A un amic anomenat Grizmala, Sand dirigeix aquesta carta explicativa per se. Està datada el maig de 1848.
El mal que rosega aquest pobre ser (Chopin) tant en l'aspecte moral com en el físic em mata des de fa molt temps, i el veig marxar sense haver-li pogut fer mai cap bé ja que l'afecte inquiet, ombrívol i gelós que jo l'inspiro és la causa principal de la seva tristesa. Fa set anys que visc com una verge amb ell i els altres, he envellit abans d'hora sense fer cap esforç ni sacrifici, indiferent com he quedat a les passions i desil·lusionada sense remei.
Si una dona a la terra li hagués d'inspirar la més absoluta confiança, aquesta seria jo, i ell no se n'ha adonat mai; i sé molt bé que hi ha gent que m'acusa, alguns diuen que l'he esgotat amb la violència dels meus sentits, altres d'haver-lo dut a la desesperació amb les meves bogeries. Crec que tu saps com és ell. Ell, ell se'm queixa d'haver-lo mort a base de privacions mentre jo tinc la certesa de que el mataria si el tractés de manera diferent. Ja veus quina és la meva situació en aquesta funesta amistat en la que m'he convertit en la seva esclava en totes les circumstàncies en que he pogut, sense mostrar-li una preferència impossible i culpable pel que fa als meus fills, on aquest respecte que jo hauria d'inspirar-los i també als meus amics ha estat tan delicat i tan seriós de conservar.
Per la meva banda, he fet prodigis de paciència dels que mai m'hauria sentit capaç, jo que no tenia natura de santa com la princesa (la princesa Anna Czartoyska, la jove esposa del príncep Adam). He arribat al martiri; però el cel és inexorable contra mi, com si tingués grans crims per expiar, doncs al mig de tots aquets esforços i sacrificis, aquell a qui jo estimo amb un amor absolutament cast i maternal es mort víctima de la dependència que té de mi. Déu vulgui, en la seva bondat que, si més no, els meus fills siguin feliços.
Font: www.DesLettres
Traducció lliure de Glòria Abras Pou
Imatge: Taringa
George Sand va ser una dona admirable i intel·ligent, fa uns anys vaig llegir una extensa i extraordinària biografia sobre ella però durant un temps va semblar la 'dolenta de la pel·lícula', fins i tot recordo una obra de teatre d'aquelles que donaven per la ràdio sobre l'estada de la parella a Valldemosa i ell semblava la víctima quan sembla que va ser ben bé a l'inrevés. Sand se'n va sortir amb el fill però no així amb la filla que va ser una persona complicada i estranya, gelosa de la mare. És una llàstima que Sand sigui encara tan poc coneguda com escriptora quan va escriure molt i bé, tot i que el temps ha passat per damunt de la seva literatura de forma inexorable, em temo que la majoria la coneix pels seus suposats escàndols, molt magnificats.
ResponEliminaÉs cert, Júlia. Però si bé és molt coneguda pels seus escàndols que, d'altra banda, no solia amagar, també és veritat que les seves relacions amistoses o amoroses que ella expressa tan bé per escrit, donen fe del seu talent, cultura i lucidesa. Es va emportar a l'hort uns quants francesos de renom eh eh...
ResponEliminaTambé penso que conviure amb un geni tísic no podia ser fàcil. No crec que ella fos la dolenta i ell el bo. Crec que Chopin va tenir molt mala sort i és molt més potent el seu múscul artístic que el d'ella i és que jo sento tres notes de Chopin i tots els racons del meu esperit el ploren sense llàgrimes.
ResponEliminaA propósito de esta interesante entrada, te dejo querida Gloria un YouTube de la intervención de, Anna Caballé en la Fundación Juna March sobre la escritora George Sand. Te lo recomiendo. https://m.youtube.com/watch?v=C983M60XdYg
ResponEliminaUn abrazo
Muchas gracias, Pilar.
ResponEliminaTe tendré informada de mi opinión.
Te escribiré pronto.
Besosss
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaPenso que un geni no és mai dòcil. Chopin portava dins seu tanta música que el sobrepassava, no la podia contenir; aquesta vida, enfrontada a la mort inexorable i propera feia saltar espurnes.
EliminaMolt difícil, així, la convivència.
Una abraçada, Glòria.
És un encert la teva forma de descriure el geni i, en aquest cas, el de Chopin que devia haver de lluitar constantment amb la seva indescriptible inspiració. I aquella tos!
ResponEliminaUna abraçada per tu, Olga.
Los sentimientos de los genios están en sus obras; su infelicidad es nuestro deleite. La convivencia, casi imposible.
ResponEliminaUna sentencia, un aforismo, una dura verdad: "su infelicidad es nuestro deleite".
ResponEliminaUna sentencia, un aforismo, una dura verdad: "su infelicidad es nuestro deleite".
ResponElimina