Lydia Davis nascuda a Massachussets l'any 1947 està considerada una autèntica revolucionaria de la literatura actual. Ha publicat novel.les però el seu fort són els relats i, especialment, els relats breus. Davis maneja la sintaxi de forma envejable fet que s'evidencia a mesura que el lector avança a través de les seves històries. L'any 2013 Lydia Davis va guanyar el Man booker International Prize i, per si fos poc, és cèlebre la seva traducció de Madame Bovary així com la del primer volum de A la recerca del temps perdut.
Quan llegeixo els seus contes tinc la impressió que l'autora, abans de publicar-los, n'hagi fet mai una selecció acurada. No sé quants en descarta però puc dir que els que lliura a l'editor necessitarien una bona esporgada. Un té la sensació de que qualsevol pensament li és útil per muntar una història i a parer meu n'hi ha un bon grapat que no arriben ni a acudits de sobretaula. Sovint escriu allò que un altra no escriuria mai per vergonya i respecte al seu públic i com que és tinguda per molt innovadora, segueix amb cosetes així:
Ella sap que és a Chicago.
Però ella no s'adona de que és a Illinois.
Podria ser el nostre gos.
Però no és el nostre gos.
Tanmateix ens lladra.
Sota de tanta brutícia
el terra és realment molt net.
 |
| Lydia Davis i un fragment del conte original que dóna títol al llibre Font: All over Albany |
Davis escriu també els seus somnis o així ho fa constar i és una experta aprofitant la correspondència de Gustave Flaubert -també ho fa constar- per escriure de forma planera moltes de les anècdotes que l'escriptor francès explica a les seves cartes. Un altra dels seus "experiments" consisteix en escriure què li sembla interessant d'un diari i què no. No fa cap raonament. Senzillament diu i m'ho invento: "M' interessen els mots encreuats. No m'interessen les pàgines d'esport. M'interessen les receptes de cuina. No m'interessen els anuncis. M'interessen els obituaris. No m'interessen les ressenyes socials".
Com es pot comprovar la seva imaginació literària sembla infinita. Però és una revolucionària de les lletres. Tot el que posa negre sobre blanc és pura innovació.
Però cal fer justícia a Lydia Davis perquè de tant en tant manifesta un talent quan no poètic, tremendament irònic:
Ödön von Horváth passeja
Ödön von Horváth caminant una vegada pels Alps bàvars va descobrir, a certa distància del sender,l'esquelet d'un home. L'home, evidentment, havia sigut un excursionista atès que encara portava una motxilla. Von Horváth va obrir la motxilla que semblava com nova. A dins hi va trobar un jersei i altres peces de roba; una petita bossa del que alguna vegada havia estat menjar; una agenda; i una postal amb una vista dels Alps bàvars, a punt de ser enviada, que deia, "M'estic divertint molt."
i el més bonic de tots per no dir l'únic realment bell:
El nen
Ella s'inclina sobre el seu nen. No el pot deixar. El nen jau al damunt d'una taula. Ella vol fer una fotografia més del nen, probablement la última. En vida el nen mai no s'hauria assegut per una fotografia. Es diu a sí mateixa, "Vaig a buscar la càmera" mentre li diu al nen, "No et moguis."
Si heu tingut la paciència de llegir-me i llegir a Lydia Davis en les meves paraules, m'agradarà saber què en penseu.
Gràcies!
Ni puc ni vull
Davis, Lydia
Edicions de 1984
Col·lecció Mirmanda, 132
Ni puedo ni quiero
Davis, Lydia
Editorial Eterna Cadència, 2014
Can't and won't
Davis, Lydia
Penguin Random House, 2014
Traducció lliure de l'anglès dels relats aquí publicats Glòria Abras Pou
Fa temps que la vull llegir, però per les mostres que dones sembla que predomini la banalitat. Sort que són peces breus i, si una no et convenç, pots passar de seguida a la següent.
ResponEliminacuriosamente estos días, y gracias al regalo de un querido amigo, estoy leyendo a Gustave Flaubert, "El hombre- pluma" (selección de cartas a Louise Colet), y puedo decirte que me interesan todas y cada una de sus palabras, sin embargo, la muestra que nos dejas de la Davis, no me mueve en absoluto a interesarme por su obra.
ResponEliminaDe todas formas, gracias Gloria, un abrazo. Pilar
Allau,
ResponEliminaSegur que la trobaries, com a mínim, interessant. A més a més té relats més llargs -pàgina i mitja- on es gaudeix més de la seva sintaxi segura i audaç.
Pilita:
Tengo toda la correspondència de Flaubert aunque, naturalment, solo he leído algunas cartas. Desde luego a la pobre Colet, en algunes, la desprecia cruelmente desde su trono de intelectual de lujo.
En cuanto a Davis y, dado que aprecias las vanguardias, tal vez te disgustaría menos de lo que piensas.
Te escribo pronto.
Besos!
A pesar de intentarlo, y del orden y pulcritud de su escritura, no me dice gran cosa. Me falta la celebración de lo extraordinario.
ResponEliminaEs cierto. Davis es gris, Lo convierte todo en demasiado cotidiano y rutinario y ambas cosas conllevan muchas veces "lo extraordinario" como bien dices. De no saber leer la vida así no podríamos aguantarla.
ResponElimina