Feliç aniversari, Olga. Per a mi no hi ha res mes difícil que escriure a una escriptora única. Com ho ets tu. M'aconsello resignar-me a la senzillesa i no tenir cap pretensió de sorprendre't. Hauria d'inventar paraules i formes noves de dir les coses sense cap garantia, malgrat l'esforç, d'arribar a complaure't. Sé que m'agrairies la intenció. Poc més podries fer tu que ja tens tots els mots i totes les imatges. Bloomsbury és, sense tu, un paisatge inacabat. T'he portat una bellíssima peça tocada al piano, un dels teus instruments. Com a les postals que escrivíem d'infants escric: Desitjo que t'agradi. Que cada nota viatgi del meu cor fins al teu. Feliç dia d'avui 11 de maig i feliços també els incomptables dies que seguiran aquesta data que és la teva festa. Un petó ple d'afecte, Glòria
Video: Jose M. Armenta, Piano: Jose M. Armenta
Composició: Cavatina de la banda sonora de la pel·lícula "The deer hunter"
Autors: Myers/Simon, escrita originalment per a guitarra cñàssica.
De quasi tothom és conegut el poema"Veles e Vents" del poeta valencià Ausiàs March nascut l'any 1400.
S'han escrit tantes lloances -i mai suficients- d'aquest poema que poca cosa hi puc afegir jo. Dir que quan l'escolto entro en un univers diferent i em transformo en colom i alço el vol sobre el mar perseguint un horitzó banyat de llum de plata que sembla que m'esperi.
La cançó sobre aquest text bellíssim va ser musicada per Raimon l'any 1969 i arranjada per Manuel Camp. Se n'han enregistrat versions diverses. La de l'autor és visceral, un so que proclama la força de l'amor, de l'enyor i la mort. Raimon no hauria pogut estar més encertat per fer arribar al carrer la veu d'un poeta que sempre havia pertangut al món dels estudiosos, de les elits sensibles que tenien accés als versos d'Ausiàs March, poeta en llengua catalana equiparable a Petrarca si bé la seva concepció de l'amor és molt més realista i terrenal que la de l'italià enamorat de Laura.
Per compartir aquest tresor amb tots vosaltres jo he triat la delicada però punyent versió que canta Ester Formosa acompanyada per Toti Solé.
"Veles e vents" narra la història d'un viatge des d'Itàlia a València en busca de l'estimada. L'autor no sap si ella correspon al seu amor i demana ajuda als vents per tal d'arribar aviat a terra. Ausiàs March parla del mar, dels peixos, dels ocells però el mar és el protagonista que transporta al poeta agent d'amor, captiu de les veles i els vents. La història és melangiosa com si el poeta pressentís el fracàs i està plena de cites que ens porten al misteri: "camins dubtosos, amagatalls secrets, humils precs". La música de Raimon demana una veu que soni com un clam, com un cant i també com a pregària. "Amor de vos jo en sent més que no en sé" o "jo tem la mort per no ser-vos absent/ perquè amor per mort és anul·lat" són només una mínima mostra del talent del poeta que sempre es caracteritza per la seva elegant intensitat, pel seu ritme inequívocament cerimoniós, per l'impecable tria de cada mot.
M'hauria agradat transcriure una traducció en llengua castellana però les poques que he trobat són molt ben intencionades però tan literals que desdibuixen les virtuts del poema i no permeten que sigui entenedor. Si algú coneix una traducció prou digna de l'original se li prega m'ho deixi saber. Agraïda.
Vibreu amb els meus afectes!
Fonts: Blog Vivències
Il·lustració: Fotografia Pinterest
Video: dm38bcn
Veles e vents han mos desigs complir (1969)
(Ausiàs March - Raimon)
Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.
Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.
Amor de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.
Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul•lat:
mas jo no creu que mon voler sobrat
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler,
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car nós vivint, no creu se pusca fer:
aprés ma mort, d'amar perdau poder,
e sia tost en ira convertit.
E, jo forçat d'aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
Amor, de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
A joc de daus vos acompararé.
(...) A la meva família no hi ha ningú d'un color semblant. El quitrà és el que més s'hi assembla, però els seus cabells no s'adiuen amb la pell. Són diferents : llisos però ondulats, com els d'aquelles tribus d'Austràlia que van despullades. Es podria pensar que això és un retrocés, però un retrocés de què? Hauríeu d'haver vist la meva àvia; passava per blanca, i mai no va dir a cap dels seus fills que no ho fos. Carta que rebia de la meva mare o de les meves ties, la tornava sense obrir-la. Finalment van captar el missatge que no hi hauria resposta i la van deixar en pau. En aquell temps gairebé tots els graus de mulatos i quarterons feien igual: si tenien el tipus de cabells adequats, és clar. Podeu imaginar la quantitat la quantitat de blancs que tenen sang de negre a les venes i ho amaguen? El vint per cent, he sentit dir. La meva mare mateixa, Lula Mae, hauria pogut passar-hi fàcilment però va decidir abstenir-se'n. Em va explicar el preu que havia hagut de pagar per aquesta decisió. Quan el meu pare i ella van anar al jutjat a casar-se, hi havia dues bíblies i van haver de jurar sobre la reservada als negres. L'altra era per a les mans dels blancs. La Bíblia! Us ho podeu creure? (...)
Toni Morrison La nit de les criatures, fragment pàg. 13 i 14.
A vuitanta cinc anys l'escriptora, Premi Nobel estatunidenca, Toni Morrison publica una novel·la de dues centes pàgines que amb un to tan distingit com lleuger ens endinsa un cop més en el món dels negres dels Estats Units. Narrada per diverses veus entrem en la història de Bride, una bonica jove amb la pell lluminosa d'un color de carbó que, de vegades, esdevé blau fosc. Bride fuig d'una mare que l'hauria volgut de pell clara i ella gràcies a la seva intel·ligència i atractiu es fa un lloc en la indústria dels cosmètics assolint un èxit important.
A partir d'aquí sabrem de les seves mentides i veritats, l'escoltarem i escoltarem també les altres veus que, directament o no, parlen d'ella i de les dones com ella. Com sempre és molt notable com Morrison confereix sons i llenguatges distints als personatges, pocs, que van conformant la trama. S'ha de subratllar el magnífic i delicat treball de traducció que realitza Dolors Udina. Qui hagi llegit a Morrison en llengua anglesa reconeixerà de seguida la seva única, incomparable manera de dir les coses així com la música inconfusible de la seva esvelta prosa.
La novel·la és quasi etèria pel que fa al text. Morrison és prou genial com per fer equacions màgiques que redueixen elegantment l'acció sense desvirtuar-la gens ni mica. Ella, ja fa anys, ha assolit la gràcia de no dir més del que cal dir i de fer-ho d'una forma que rebutja qualsevol intent de variació. Cada lletra, cada paraula, cada coma, punt i coma, punt i seguit i punt i apart, cada frase, cada paràgraf, cada capítol neixen amb la immutable autoritat que només l'art imposa.
I per no acomiadar-me sense una sola adversativa puc afegir que, en alguns passatges centrals, l'acció trontolla vagament com si li costés una mica quedar prou ben lligada a la resta de la trama i s'entestés a grinyolar breument avisant al lector d'un possible perill, una caiguda del fil narratiu. Però, no. Toni Morrison resolt perfectament els molt tímids grinyols i el que ha començat siguent una cançó, no un blues, recupera subtilment el ritme amb un acabat que ens fa lamentar que sigui això, un acabat.
Els personatges són encara amb mi però ja no em volen explicar res més. I com ho sento.
Se m'ha escapat el vers que t'escrivia. L'he buscat als calaixos secrets, a les capses tancades, també sota la terra del jardí però està clar que ha fugit sense deixar ni rastre. També em pensava que et tenia a tu bategant en els plecs de la meva ànima enganyada, i el que hi havia era només un somni. També tu vares fugir sense deixar ni rastre. com el meu vers que era el teu vers. Potser heu marxat, per sempre junts, lluny de mi, el vers i tu.
Glòria Abras Pou primera versió, inèdit, sense títol
GLORIOSA FESTA DE SANT JORDI PER A TOTHOM. 23 D'ABRIL DEL 2016 !!!
Charles Rennie Mackintosh-Disseny per una porta Blog: El ojo en el cielo
Tant temps sense el teu nom, amor. Tant temps sense parlar d'amor. Tant temps d'enyorament d'amor Tant temps pensant que ets mort, amor. Com la molsa existeixes en el bosc Com un petó amagat sota les herbes Com un cec palpo l'aire, amor Com un amant et sé a les tenebres. Vindràs quan el temps ja no conti Vindràs a dir-me adéu, un altra adéu Vindràs quan ja, potser, no ens quedi sang Vindràs per abraçar-me amant. I si tu i jo ja no som tu i jo serem la roja flor que celebra la festa, pètals entretinguts, silenciosos i alats estimant-se darrere la finestra. Poema sense títol Inèdit. Primera versió Glòria Abras Pou
"De la cendra brotarà un nou bosc", Arabalears-Fotografia Alejandro Sepúlveda
"SERÁN CENIZA" Cruzo un desierto y su secreta desolación sin nombre. El corazón tiene la sequedad de la piedra y los estallidos nocturnos de su materia o de su nada. Hay una luz remota, sin embargo, y sé que no estoy solo; aunque después de tanto y tanto no haya ni un solo pensamiento capaz contra la muerte, no estoy solo. Toco esta mano al fin que comparte mi vida y en ella me confirmo y tiento cuanto amo, lo levanto hacia el cielo y aunque sea ceniza lo proclamo: ceniza. Aunque sea ceniza cuanto tengo hasta ahora, cuanto se me ha tendido a modo de esperanza. José Ángel Valente José Ángel Valente Ourense 1929-Ginebra 2000 Excel·lent poeta gallec, advocat i home de lletres.
Fa hores que cau una pluja prima i persistent que encén els colors del paisatge. Els camps són més verts i els llums de neon més brillants. Arriba la nit i se'm fa inevitable pensar en pel·lícules franceses d'ambient rural com aquelles, inoblidables, que va firmar Chabrol. Però el fil del pensament va volant pel seu compte, travessa esculls per salvar platges i boscos que, lliurement, s'ins tal·len al cervell, selves que mai no explorarem i en les que el fil del pensament lluïta per trobar, en mig de la malesa, un indret on s'hi posi la pau. El fil del pensament que surt esforçat del laberint i recorda Ida. Ida, una pel·lícula polonesa que va estar nominada als últims Òscars. Una història tan interessant que la càmara, correcta i plana, deixa reduïda a un digne exercici de fi de carrera a l'escola de Lodz. Plana la càmara però delicat qui ha escullit el so que, entre d'altres, punteja aquet relat. Impossible no tornar a escoltar aquest piano. I tornar-hi amb cura i devoció mentre el fil del pensament m'agraeïx l'obediència. Bach, sempre tan distant per a mi. Bach que, un dia, se'm va voler apropar. Vaig fer tard a la seva força, convençuda com estava de que mai no em deixaria entrar en el seu regne. I heus-me aquí, ni esclava ni serventa, deixant-me prendre per la grandària de la seva
música. La Música.
Fotografia: Huyendo del mundanal ruido. Video: Queen Cure Sky
