 | |||
| Le moulin de la galette - Ramon Casas |
Que els versos tinguin
la dolorosa nuesa de la solitud
perquè ells són l'ànima
dels sentiments
i no es veuen
però els sagna aquest silenci
llarg de segles
que insistent repeteix
l'esforç sovint inútil
que demana
la sola, lluminosa
i exacta paraula
aquella que no vol companyia
perquè ella sola es basta.
Breus versos
d'un sol mot
de silenci
i de plor.
Glòria Abras Pou
poema inèdit sense títol
Model de la pintura. Madeleine Boisguillaume
Benvolguda Glòria, certament contemplar la noia de la taula del Moulin fa créixer l'empatia: no voldries la seva solitud, perquè és evident que espera algú; conegut o no, en això no hi entraria. Ella no considera bona la solitud. En canvi n'hi ha que la desitgen, ens explica Rilke, i aconsella al seu deixeble com aconseguir-la.
ResponEliminaPerò la noia és més senzilla, sap que la seva bellesa i esveltesa són fugaces i no vol que el temps li passi en va. Un poema visual per a qui sap comprendre.
Un poema molt interessant i profund per començar l'any.
Benvolguda Olga,
ResponEliminaLa Madeleine espera o bé algú l'ha abandonat. Casas ens fa veure, a parer meu, la desesperació mig continguda en el rostre interessant, avesat a la posa.
Gràcies pel teu comentari i per les teves paraules sobre els meus versos.
Glòria, lo que me gusta de este poema es su ritmo interno y progresivo, como un bajo continuo; un latido íntimo de desasosiego que nace en los ojos de Madeleine.
ResponEliminaFeliz Año inédito!
Tal vez yo no merezca tus generosas palabras pero el posible desasosiego de Madeleine, sí.
ResponEliminaGracias y Feliz 2015. Espeeremos que nos sorprenda para bien.