A París Cioran es va relacionar amb els seus compatriotes Mircea Eliade i Eugène Ionesco. La amistat de tots tres homes va durar mentre varen ser vius.
L'any 1933 Cioran va treure el nas cap al nazisme, va escriure sobre Hitler de qui deia que era un líder simpàtic. És clar que qui s'havia de pensar l'any 1933 els disbarats que el nazisme i el seu líder propiciarien en menys d'una dècada. Cioran, de fet, no es va ficar en política. Era, segons els estudiosos, un home d'esperit molt tancat que, des del xarbot parisenc, enyorava la sàvia simplicitat dels seus primers disset anys de vida, respirant l'aire i el silenci de la seva Romània rural.
No li agradava ser anomenat filòsof. Potser l'exercici de pensador s'acostava més al concepte que tenia d'ell mateix. Detestava escriure però, ai las, vivia de fer-ho i va assolir un important i ferm prestigi que encara perdura i augmenta amb els anys.. Cioran havia criticat públicament a Sartre i a Camus, intel·lectuals tancats en un despatx pontificant sobre el pensament humà sense tenir contacte amb els humans. Ell entenia que la ment del ser més senzill podia ser un camí cap al coneixement.
Es va manifestar apàtrida i quasi sempre va escriure en francès. La majoria d'obres de Cioran o, moltes d'elles, van ser expressades en aforismes o pensaments instantanis. És dur de llegir pel què diu i, al maateix temps, és fantàstic perquè el format de l'aforisme, normalment breu, convida a la lectura. Cal ressaltar i molt la bellesa de la seva prosa. La seva sensibi litat i riquesa estilística el converteixen en un poeta del pensament.
LA SOLEDAD NO TE ENSEÑA A ESTAR SOLO SINO A SER ÚNICO.
EN LA TRISTEZA TODO SE VUELVE ALMA.
EL CIELO, CUANDO AL ATARDECER PASA DEL AZUL AL GRIS, REFLEJA EN EL MAR EL LUTO A MEDIAS DE LA MENTE.
LA LOCURA ES UNA INCLINACIÓN DE LA RAZÓN POR LO GRIS.
EL HASTÍO ES LA SENSACIÓN ENFERMIZAMENTE CLARA DEL TIEMPO QUE TE ESPERA, EN EL QUE TIENES QUE VIVIR Y CON EL QUÉ NO SABES QUÉ HACER.
SI UNA SOLA VEZ HAS ESTADO TRISTE SIN MOTIVO, LO HAS ESTADO TODA LA VIDA SIN SABERLO.
TRATAS EN VANO DE ENGAÑARTE, PERO EL SOL LO DILATA, LA NOCHE LO ESPESA Y LO ACRECIENTA Y VA ALARGÁNDOSE COMO SI FUERA UNA GRAN MANCHA DE ACEITE QUE ARAÑARA EL RESPLANDOR DE TU PAVOR.
¿POR QUÉ PESAN TANTO LOS INSTANTES? ¿CÓMO ES QUE NO DUERMEN A LA VERA DE NUESTRA FATIGA? ¿CUÁNDO LE ARREBATARÁ DIOS EL TIEMPO AL HOMBRE?
E.M CIORAN
Benvolguts amics, malgré tout, ànim!
EL OCASO DEL PENSAMIENTO
E.M. CIORAN
Tusquets Editores
Marginales 140
Barcelona, 1995
Imatge: Coberta de l'edició en llengua anglesa de "Tears and Saints" del blog "Goodreads"
És un home que peca d'un cert cinisme, segurament fruit de la visió real de la vida sense edulcorants.
ResponEliminaBé per l'aproximació a la seva obra.
Guarda't del vent.
"Fuera de la música, todo, incluso la soledad y el éxtasis, es mentira. Ella es justamente ambos, pero mejorados."
ResponEliminaLa ironía como arma (defensiva) del poeta... a todo ésto ¿piensan los poetas?
Gràcies, Olga.
ResponEliminaEm guardo del vent però deixo que bufi suaument de part teva ja que em fa bè.
Hermoso aunque discutible aforismo. Este hombre debía de haber elegido la música.
Pienso, a veces, que la mente de los poetas escribe versos.
los aforismos, muchos de ellos ¡tan bellos¡, más parecen de poeta que de filósofo...
ResponEliminagracias, Gloria, siempre un placer¡
Estamos de acuerdo querida Pilar. Y, como puedes imaginar, lo que he copiado son solo unas tapitas tan amargas como algunos sabrosos bonbones.
ResponEliminaAbrazos con manta.