COM SE SOL DIR CADA ANY

Viure és un Nadal

entre el poc i el massa.

És un foc que cal

encendre'l amb traça

 

 

JOANA RASPALL, 1913-2013

Bones Festes de Nadal i un any nou ple de salut que és joia !

 

Glòria Abras Pou

Festes del 2014 i 2015

THOMAS BERNHARD, UN ACUDIT

CONCERT D' ÈXIT

Una anomenada Associació de Música de Cambra, famosa pel fet d'interpretar només música antiga amb vells instruments originals i tenir en el seu repertori només composicions de Rossini, Frescobaldi, Vivaldi i Pergolesi, va Una anomenada Associació de Música de Cambra, famosa pel fet d,interpfer un concert en un vell castell vora el llac d'Atter i va obtenir-hi el més gran èxit de tota la seva existència. L'ovació va cessar només en el moment en què l'Associació de Música de Cambra havia ja esgotat tots els bis possibles del repertori. Fins l'endemà no van ser assabentats els músics que havien estat tocant en una institució de sord-muts.

Thomas Bernhard
Historietes Inexemplars
Traducció: Josep Murgades
Editorial Empuries
1978 Frankfurt am Main - 1985 Barcelona

Video nickbigd

LAURA FYJI, D I V I N E

Humphrey Bogart i Ingrid Bergman a Casablanca

Hi ha veus que fan un moment. Laura Fyji n'és una. La seva ductilitat i la calidesa d'un so avellutat enormement seductor on el fraseig destaca de manera admirable fan d'ella un referent. Fyji, filla d'holandès i egípcia,  canta en anglès, castellà, francès i holandès amb la mateixa necessària intensitat. Ella enregistra normalment estendards del jazz, del blues i de la samba d'una forma voluptuosa i elegant que tot Europa reverencia. A Japó és també un estrella. Obra la boca i brilla.  Ella té la veu que fa moments per recordar tota la vida. Et convida a escoltar, a ballar, a abraçar, a recordar mentre t'embolcalla, encisadora, amb la seva personalíssima manera de dir.

No us la perdeu. Deixeu que amb una cançó de sempre us faci un moment inoblidable.

Video: Laura Laura
Fonts: Viquipèdia
Imatge: Gone Movie Com

MIKE NICHOLS IN MEMORIAM

Universitat de Berkeley- San Francisco

Qualsevol exusa és bona per retornar al blog. De fet aquest és un racó que, sempre que el necessito, em fa de refugi, sempre em rep bé i m'alimenta la il·lusió de pensar que potser em llegireu o em deixareu un comentari

La setmana passada vaig lamentar la mort de Mike Nichols un d'aquells cineastes que et fan sentir el cinema com una de les branques de l'arbre de la saviesa. Gràcies a cicles fets a la televisió -molts d'ells presentats per l'inoblidable Alfonso Sánchez - em vaig aficionar enormement al setè art. Només faltava que els meus pares fossin d'allò més cinèfils per recomanar-me segons quines pel·lícules prèviament anunciades per aquella setmana. D'aquella època provenen descobriments inesborrables com "Casablanca" o "Lo que el viento se llevó" per esmentar-me'n només dues ja que si les volgués posar totes la llista seria inacabable.

He tornat, doncs, al refugi. Perdoneu si encara hi ha pols. Demà em faré portar mitja dotzena de plantes d'interior i una mimosa pel terrat que m'embriagui les hores.

Tornem a Mike Nichols nascut a Berlín l'any 1931 de pare rus i de professió físic i de mare alemanya pertanyent a una família de tradició anarquista i cosina de segon grau d'Albert Einstein. Nichols va haver de marxar amb tota la família l'any 1934. El seu pare ja feia un any que treballava a Estats Units. La mare i ell el varen seguir, com sempre en aquells tems nefastos, fugint de les hordes nazis.

Va ser actor i director de teatre fin que una productora li fa oferir "El graduado", un tema difícil que ell va brodar amb un talent inesperat. A més a més va apostar per un protagonista desconegut i amb aspecte de guapo molt poc convencional. Dustin Hofman. La seva bellesa, el seu atractiu li neixien a dins i conformaven un personatge sobri i natural que inaugurava la moda dels actors amb aspecte normal i aliens a l'histrionisme. La sensació d'actuar, la gesticulació s'anaven esvaint en homes com aquell per assemblar-se més aviat al veí d'escala, al company de feina, al xicot que veiem a la barra del bar.

Vaig repetir "El graduado" diverses vegades. Jo crec que al cinema Aribau ja em devien conèixer. La música de Simon & Garfunkel em resultava embriagadora, a casa ja no volien escoltar el disc malgrat reconèixer-li'n  la qualitat.

Un dia, potser al cap de vint anys des de San Francisco un trenet em va portar a Berkeley on s'havien estimat els joves protagonistes de "El Graduado". Passejant pel campus, admirant els vells edificis de les diverses facultats em vaig sentir tocant el cel.

Ells no hi eren però hi era jo.

Vaig deixar el meu cor a San Francisco però... amb bitllet a Berkeley.

PATRICK MODIANO, NOBEL 2014

Rue de Venise

El Nobel d’aquest any l’ha rebut el francès Patrick Modiano nascut a Boulogne-Villancourt l’any 1945

Deia la premsa del dia que el propi premiat havia volgut saber per què l’havien triat a ell ja que, l’autor opinava, que feia quaranta anys que escrivia la mateixa novel·la i que no es veia els mèrits per enlloc. Un membre portant veu de l’Acadèmia Sueca  va manifestar que Patrick Modiano era el Proust dels nostres dies i de la gent del carrer. A parer meu aquest membre de cognom Englünd no ha llegit a Proust. O no ha llegit a Modiano. O a cap dels dos. Deixem apart d’immediat el diví Marcel i passem a una divinitat molt diferent i més terrícola, Modiano.

L’escriptor francès té una infantesa assenyalada per una mare pràcticament inexistent, una actriu belga que fluctua borrosa en algunes línies dels llibres autobiogràfics que l’autor ha signat. Per contra la figura del pare, Alberto Modiano,  jueu italià procedent de Salònica, a qui segueix en una misteriosa i erràtica vida que el porta a viure a diferents llocs i que, potser, és la causa d’aquest estil subtil i quasi silenciós que ha sabut conrear tan bé Patrick Modiano. Sabem que el pare era, com hem dit, d’ascendència jueva però mai no va ser deportat a cap camp de treball, menys d’extermini i sí se sap que va treballar en diverses labors que varen procurar la protecció d’ell i del seu fill Patrick.

A l’edat aproximada de quinze anys, Patrick Modiano va tenir la sort de caure a les mans de l’excel·lent matemàtic i escriptor Raymond Queneau, amic de la seva mare. Gràcies a Queneau fa el batxillerat i desenvolupa una valuosa vida cultural. A partir de 1966 no veurà mai més al seu pare amb qui, gràcies a qui sap quins tripijocs, havia menat una vida quasi opulenta.

Patrick Modiano s’introdueix al món dels músics i escriptors i tant Françoise Hardy com Regine li canten cançons. Al cap de poc ja surten les novel·les que, tal com diu ell mateix, semblen ser una de sola. Modiano és el novel·lista de París i dels seus carrerons amagats, dels personatges erràtics que s’allotgen en grisos i anònims hostals i es reuneixen a diferents bars ombrívols on no sempre sabem de què parlen ni el motiu. Descriu meravellosament Modiano aquestes atmosferes tèrboles , els tipus, els escassos però seductors personatges femenins i els amors que són i els que es malmeten.

Si hagués estat músic, Patrick Modiano hauria pogut alinear-se a Debussy fregant el jazz més refinat, frases curtes, síl·labes eixutes però suaus com brusques pinzellades i una elegància constant que cohesiona un estil envejable. 

Au mois de juin 1942, un officier allemand s'avance vers un jeune homme et lui dit: "Pardon, monsieur, où se trouve la place de l'Etoile?"

Le jeune homme désigne le côté gauche de sa poitrine.

Del llibre "La place de l'étoile" de Patrick Modiano 

Imatge: Le petit monde d'Aurelynx 

MAI, MAI

Detail of a young woman - Balthus

I ara ens veiem sovint a la piscina i, de vegades, m’ensenya la fotografia del seu únic marit mort d’accident. No té fills. El pare viu amb ella i està bé. Ens veiem sovint a la piscina, tan sovint com quan ens veiem al pati de l'escola quan teníem dotze anys. Un llarg espai de temps des que portàvem trenes i saltàvem a corda. Ella era molt bonica. No tardarien en tallar-li els cabells rossos com espigues  i, de sobte, ja semblaria una noia en edat de festejar.  Però un dia va deixar de venir. I l’endemà i el següent va fer el mateix. I així per sempre més,  tan misteriosament. La senyoreta ens va explicar que havia marxat a l’estranger amb els seus pares. Al seu pare li havia sortit una feina molt bona i totes ens ho vàrem creure malgrat sentir-nos estranyades de que mai no ens hagués parlat d’aquell viatge.

I ara ens veiem sovint a la piscina. Seiem mentre prenem suc de taronja o cafè amb gel. Porta els cabells blancs molt curts i té la pell vermella perquè li agrada molt el sol i no es posa cap crema protectora. Té una xarxa subtil de venes blaves que li neixen damunt dels genolls i se li enfilen fins a mitja cuixa. La cuixa dreta sembla més maltractada i el blau vira gairebé fins al lila. Deuen ser varius, petits vessaments No goso preguntar-li. Xerrem de temes ben superficials i jo la deixo dir. Vaig deduint coses a través de la seva conversa. Em diu que ha viscut  trenta cinc anys a Suècia, que quan va marxar, els seus pares la varen avisar de cop i volta i, per això, mai no es va acomiadar de nosaltres. No li dic el què sé. Quan es frega la cinquantena una ja ha d’haver après a ser discreta. Pot explicar-me la seva vida com ella se la vulgui imaginar. A Suècia la versió deu ser una altra. O no. Digui el què digui jo sempre assentiré amb un somriure si s’escau.

Quan la mare va creure que jo ja tenia edat per entendre-ho m’ho va explicar. Un dia al vespre quan la meva amiga tenia dotze anys i mig com jo, la seva mare li va dir que s’assegués als esglaons d’accés al pis on junt amb el seu pare vivien tots tres. Eren, si fa no fa, les nou del vespre. La mare no donava cap senyal de vida i el pare, que feia hores extraordinàries, va arribar a les onze de la nit tocades. Aquell home necessitava saber poc. La fama de la seva dona ultrapassava els límits d'aquell poble petit, potser de la comarca i tot. Havia fugit amb un sabater gallec força més jove que ella. Ningú sabia on eren però l’home abandonat tampoc sentia cap ganes d’anar-la a buscar. L’amant, me’n recordo molt bé, és deia Celso. Es veu que tot el veïnat anava ple dels salts d’aquella dona perquè, en aquells dies, s’emprava l’eufemisme “saltar” quan es parlava d’una adúltera i, pel que és veu, només podien ser adúlteres les dones.

Al cap de menys d’una setmana de la nit que el pare va trobar la seva filla asseguda a l’esglaó, mostrant uns ulls esbatanats d’una barreja de gana, son i pena, ambdós marxaven a Suècia.

Es varen establir en un poble petit i allí el pare es va guanyar la vida mentre la nena anava a escola. Havia canviat el paisatge, la feina, l’idioma però, amb el temps, semblava que no havia canviat res. Els anys varen anar passant i convertits en un home gran i una dona madura varen retornar al poble.
I ara ens veiem sovint a la piscina i la fem petar de qualsevol cosa.

Sé que mai no li he de preguntar per la seva mare. D'altra banda ella no en parla mai. Mai jo, mai ella, doncs. Mai, mai.

Glòria Abras Pou

POETA

Aquí t’hem esperat inútilment,

passant dies i nits,

coberts de pols

i oblidats per tu

que ens has deixat

com un amant ferit

i rancuniós.

Aquesta és la resposta

dels versos

que escrivies amb passió.

Inacabats t’enyoren

i et supliquen,

torna, poeta, torna.

Els teus laments ens falten.

Som versos orfes.

Glòria Abras Pou

Imatge extreta de "Wealthiness blog", Poetti dal Futuro-sense signar.

CORTÁZAR ENAMORAT

 

El dia 26 d'agost passat Julio Cortázar hauria complert cent anys de vida però l’escriptor ens va deixar a 70 anys llegant-nos, això sí, una obra inoblidable.

Cortázar va néixer a Ixelles (Regió de Brussel·les) l’any 1914. Tanmateix sempre  va ser argentí atès que ho eren els seus pares, ell era diplomàtic i que, quan tenia sis anys, la família va decidir tornar a Buenos Aires. El pare de Cortázar va deixar dona i fill i el petit Julio va créixer estimulat per la seva mare que es va ocupar de fer-lo estudiar. Malgrat que de ben jove va descobrir que era escriptor va ser un molt bon alumne de l’Escola de Traductors de Buenos Aires on es va graduar amb anglès i francès en la meitat del temps habitual per els altres deixebles.

Cortázar va viure la major part del seu temps a Buenos Aires però també va repartir una bona part de la seva vida per Itàlia. Espanya, Suïssa i París.  En aquesta última ciutat s’hi va casar i s’hi va instal·lar. Alguns dels seus llibres estan ambientats en grat part a París com la curiosa i original Rayuela que es pot llegir ben bé de tres maneres diferents. S’entengui o no cada text de Cortázar proposa un gir a l’idioma i al tema. Com a traductor va fer una obra d’art amb Memorias de Adriano. L’original de Yourcenar l’iguala però no el supera.

Malgrat haver passat èpoques de crisis econòmiques, va tenir la sort d’optar a traduir tota l’obra d’Edgard Allan Poe, fet que el va ajudar a subsistir.

Julio Cortázar va morir a París el 12 de febrer del 1984. Va ser enterrat al cementiri de Montparnasse i al seu comiat hi va assistir molta gent de les Arts incloses les seves mullers vives ja que Carol Dunlop, l’última,  havia mort abans que ell deixant-lo  enfonsat en una depressió terrible.

L’amiga de l’escriptor Cristina Peri Rossi va declarar l’any 2001 que Cortázar havia mort de sida i no de leucèmia com constava en papers oficials. La infecció es podia deure a una transfusió infectada realitzada a París.

Cristina Peri Rossi poeta uruguaiana nascuda l’any 1941 gaudia d’una afectuosa relació amb Julio Cortázar, una relació que, per part d’ell, vint-i-set anys més gran que ella, no era res més que un càlid i inspirat enamorament. Ella, per raons naturals, no sabem si  l’hauria pogut correspondre. Peri Rossi resident a Barcelona ha publicat fa poc els quinze exquisits poemes que Cortázar li va dedicar i dels quals m’he permès copiar-ne tres:

2.

En realidad poco me importa
que tus senos se duerman
en la azul simetría de otros senos.
Yo los hubiera hollado
con la cosquilla de mi roce
y te hubieras reído justamente
cuando lo necesario y esperable
era que sollozaras.

3.

Sé muy bien lo que ganas
cuando te pierdes en el goce.
Porque es exactamente
lo que yo habría sentido.

4
Creo que no te quiero,
que solamente quiero la imposibilidad
tan obvia de quererte
como la mano izquierda
enamorada de ese guante
que vive en la derecha.

Fonts: "Negritas y cursivas"

              Vikipedia