'UN DIETARI XOP

Broadway-Huracà Irene
El primer dia d'octubre a Nova York hi brilla un sol inesperat. Un taxi em porta a l'hotel. Travessem Queens que presenta un aspecte encara estiuenc. Edificis compactes aixecats sense cap intenció estètica. Gairebé cada grup de cases té una bona piscina. Se sent el brogit dels infants, les rialle4, els crits dels grans.


M'instal·lo a l'hotel que és petit però molt cèntric. Em frego les mans pensant en la setmana que m'espera, passejar fins a quedar exhausta, gaudir de l'Opera metropolitana, tornar als museus, tornar als grans magatzems, menjar pizza, hamburgueses, salmó fumat. I, al carrer, aixecar el cap per estorar-me una vegada més de la bellesa de tants i tant diferents edificis que, cel amunt, incideixen sumptuosos i ens deixen veure els núvols blancs i suaus on es perden felices les puntes dels gratacels.


Camino força i ben aviat se'm posa a ploure. Malgrat anar abrigada i portar un paraigües, els abrigalls resulten minsos i el paraigües ben aviat girat pel vent, arrugat i feble com una bestiola desvalguda.




El dia 2 d'octubre em desperto refredada. No podia haver sigut  d'altra manera. La sortida del dia abans no era freda però la humitat era constant i seguia plovent i plovia unes gotes com ampolles de refresc. Vaig aventurar-me a anar a fer un dinar- esmorzar malgrat no tenir gens de gana. El terra dels carrers ja era com un rec, les sabates s'anaven omplint d'aigua. Pensava que el dia 30 de setembre, internet informava d'una temperatura de 19 graus...
I va arribar la nit i a les vuit jo tenies una cita amb un dels meus Verdi preferits, Otello. No sé com vaig aconseguir plantar-me a les set -una hora abans de començar- a la porta de l'anomenat MET. No havia reeixit en els meus intents de parar un taxi. Tots anaven plens i semblaven tenir molta pressa. Era com si l'escenari em digués que m'havia equivocat, tan ignorada em sentia dreta sota un semàfor, esternudant estoicament. Per fi es va acostar un xicot negre amb una bicicleta d'aquelles que hi pots pujar a darrere protegida per una mena de funda de plàstic. El xicot va pedalar de valent mentre l'aigua, despietada, anava inundant l'univers.
Vaig aconseguir gaudir de l'òpera. No tenia gana de sopar ni el mes "little snack" . Aquesta vegada sí que un taxi se'm va parar de pressa i ben aviat em vaig sentir abrigada i acollida.




El dia 3 i després d'una nit aparentment tranquil·la vaig seguir fracassant en l'intent de menjar alguna cosa. No em trobava malament ni bé. No em trobava. Atès que la pluja persistia i jo bufava molt quan havia fet tres passos, vaig optar per pujar a un bus turístic. Era una forma d'estar quieta i recollida mentre l'aigua em privava de veure la ciutat. A la tarda vaig haver d'assumir que estava malalta i que hi hauria de posar remei.


Dia 4 a primera hora del matí. Explico a recepció de l'hotel el refredat que he arreplegat i la dificultat que tinc per respirar. En menys de cinc minuts ve una ambulància. Un infermer em pren la pressió, la febre, m'ausculta i em fa que ens en anem. Agafo el moneder i quatre coses més i se m'emporten a un dels hospitals Mount Sinai, el de Hell's Kitchen. Passo tot el dia a urgències, em donen oxigen, em fan una tomografia, una analítica. Finalment em donen berenar. Tenen cura de mi un metge de Puerto rico, Andre Reyes, i una infermera que es diu Jennifer Cadi però se la coneix com J.C..
Em porten a planta després de dir-me que tinc una pneumònia. Començo una tanda d'antibiòtics, aconsegueixo descansar. La gent és deliciosament amable. En cap moment m'he sentit sola ni molt menys desatesa. Les coses no han sortit com jo volia però és indubtable que m'emportaré un bon record.


Els dies 5 i 6 segueixo. La medicació em fa fer sons. Al costat hi tinc un finestral enorme que deixa entrar algun raig de sol grisós com la pedra de les cases i dels carrers.


El dia 7 se'm dona l'alta. No tinc febre. He de seguir amb els antibiòtics i procurar caminar poc fins que em trobi ben recuperada i no respiri amb dificultat. Me'n vaig cap a l' hotel. No estic deprimida ni trista però no tinc ganes de caminar ni tampoc de marxar. Prenc qualsevol cosa en una Deli i cap al tard pujo a la meva habitació i em faig la maleta. L'endemà dia 8 a les dues del migdia haig d'anar a l'aeroport.


El viatge se'm fa llarg i pesat. Em fa mal l'esquena. Per sort he parlat amb la meva germana i m'ha dit que estarà a l'aeroport a les 9:45 del dia 9, dia i hora d'arribada. A l'avió veig un parell de pel·lícules divertides que, junt amb els paracetamols, m'ajuden a alleugerir les sis hores de vol.


I ja ha passat un mes. La meva salut ha millorat i ja rumio quan farà  prou bon temps perquè em pugui rescabalar del viatge fallit.
Segueixo pensant en la meva veïna d'habitació, l'anciana senyora Vetrano i el seu rosari d'oracions nocturnes omygodomygodomygod...


Buonna Notte Cara!