 |
| Casa Museu de J.S. Bach a Eisenäch, Turíngia |
Fa hores que cau una pluja prima i persistent que encén els colors del paisatge. Els camps són més verts i els llums de neon més brillants. Arriba la nit i se'm fa inevitable pensar en pel·lícules franceses d'ambient rural com aquelles, inoblidables, que va firmar Chabrol. Però el fil del pensament va volant pel seu compte, travessa esculls per salvar platges i boscos que, lliurement, s'ins tal·len al cervell, selves que mai no explorarem i en les que el fil del pensament lluïta per trobar, en mig de la malesa, un indret on s'hi posi la pau. El fil del pensament que surt esforçat del laberint i recorda Ida. Ida, una pel·lícula polonesa que va estar nominada als últims Òscars. Una història tan interessant que la càmara, correcta i plana, deixa reduïda a un digne exercici de fi de carrera a l'escola de Lodz. Plana la càmara però delicat qui ha escullit el so que, entre d'altres, punteja aquet relat. Impossible no tornar a escoltar aquest piano. I tornar-hi amb cura i devoció mentre el fil del pensament m'agraeïx l'obediència. Bach, sempre tan distant per a mi. Bach que, un dia, se'm va voler apropar. Vaig fer tard a la seva força, convençuda com estava de que mai no em deixaria entrar en el seu regne. I heus-me aquí, ni esclava ni serventa, deixant-me prendre per la grandària de la seva
música. La Música.
Fotografia: Huyendo del mundanal ruido.
Video: Queen Cure Sky
El Bach de les ensonyacions, de la lenta introspecció, de la cambra penombrosa mentre fora plou amb insistència. Sols cal la calidesa d'una mà al piano. D'una mà en una altra mà. D'un llibre que calmi com la música.
ResponEliminaUna abraçada, Glòria.
No pot estar més ben dit, Olga. Pianista que fas música també quan escrius.
ResponEliminaUna abraçada, Olga.
Al hilo del recuerdo, tu entrada me evoca una ya lejana portada azul, muy oscura, de apariencia textil, y un destacado título; completaba un pequeño retrato y una amplia firma, desconocida entonces para mí. La tipografía, germánica, decía sencillamente "Cantatas". El interior contenía seis gruesos vinilos, envuelto cada uno de ellos en un sobre de papel blanco, con apertura redonda central para poder leer los créditos de la etiqueta, también circular.
ResponEliminaFue mi primera vez con JS Bach; todavía no se ha apagado la emoción. Después vinieron otros, pero ya nada fue lo mismo... ni nadie.
Gracias Glòria, un bico.
Soy feliz ante el hermoso recuerdo que mi entrada te ha provocado. ¡Cómo son la sensibilidad y la memoria! Y la belleza, claro.
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina