ALTRES CALVARIS, RODOLFO I VICKI WALSH

Carta de Rodolfo Walsh  a la seva filla Vicki

Querida Vicky:

La noticia de tu muerte me llegó hoy a las tres de la tarde. Estábamos en reunión cuando empezaron a transmitir el comunicado. Escuché tu nombre, mal pronunciado, y tardé un segundo en asimilarlo. Maquinalmente empecé a santiguarme como cuando era chico. No terminé con ese gesto. El mundo estuvo parado ese segundo. Después les dije a Mariana y Pablo: “era mi hija”. Suspendí la reunión.

Estoy aturdido. Muchas veces lo temía. Pensaba que era excesiva suerte no ser golpeado, cuando tantos otros son golpeados. Sí, tuve miedo por vos, como vos por mí, aunque no lo decíamos. Ahora el miedo es aflicción. Sé muy bien por qué cosas has vivido, combatido. Estoy orgulloso de esas cosas. Me quisiste, te quise. El día que te mataron cumpliste 26 años. Los últimos fueron muy duros para vos. Me gustaría verte sonreír una vez más.

No podré despedirme, vos sabés por qué. Nosotros morimos perseguidos, en la oscuridad. El verdadero cementerio es la memoria. Ahí te guardo, te acuno, te celebro y quizás te envidio, querida mía.

Hablé con tu mamá. Está orgullosa en su dolor, segura de haber entendido tu corta, dura, maravillosa vida.

Anoche tuve una pesadilla torrencial, en la que había una columna de fuego, poderosa pero contenida en sus límites, que brotaba de alguna profundidad.

Hoy en el tren un hombre me decía: “Sufro mucho. Quisiera acostarme a dormir y despertarme dentro de un año”. Hablaba por él pero también por mí.

      - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

Rodolfo Walsh escriptor argentí d'origen irlandès va lluitar amb valentia junt amb la seva filla Maria Victòria, Vicky. Ambdós formaven part de l'exèrcit guerriller conegut com "Montoneros". 

Sentint-se emboscats Vicki i un amic i veient clarament que els matarien, varen sortir al terrat, varen mirar als soldats i varen dir:

"Ustedes no nos matan. Nosotros hemos elegido morir"

i tot seguit es varen suïcidar, tret al cap, amb les seves pistoles.

Tot això va passar els anys 70 però ja passava abans i passa encara. I seguirà passant per sempre mès.  
Pocs anys més tard Rodolfo Walsh va ser assassinat  pels soldats del regim peronista mitjançant un decisiu cop de culata de fusell al crani. Tot i qui hi ha que ha vist el cadàver, Rodolfo Walsh és considerat un de tants desapareguts.

I el que dèiem, això passava, passa. I seguirà passant per sempre més.

Fonts:

Fotografia todogimp.com

Text de la carta: El historiador

Altres dades: Vickipedia           

BERNA I ELS COLORS DE KLEE

Centre Paul Klee, Berna, Renzo Piano 2005

Quatre dies a Berna i ja perdo l'orientació que el blog m'imposaria. Anar.me'n uns dies de casa i quan retorno no sé on sóc. Tanmateix l'indret visitat ha de ser molt hostil perquè no acabi essent meu i determinats carrers, bars i botigues semblin haver estat tota la vida casa meva. Segur que és veritat aquella llatinada que diu "ubi bene ibi patria".

Berna és una ciutat neta i recollida amb sis quilòmetres de pòrtics que dibuixant carrers i carrerets formen un centre encantador, un centre inequívocament germànic que entre el color velat del cel i la peculiar arquitectura em va remetre a Praga i també a Munic. Com a petita capital de 300.000 habitants no li falta de res, abundància, ordre, estètica i preus prohibitius. L'estació de ferrocarril està tan polida el matí com el vespre, la gent circula educada i pacífica i gaire bé mai se senten crits. La ciutat també té un petit teatre d'òpera, catedral, un centre comercial modern i lluminós i el premi,  oferit per l'hotel, de poder voltar i voltar amb el trolley mentre facis estada a la ciutat.

Ara que ja fa dies que he tornat em quedo amb el record que ja era de suposar em colpiria més, visitar el Centre d'Art Paul Klee. Poc més que el nom coneixia jo d'aquest pintor magnífic sobre el qual n'he indagat més a la xarxa que en el seu lloc distreta com estava amb l'edifici i aquella llum centreuropea que fa tan personals els boscos, les muntanyes, les pedres.

Paul Klee va néixer a Suïssa l'any 1870 i hi va morir el 1940. El seu pare era alemany i la mare suïssa però Klee va anar sempre d'alemany atès que Suïssa li va negar la nacionalitat quan es va refugiar en aquell país fugint dels nazis. Klee, instal·lat normalment a Alemanya, havia lluitat a la segona guerra amb els seus compatriotes però va ser assenyalat pel nazisme degut a haver estat professor de la prestigiosa Bauhaus. fet que segons els de la creu gamada, evidenciava la perversió de l'art.

Meravellós creador i recreador dels colors, no cal descriure la seva obra ni tampoc preguntar -ne el significat. Com tots els grans artistes l'obra de Klee té un importantíssim llenguatge propi.  A Klee el va entusiasmar la llum de Tunísia i d'aquí que digués que la llum el perseguia, que ambdós eren una mateixa cosa. "Sóc pintor", afirmava per si algú en tenia algun dubte.

Una mínima mostra. Jo els penjaria tots.

PARAULES SOBRE LES TAULES

Obra d'Antoni Arissa

DES DE LA FINESTRA VEIG TAULES I CADIRES. SENSE CAP POR MOSTREN LA SEVA SOLITUD. MENTRESTANT,  JO AMAGO LA MEVA.

QUAN CAIGUI ANIRÉ A PARAR CONTRA TAULES I CADIRES. EL SEU SOROLL METÀL·LIC OFEGARÀ EL MEU CRIT.

TAULES QUE M'ESPEREN SOTA LA DOLÇA ESCALFOR DEL SOL. NO TENEN ALTRA COMPANYIA QUE LES SEVES OMBRES QUE ESBORRARÀ LA INDEFUGIBLE, FOSCA NIT.

Glòria Abras Pou

Exercici d'escriptura

Antoni Arissa (1900-1980) era impressor de professió. La seva inquietud i innegable creativitat el varen convertir en un referent del seu temps. Naixia un nou llenguatge visual en el qual Arissa s'hi insereix plenament junt amb altres fotògrafs creatius de la seva època.

Al final de la guerra civil les plataformes de difusió desapareixen. L'obra d'Arissa es redueix com la de tants altres creadors de la seva generació.

A principis del 1990 s'inicia un tímid procés que recupera parcialment l'obra de l'artista.

CCCB fins el 12 d'abril de 2015 

Estaré encantada si em feu saber què us diu la fotografia publicada. S'hi val prosa, poesia i qualsevol altra forma d'escriptura que se us acudeixi. Paraules.

RIMBAUD, POETA SEMPRE JOVE

Sensación

Iré, cuando la tarde cante, azul, en verano,

herido por el trigo, a pisar la pradera;

soñador, sentiré su frescor en mis plantas

y dejaré que el viento me bañe la cabeza.

Sin hablar, sin pensar, iré por los senderos:

pero el amor sin límites me crecerá en el alma.

Me iré lejos, dichoso, como con una chica,

por los campos , tan lejos como el gitano vaga.

Arthur Rimbaud

Marzo de 1870

Versión de Andrés Holguín

i en versió original:

Par les soirs bleus d'été, j'irai dans les sentiers,

Picotée par les blés, fouler l'herbe menue:

Rêveur,  j'en sentirai la fraîcheur à mes pieds.

Je laissairai le vent baigner ma tête nue.

Je ne parlerai  pas, je ne penserai rien:

Mais l'amour infini me montera dans l'âme,

Et j'irai loin, bien loin, comme un bohemien,

Par la Nature, -hereux comme avec une femme.

Arthur Rimbaud

Mars 1870

Es pot dir que a l'edad de dinou anys Rimbaud ja s'havia cansat de compondre poemes. Havia donat durant els seus anys més joves el que cent poetes donen en una llarga vida convocant les més inspirades muses. Nascut el 1854 a Charleville adolescent va marxar a París on va freqüentar la companyia i l'amistat d'altres col·legues. Rimbaud se sentia fortament influït per Baudelaire però, com tots els grans artistes, va aflorar,  ja de nen, mostrant una veu pròpia que invitava al silenci dels altres. És important esmentar la seva trobada, naturalment a París, amb un altre gran poeta, Verlaine amb qui va viure una torturada i tempestuosa relació d'amor. D'aquesta història extrema prové el seu celebrat llibre "Une saison dans l'enfer", un símbol de la gran poesia del seu temps i de tots.

Quan va tenir vint anys el jove Rimbaud es va perdre per Europa i pel nord d'Àfrica on es va dedicar a negocis diversos. El poeta més tendre porta un aventurer amagat a dins. Els versos més ben trobats, més bells oculten el destí d'una cama tallada, d'una mort prematura.

Va morir a l'edat de 37 anys deixant una obra que és encara un model perquè va néixer clàssica.

Què preferiu l'original o la traducció?

Fonts:

Fotograma de la pel·lícula Total Eclipe -aquí "Vidas al límite" dirigida l'any 1995 per Agnieska Holland amb Leonardo di Caprio interpretant un reeixit i pervers Rimbaud i David Thewlis en el paper de Verlaine.

Poema extret de "En voz baja"

Poema extret de "Rimbaud. Oeuvres Completes"

CIORAN, EL PENSAMENT POÈTIC

Nascut a Romània el pensador E.M. Cioran va marxar a París on va cursar estudis de filosofia. Cioran era un lector compulsiu i dens així com un amarg intèrpret de la vida. Va estar influït per Heidegger i Nietszche i era tan profundament individualista que mai no es va adscriure a cap escola del pensament ni tampoc es va interessar en crear-ne cap.

A París Cioran es va relacionar amb els seus compatriotes Mircea Eliade i Eugène Ionesco. La amistat de tots tres homes va durar mentre varen ser vius.

L'any 1933 Cioran va treure el nas cap al nazisme, va escriure sobre Hitler de qui deia que era un líder simpàtic. És clar que qui s'havia de pensar l'any 1933 els disbarats que el nazisme i el seu líder propiciarien en menys d'una dècada. Cioran, de fet, no es va ficar en política. Era, segons els estudiosos, un home d'esperit molt tancat que, des del xarbot parisenc,  enyorava la sàvia simplicitat dels seus primers disset anys de vida, respirant l'aire i el silenci de la seva Romània rural.

No li agradava ser anomenat  filòsof. Potser l'exercici de pensador s'acostava més al concepte que tenia d'ell mateix. Detestava escriure però, ai las, vivia de fer-ho i va assolir un important i ferm prestigi que encara perdura i augmenta amb els anys.. Cioran havia criticat públicament a Sartre i a Camus, intel·lectuals tancats en un despatx pontificant sobre el pensament humà sense tenir contacte amb els humans. Ell entenia que la ment del ser més senzill podia ser un camí cap al coneixement.

Es va manifestar apàtrida i quasi sempre va escriure en francès. La majoria d'obres de Cioran o, moltes d'elles, van ser expressades en aforismes o pensaments instantanis. És dur de llegir pel què diu i, al maateix temps, és fantàstic perquè el format de l'aforisme, normalment breu, convida a la lectura. Cal ressaltar i molt la bellesa de la seva prosa. La seva sensibi litat i riquesa estilística el converteixen en un poeta del pensament.

LA SOLEDAD NO TE ENSEÑA A ESTAR SOLO SINO A SER ÚNICO.

EN LA TRISTEZA TODO SE VUELVE ALMA.

EL CIELO, CUANDO AL ATARDECER PASA DEL AZUL AL GRIS, REFLEJA EN EL MAR EL LUTO A MEDIAS DE LA MENTE.
LA LOCURA ES UNA INCLINACIÓN DE LA RAZÓN POR LO GRIS.

EL HASTÍO ES LA SENSACIÓN ENFERMIZAMENTE CLARA DEL TIEMPO QUE TE ESPERA,  EN EL QUE TIENES QUE VIVIR Y CON EL QUÉ NO SABES QUÉ HACER.

SI UNA SOLA VEZ HAS ESTADO TRISTE SIN MOTIVO, LO HAS ESTADO TODA LA VIDA SIN SABERLO.


TRATAS EN VANO DE ENGAÑARTE, PERO EL SOL LO DILATA, LA NOCHE LO ESPESA Y LO ACRECIENTA Y VA ALARGÁNDOSE COMO SI FUERA UNA GRAN MANCHA DE ACEITE QUE ARAÑARA EL RESPLANDOR DE TU PAVOR.
¿POR QUÉ PESAN TANTO LOS INSTANTES? ¿CÓMO ES QUE NO DUERMEN A LA VERA DE NUESTRA FATIGA? ¿CUÁNDO LE ARREBATARÁ DIOS EL TIEMPO AL HOMBRE?

E.M CIORAN

Benvolguts amics, malgré tout, ànim!


EL OCASO DEL PENSAMIENTO
E.M. CIORAN
Tusquets Editores
Marginales 140
Barcelona, 1995

Imatge: Coberta de l'edició en llengua anglesa de "Tears and Saints" del blog "Goodreads"

SUSAN SONTAG I JO, MIRADES SOBRE GRÈCIA

DELFOS

Montañas fantásticas y acantilados rosáceos, el mar se extiende débilmente en el valle como en el fondo de un enorme tazón, olor a pinares, columnas de mármol gris tendidas como troncos -medio hundidas en el suelo, cigarras chirriantes, cencerros de burro y rebuznos (la falsificación del martirio) que se hcen eco en los acantilados, hombres oscuros de bigote, sol ardiente, el vibrante verde plateado de los olivos plantados en las terrazas de las laderas, ancianas sonrientes - (...)

Susan Sontag

16/07/58

Oracle de Delfos, Santuari d'Atenea Proaia

ATENAS

Atenas sería buen escenario paara un cuento -sobre extranjeros de viaje. Tiene mucha utilería definida y atractiva.

Las regordetas reinas estadounidenses de Atenas, las polvorientas calles llenas de obras en construcción, los conjuntos de buzuki en los jardines de las tabernas por la noche, comer un plato de yogur espeso y rodajas de tomate y pequeños guisantes verdes y beber vino resinoso, los enormes taxis Cadillac, los hombres de mediana edad paseando o sentados repasando sus cuentas de ámbar, los vendedores de maíz tostado sentados en las esquinas con sus braseros, los marineros griegos con sus ajustados pantalones blancos y anchas fajas negras, las puestas de sol color de fresa tras las colinas de Atenas vistas desde la Acrópolis, los ancianos en las calles sentados junto a sus básculas que se ofrecen pesarte por un dracma- (...)

Susan Sontag

17/07/58

Atenes, Acròpolis,  Guia de Viatge

De Delfos només en diria meravelles. És un indret màgic on la planura envoltada de muntanyes, el cel transparent i la infinitud dels camps d'oliveres i boscos de pins semblen abraçar-te mentre els ulls se't perden en el mar. Només per veure Delfos val la pena anar a Grècia.

Quant a Atenes et barreges amb les gens de l'àgora o et quedes, silenciosa a la cambra de l'hotel, per fugir del xarbot. La majoria de places i carrers són bruts. Bruts davant les botigues de Chanel, Christian Dior o Escada, bruts davant les sumptuoses joieries que ofereixen belles reproduccions dels antics ornaments d'or i plata que lluïen les dones. El Museu Nacional em va fer una impressió de desordre o més que de desordre em va transmetre l'aire d'un magatzem de precioses peces posades a pilons. I no diguem res del barri de La Placa on els venedors, literalment t'assalten, gest que a mi m'indueix a la fuga i m'impedeix fruir d'aparadors ben atractius.

Però hi ha una joia inqüestionable, l'Acròpolis. Anar-hi i gaudir de la imponent presència del Partenó i comprovar que existeix i sentir  la Síndrome d'Sthendal és retenir un moment i una imatge pel que resti de vida. I no oblidar les elegants Cariàtides ni el teatre conegut amb el nom de Dionisos, potser el més antic del món.

Sempre, quan penso en Atenes, miro enlaire. És tot un luxe. 

De "Los niños del Pireo" i del sirtaki...ni parlar-ne.

Fragments de Susan Sontag del llibre "RENACIDA - Dietarios tempranos 1947-1964"

Editorial Random House Mondadori

Col·lecció "Debolsillo"

Primera Edició Abril 2012

MOTS DE COMPANYIA

Le moulin de la galette - Ramon Casas

Que els versos tinguin
la dolorosa nuesa de la solitud
perquè ells són l'ànima
dels sentiments
i no es veuen
però els sagna aquest silenci
llarg de segles
que insistent repeteix
l'esforç sovint inútil
que demana
la sola, lluminosa
i exacta paraula
aquella que no vol companyia
perquè ella sola es basta.
Breus versos
d'un sol mot
de silenci
i de plor.

Glòria Abras Pou

poema inèdit sense títol

Model de la pintura. Madeleine Boisguillaume