JAIME GIL DE BIEDMA, AHIR DIA DE SANT JORDI, ANY 2017

Estació de Nava de la Asunción (Sòria) d'on procedia la família del poeta

Ahir dia de Sant Jordi no vaig parlar ni escriure de l'amor però ell sap que sempre el porto amb mi. De manera espontània he recordat el poeta barceloní Jaime Gil de Biedma que tan bé el va expressar,  ensopit i pletòric perquè així devia ser la seva vida, ensopida i pletòrica . "La vida de vegades".

 I l'amor oferint-nos contínuament, la joia i la ferida.

"Un destino condujo diestramente
las horas, y brotó la compañía.
Llegaban noches. Al amor de ellas
nosotros encendíamos palabras,
las palabras que luego abandonamos…”

“La vida a veces”

La vida a veces es tan breve
y tan completa que un minuto
– cuando me dejo y tú te dejas –
va más aprisa y dura mucho.

La vida a veces es más rica.
Y nos convida a los dos juntos
a su palacio, entre semana,
o los domingos a dar tumbos.

La vida entonces, ya se cuenta
por unidades de amor tuyo,
tan diminutas que se olvidan
en lo feliz, en lo confuso.

La vida a veces es muy poco
y tan intensa -si es tu gusto-
Hasta el dolor que tú me haces
da otro sentido a ser del mundo.

La vida; luego, ya es nosotros
hasta el extremo más inmundo.

Porque quererse es un castigo
y es un abismo vivir juntos.

Jaime Gil de Biedma

Jaime Gil de Biedma y Alba va néixer a Barcelona el 13 de novembre de 1929.
És un dels poetes més importants de la Generación del 50.
Va morir a Barcelona el dia 8 de gener de 1990.

Fotografia del blog josevillarino.blogspot.com

LAS PERSONAS DEL VERBO
Jaime Gil de Biedma
Círculo de Lectores, 1982

YASMINA A BABILÒNIA

Aquest pretén ser el comentari superficial d'un llibre que també ho és. Ambdues coses volen ser el què són o, si més no, s'hi aproximen molt.

Parlo de l'últim llibre de la francesa Yasmina Reza famosa pels seus textos teatrals que de forma, per a mi inexplicable, arrasen pels teatres més prestigiosos d'occident. Alguns com "Le dieu du carnage" s'han portat al cinema i aquest, en especial, dirigit per l'excel·lent realitzador polonès Roman Polanski. Per imperatius legals Polanski ja fa anys que té prohibit viatjar als Estats Units -una obscura història amb una menor que ja té més de quaranta anys i no està gens traumatitzada del que, potser, hi va poder haver entre ella i el director fa vint- i- vuit o vint-i-nou anys. Actualment Polanski està nacionalitzat francès i viu a París com també hi viu Reza de la qual és molt amic.

Però tot això, ben mirat, em podia quedar per dir i anar directa a "Babylone" el llibre publicat per Flammarion que va guanyar el Premi Renaudot el passat 2016.

Es tracta d'una novel·la negra?. El que és segur és que la novel·la té crim, un crim comès per un ciutadà, en principi innocent, encobert per una veïna que tampoc té cap fusta d'homicida.

Abans no s'arriba al crim, Elizabeth,  la veïna que fa de narradora, ens introdueix en el seu món, les relacions amb els amics i col·legues i la seva lleugera amistat amb Jean-Lino Manoscrivi, l'assassí de no direm quin personatge.

Reza escriu tant com vol sense dir massa coses. Divaga amb mestria perquè la seva prosa és àgil, transparent, pròpia d'una dama eixerida que se sap expressar amb humor i elegància. Satiritza certa societat burgesa de gent satisfactòriament retribuïda i se centra en un punt que toca directament la febre ecologista tan en voga avui dia. Reza fa molt bé els diàlegs, poden semblar senzills però té el seu mèrit fer diàlegs creïbles i naturals, la majoria tan superflus com els que tenim tots al llarg del dia quan ens comuniquem arreu sense necessitat d'esmentar la fondària insondable de, per exemple, Descartes.

L'escriptora francesa és una esplèndida nadadora de superfícies i ho és amb el seu estil sempre segur i cohesionat, de vocabulari sempre ajustat i culte i amb divertides incursions als argots i expressions col·loquials dels personatges.

No és un llibre avorrit. Passa agradablement lleuger com un àpat dietètic exquisit i quan s'acaba lamentes -al menys jo- que el notable talent de Yasmina Reza per orquestrar situacions no sempre habituals i també les que ho són, no vulgui anar mai  gaire lluny. A mesura que el text avança batega potent la dramaturga que l'ha escrit en nom d'Elizabeth.

Nadadora i narradora d'atractiva lectura i poc risc. Sempre fan peu a l'aigua d'una escriptura gens turbulenta. 

Glòria Abras Pou, Abril 2017

12 VARIACIONS DE VERMELL

Mar vermell-Elisabet Salat, acrílic amb tinta sobre tela

l.- La teva sang, la meva sang. La nostra sang, mare.

2.-L'ombra dels talls de préssec banyats amb vi. La flama que tu encens i m'il·lumina els ulls.

3.-I tot seguit el record dens d'aquella nit d'estiu. Nit que fugia signada a l'horitzó per les         últimes esgarrapades d'un sol que es resistia a deixar-nos.

 4.-Un genoll encetat. La carn oberta i mansos rierols d'un roig jove i lluent cames avall, avall.

5.-Em vull pintar les ungles de les mans d'un granat intens. Miro l'ampolleta d'esmalt. Tu me la     prens. Potser un altra dia, penso jo. Però ha de passar molt temps. 

 6.-El blanc llençol de sota va aparèixer un matí sembrat d'estranyes roses,   humides, desiguals, vermells furiosos i  vermells suaus. I l'escalfor al bell mig de les cuixes. Font de vida i d'amor. 

7.-De l'arbre japonès cauen les fulles xopes de l'aigua de la pluja. Són del color de les cireres

     més madures, pètals que la terra absorbeix perquè la fertilitzen.

8.-Per fi unes arracades de corall!  Tenen  tons diferents i aigualits,  reflecteixen la llum. Si

     no fossin un regal tan esperat, intentaria menjar-me-les. Coralls pel cor.   

9.--Per fi llueixo ungles de mans i peus esmaltades d'espès color granat. La meva font de 

       vida anuncia un altra pas del mes, també granat. Simfonia bordeus. 

    

10.-En un aparador he vist un sumptuós vestit vermell llarg fins als peus. L'escot en forma  

        d'v anava senyalant, subtil però directe, un infern amagat.

11.-Quan vares venir al món et vaig enfilar una maduixa a cada orella. El teu cor i el meu 

       cor junts com fins feia un instant. Junts bategant vermells i humits com les menudes

       maduixes penjades dels teus lòbuls minúsculs.

          

12.-La meva imatge última reunirà tots els tons del vermell: encarnat i rogenc, porpra,         

        escarlata,  carmí i carmesí i cardenal encès, granat i algun nou roig que algú, potser, 

        inventarà per a mi.

         I que així sia perquè el Vermell és Mort i Vida.

         

Dotze variacions sobre vermell.

Glòria Abras Pou

FESTES I ALEGRIES, PASQÜES DE NADAL

Advent i naixement de Crist - Hans Memling, 1480








Un Nadal amb versos i besos.
Un nou any bo de debò.

Invoquem la Pau a veure si ve d'una vegada i ja per sempre més.

Amen

Glòria Abras Pou a tots els seus amables visitants.

FAM I SET DE JUSTÍCIA

PER TU PLORO, ALEP. PER TU PLORO...

ANNIE LEIBOVITZ, A TRAVÉS DELS SEUS ULLS

Helen Mirren per Annie Leibovitz

Meryl Streep per Annie Leibovitz

"Petó" per Annie Leibovitz

Meryl Streep per Annie Leibovitz

Susan Sarandon per Annie Leibovitz

Leonardo di caprio per Annie Leibovitz

Michelle Obama per Annie Leibovitz

Annie Leibovitz va néixer a Waterbury, Connecticut fa seixanta set anys. Està considerada la fotògrafa més ben pagada del món. Ha treballat pels grans imperis de la premsa de moda, ha fotografiat personatges famosos des d'actors fins a polítics passant per científics sense deixar-se els intel·lectuals.

Leibovitz ha anat molt més enllà de fer retrats bonics i originals de gent famosa, també ha realitzat reportatges de guerra de valor immens i ha estat més d'un cop enviada especial a diverses seus on s'han celebrat Jocs Olímpics. 

Dir que és una gran artista és una obvietat però ja està dita. I escrita.

Glòria Abras Pou 

LA MIRADA DE L'HEURA

És la carn, és la sang, és el vi, la saba de la terra. Rogencs i coral·lins quan l'aire inclina les heures de tardor que se'ns arrapen mentre una pluja prima hi afegeix lluïssors inesperades.

Purpurins, escarlates, carmins, fins fa poc éreu d'un verd exacte i ara us mostreu com un tapís de cors de misteriós batec, un jardí vertical que, màgic, il·lumina la tarda que s'escapa. De foc vestiu aquesta cambra i, com un mantell encès, acolliu la meva ànima. Formo part d'un instant amb vosaltres. Us miro i em mireu, roses i carmesins.

I tot aquest tresor me'l donen un moment i una finestra oberta. Una finestra que mai no ha volgut ser res més del que ja és, un rectangle que copsa llum i aire i que, ara i aquí, esdevé refulgent cataracta, fugaç irrepetible ràfega de temps que era i ja no és.

Glòria Abras Pou
Intent de prosa poètica
Inèdit
Primera versió