SALVADOR ESPRIU, ELS MOTS EMPRESONATS

Tribut a Salvador Espriu-Kognitiff

Aquest apunt està dedicat a Alberto Granados Palacios que estima la pau i la poesia.

Fa molts anys vaig veure a Salvador Espriu prenent un tallat a la barra d’una cafeteria del Passeig de Gràcia barceloní. Era un home volgudament invisible, que es barrejava silenciós i quasi inexistent,  amb altre gent vistosa que semblava celebrar la glòria d’aquell migdia que assenyalava la meitat de la seva jornada laboral.

Mentre el mirava com si mirés una ombra, aquell home discret i pensívol que, tal vegada, escoltava els versos que el cervell li anava oferint i que, més tard, plasmaria damunt d’un paper en blanc, jo no deixava de recrear-me en el fet increïble que d’aquell ser que, per primera i única vegada tenia a poques passes davant meu, havien brollat poemes i poemes que, com una atapeïda xarxa de plata massissa, sostenien l’esperit del nostre poble. Salvador Espriu, aquell senyor que sempre semblava no ser enlloc i, tanmateix existia de valent, no era amant de la fama. Secretament se sabia un poeta altíssim i ens era una alegria, per ell i per molts de nosaltres, veure com els seus versos nadaven àgilment per les aigües espesses de la dictadura i sempre una nova veu ens donava a conèixer els seus mots que esdevingueren mantres, jaculatòries, himnes. A mi m’havia parlat, per primera vegada del poeta, un cosí llunyà i sobrevingut que, actualment ja és mort. Estic segura que se sentiria molt feliç de saber que ell em va fer descobrir a Espriu i a estimar-lo per sempre. Quan vaig començar a llegir algun poema i el trobava críptic, sentia el mateix plaer que aquells que gaudeixen del jazz. No m’era necessària una melodia definida per que les seves paraules m’agradessin. Jo venia, com tants, d’un català col·loquial emprat a casa i a l’església i encara amb molt de compte. Veure com aquell idioma, que era el nostre, prenia amb Espriu tonalitats i reflexos del tot inesperats ens animava a mantenir la llengua trepitjada com un pacífic instrument de lluita que no solament preservés la nostra cultura emmordassada sinó que l’enriquís i ens ajudés a desfer nusos. Salvador Espriu anomenava Sepharad a Espanya i ho feia sempre de forma absolutament conciliadora sense cap ànim enemic. Però no va ser mai tractat amb el mateix to per qui havia de rebre les seves pregàries. Una Espanya el va ignorar, una altra el va odiar i, en una mesura ínfima, una última el va apreciar i, fins i tot,  imitar.

Salvador Espriu hauria fet cent anys el 10 de juliol d’aquest any 2013. La seva família, procedent d’Arenys de Mar, es va establir a Santa Coloma de Farners on el seu pare, lliurepensador, exercia de notari. Més tard varen tornar a l’Arenys dels seus ancestres on hi varen servar per sempre més la casa d’estiueig quan, finalment, el pare del poeta va obrir la notaria a Barcelona. La família Espriu gaudia d’un elevat status. Vivia en una casa molt bella i tenia tres minyones, cuinera i xofer. El poeta era un nen enjogassat i divertit que havia canviat el caràcter a causa de la mort de dos dels seus quatre germans. Maria Isabel s’havia deixat la vida darrere un xarampió que, d’una manera diferent, també havia atacat a Salvador provocant-li una seriosa dolència pulmonar que l’havia obligat a sovintejar el llit. El seu germà Francesc havia mort d’accident al port d’Arenys degut a una caiguda, a totes llums, nefasta. El poeta, un cop acabat el batxillerat, havia estudiat dret i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. Va fer ambdues carreres de forma simultània i amb esplèndides notes. Malgrat la seva familiaritat amb el dret Espriu es va sentir sempre molt més atret per les lletres. Des d’adolescent havia començat a escriure.

Per saber fets de la vida del poeta solament cal recórrer a la mateixa xarxa i es suggereix també la biografia molt lloada d’Agustí Pons i  Mir titulada “Espriu transparent” editada per Proa el mes de Febrer d’aquest any 2013 on la vida i obra de l’artista són estudiades minuciosament i amb un rigor històric fora de tot dubte.

D’una edició de la cèlebre col·lecció El Bardo de 1969, copio dues poesies en l’original català i traduïdes pel director de la col·lecció José Batlló. Prenc amb tendresa el vell llibre que,  de viatjar de casa d’un amic a un altre, mostra confosa la façana i esgrogueïts els fulls. Presentat i prologat en castellà, El Bardo es va apuntar un triomf que quaranta quatre anys més tard encara em fa tremolar els dits.

DE TANT SENZILL NO T'AGRADARÀ

Cansat de tants de versos que no fan companyia

-els admirables versos dels savis excel·lents-,

i de mirar com passa l'emperador tot nu,

i del gran plany del vent, aquest vell adversari,

i de l'excés de mi, sense missatge,

ara us diré amb paraules ben clares,

amb crit elemental lluny d'artifici

que vull només parar-me en el camí

ja decantat amic de l'última injústicia,

i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort

damunt la bona terra.

El caminant i el mur (III) 1954 

DE TAN SENCILLO NO TE GUSTARÁ

Cansado de tantos versos que no acompañan

-los admirables versos de sabios excelentes-,

y de ver como pasa el emperador completamente

desnudo,

y del gran lamento del viento, este viejo adversario,

y del exceso de mi, sin mensaje,

ahora os diré, con palabras bien claras,

con grito elemental, lejos de todo artificio.

que solo quiero pararme en el camino,

amigo ya de la última injusticia,

y tenderme para siempre, sin pesadumbre, muerto,

sobre la buena tierra.

DIVERSOS SÓN ELS HOMES I DIVERSES LES PARLES

Diversos són els homes i diverses les parles,

i han convingut molts noms a un sol amor.

La vella i fràgil plata esdevé tarda

parada en la claror damunt dels camps.

La terra, amb paranys  de mil fines orelles,

ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.

Sí, comprèn-la i fes-la teva també,

des de les oliveres,

l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:

"Diverses són les parles i diversos els homes,

i convindran molts noms a un sol amor."

La pell de brau (XXX) 1969 

DIVERSOS SON LOS HOMBRES Y DIVERSAS LAS HABLAS 

Diversos son los hombres y diversas las hablas,

y han convenido muchos nombres a un solo amor.

La vieja y frágil plata se convierte en tarde

detenida en la claridad sobre los campos.

La tierra con trampas de mil finos oídos,

ha cautivado a los pájaros de las canciones del aire.

Sí, comprende y haz tuya, también,

desde los olivos,

la alta y sencilla verdad de la prisionera voz del viento:

"Diversas son las hablas y diversos los hombres,

y convendrán muchos nombres a un solo amor."

Desitjo, amics llegidors, que tots hagiu gaudit amb mi.

ALICE MUNRO, UN NOBEL MOLT BEN DONAT

El públic llegidor ja ha assumit que aquest any 2013 el Nobel ha anat destinat a l’escriptora canadenca Alice Munro. Jo, personalment, vaig sentir una gran alegria perquè Munro m’ha fet sempre molt bona companyia i m’ha donat lliçons de narrativa que, aparentment, semblen senzilles però amaguen un art inimitable.

La crítica que, amb raó, ha lloat a Alice Munro, ha semblat coincidir en comparar-la al mestre rus Anton Txèkhov. També cauen en el que jo considero un fàcil parany quan diuen que l’excel·lent John Cheever és també una rèplica estatunidenca del modèlic escriptor del XIX. Tampoc estic d’acord amb qui, fugint de comparar-la amb l’esmentat Txèkhov, recorre a les figures de William Faulkner, Carson McCullers i Flannery O’Connor magnífics escriptors del sud d’Estats Units que,  diferint entre ells,  mostren en comú la força de la terra en la qual han nascut i que tant els ha marcat quan han escrit les seves respectives i esplèndides obres literàries.

Jo no podria referenciar a Alice Munro amb ningú ja que la considero una narradora clàssica de naixement amb una veu o veus de ressò únic i propi. Munro,  descendent d’escocesos i irlandesos modestament afincats com a grangers a Huron County Canadà) i concretament al poblet de Wingham pertanyent al comtat d’Ontario, sent des de molt joveneta,  primer el desig de ser famosa i anar molt ben vestida a la manera de les actrius de cinema i, tot seguit, aflora en ella la vocació per l’escriptura que l’empeny i l’empeny més enllà del seu destí de filla, esposa i mare. Quasi encara una nena pren cura de la seva família perquè la seva mare manifesta la malaltia de Parkinson. Queda lligada cuinant per a tothom, rentant i netejant mentre sent com el cor se li parteix reclamant-li que escrigui. L’ajuda de la seva avia i de la seva tia li permetran marxar de casa i diplomar-se en literatura a la universitat. Mentre estudia no desdenya tenir cura dels nens d’una família benestant en una casa de la part alta de Toronto. Més tard treballarà com a cambrera i després ja serà bibliotecària. L’any 1951 es casarà amb James Armstrong Munro amb qui tindrà quatre filles, una d’elles morta de naixement. Ambdós s’establiran a Victoria on, durant anys, regentaran una llibreria, Munro’s Books. Ella ha explicat moltes vegades que, mentre les seves nenes feien la migdiada i no entrava ningú a la llibreria, ella es dedicava a escriure. Munro va començar publicant els seus relats en revistes canadenques, després va guanyar el premi Governor, el més important de Canadà i, a partir d’aquí, ja va tenir una agent a Nova York que venia els seus relats a prestigioses revistes com és ara la New Yorker. Munro va començar a ser convidada com a escriptora en residència a diverses universitats i la seva fama es va escampar gloriosament per tot el món literari anglosaxó.

Divorciada amistosament de James Munro, al cap d’un temps coneix a Gerald Fremlin amb el qual està casada actualment. Alice Munro ha fet gires per a tot el món inclosa la República Xinesa on és molt apreciada. Últimament s’està tractant d’un càncer i, amb el seu espòs, viu retirada a l’illa de Vancouver.

Quant a la seva escriptura ja s’ha dit tot i molt ben dit. Segons Jonhattan Franzen, Munro escriu novel·les de trenta pàgines sobre la gent corrent. No hi falta res perquè els seus relats són tan densos com ho pot ser una novel·la de cent pàgines. Ella, amb una frase, amb la descripció d’un gest, integra al lector en el seu món de sers humans demostrant que tots i cada un de nosaltres és susceptible de ser novel·lat. Tant valor té el silenci i la quietud d’algunes vides com el soroll d’unes altres, tal i fa ser ric com no ser-ho, tenir sentiments o no. Tot, per Munro, és matèria literària que ella treballa amb mestria d’artista. Potser el que destaca més en Munro és l’estructura que atorga als seus relats. Subtilment ens va donant paràgrafs que, de vegades, poden semblar fins i tot inconnexos però que, a poc a poc, prenent una sòlida forma que ens deixa boca oberts:  La forma o les mil formes que ens ensenya la vida i que ella maneja com un màgic trencaclosques.

Alice Munro

KUDA KUDA I DESPRÈS...POTSER PLORAR

Video d'Onegin65-Canta Sergei Lemeshev

Lenski, poeta bondadós i Evgeni un home de naturalesa molt supèrba es baten en duel i el primer perd la vida. Abans d’arribar a tan trist final Lenski canta una ària bellíssima que reflecteix com poques la força de la nostàlgia russa. Mentre tant l’òpera va donant prou de sí com per contar-nos una història d’amor i desamor sempre oferint la millor música, la més adequada pel moment que l’intèrpret ha de representar i que quasi mai no és alegre. Des de la sublim carta de Tatiana fins a la representació del seu madur marit quan l’òpera es va acabant, assaborim un repertori harmònic i elegant d’una tragèdia a mitges ja que perdem a Lenski però Tatiana i el seu  marit -un príncep-  viuen una relació que Onegin, Evgeni mai no s’hauria esperat i que, un cop evidenciada, sap que el conduirà a la solitud total. Onegin descobreix una Tatiana en plenitud i cau rendit als seus peus però ella el retorna al seu lloc i, com la gran dama que és, li clava un bon miquel i el deixa amb la cua entre les cames. Tot plegat és un càstig per no haver pres seriosament la carta que un dia li havia donat Tatiana –siguent encara adolescent- fent-li saber que l'estimava. Oneguin li havia contestat de forma feridora tractant-la de somiatruites i rebutjant-la sense miraments.
Txaikovski va compondre Evgeni Oneguin animat pel seu germà Modest que li’n va fer el llibret basant-se amb el llarg poema de Puixkin sobre el qual es va prendre unes quantes llicències.

He tingut la sort de veure-la al Metropolitan de Nova York interpretada per Netrebko, Beczala i Kwcien. El record és encara molt viu -fet i fet fa tres dies-  però sé que amb el temps esdevindrà excepcional. El magnífic bloc In fernem Land en deixa dos apunts detallats que són dues lliçons sobre aquesta òpera i els seus genials intèrprets.
Jo reto homenatge des d'aquest racó a qui segons els experts ha estat un dels millors tenors del món. Rus d’origen camperol Sergei Lemeshev es va apuntar a fer cant des de molt jovenet i va triomfar de bon principi, el que no és gens estrany. Ja era una mica gran quan se li va haver d’extirpar un pulmó. Pocs haurien donat res pel gran tenor minvat i, tanmateix, no només va seguir refilant pels escenaris sinó que ho va seguir fent tan bé com sempre.
Gaudiu d'aquesta joia!
 

Anna Netrebkp i Marius Kwcien-MET-New York City