UN CONTE BREU: FI

 

Miquel Cazaña, Pintura i Il·lustració Blog

Feia pocs mesos que era viuda. El seu home només tenia seixanta anys i encara treballava a la fàbrica de cables aïllants. Sempre tornava a casa amb bicicleta i sempre xiulant qualsevol tornada difícil d’identificar. Un dia un camió el va atropellar, li va passar per sobre i el va matar a l’acte. Havia quedat aixafat sobre la ferralla de la bicicleta, semblava que s’arrapés a l’asfalt com si sabés que la terra ja l’estava esperant. Una mà va quedar separada del cos, sencera i morena com un animal viu. Semblava que hagués volgut deixar aquell tros del seu cos com un record.

Ella el va plorar fins a acabar les llàgrimes. La infermera li va donar un col·liri per alleujar-se. Un dia va proposar al seu únic fill que fessin unes quantes bosses amb la roba del pare i les portessin a les monges de Santa Madrona que feien caritat.

Al cap de poc, el seu fill li va dir que se n’anava. Havia trobat feina a Irlanda gràcies a un amic. Treballaria de cambrer i aprendria anglès. Li enviaria diners. Ella va suplicar, que no i que no. però el noi ja tenia un peu a fora i la maleta feta i el passatge a la mà.

Era com si l’haguessin despullada per dins i per sempre. Podia dormir temps i temps o estar desperta dies seguits. Va perdre l’hàbit de cuinar i es nodria de fruites i hortalisses que li creixien a l’hort. De vegades la molestava una picor i sabia que aquella sensació era falta d’higiene i agafava qualsevol tovallola humida per refrescar-se el cos.

Si algú tocava el timbre mai no contestava. Si hagués sabut escriure bé, hauria deixat dit sobre el paper que exercia de morta, que cada dia s’hi esmerçava més a l’espera d’aconseguir la silenciosa i pàl·lida perfecció dels cadàvers. No. No se suïcidaria. Mai no tindria el valor necessari, però estava convençuda que fingint, fingint una actitud, assoliria l’èxit desitjat.

Un dia va sentir la porta i les veus conegudes d’alguna gent del poble. Empenyien amb força fins a esbotzar la fusta. Una llum matinal, feridora, va enfocar el seu cos estès a terra. Anava escabellada, guarnida amb una camisa de dormir molt vella que deixava sortir les cames primes i peludes. Tenia els braços en creu.

Algú va dir, veieu com és morta! Pobreta! Havíem d’haver vingut abans! Anem a buscar el metge. Els va sentir pensant que per fi ho havia aconseguit. Per fi la fi. I ningú no va veure el subtil dibuix del seu somriure vencedor, llavis endins.

Glòria Abras Pou

  

LA MORT DE LA REINA JOANA PER LLEWYN DAVIS

Oscar Isaac en un fotograma de Inside llewyn Davis

No sé si Inside Llewyn Davis és una de les millors pel·lícules dels germans Coen però sé que encara em dura l’estranya fascinació que em envair la nit passada quan la veia fluir davant meu, jo navegant entre l’admiració i el dubte. Només per la fotografia val la pena gaudir del segell Debonell que fa brollar del gris i del marró tots els colors que el Village novaiorquès desprèn en certs dies fatídics, colors de factura metàl·lica i, per què no, mecànica. Des del metro pudent que creua la ciutat immensa fins la foscor dels pubs quan la nit demana bona música i mam. Un viatge a Chicago ens mostra una coloració rural inesperada d’un verd humit i una escala cromàtica de grisos en els núvols que anuncien pluges imminents, neus indefugibles. A través d’aquests escenaris que els germans Coen escullen amb la seva mestria habitual, erràtic i cansat trobem a Llewyn Davis, un bell home que compon i que canta les seves cançons pròpies i les d’altres. Durant una setmana el xicot no pararà de buscar sort oferint la seva música,  però està clar que, per la indústria, és un de tants i que malgrat cantar molt bé no commou a ningú. El principi i la fi de la pel·lícula ens porten a l’Ulisses joycià però amb una diferència essencial. Aquí Llewyn Davis no és Leopold Bloom sempre tan conformat amb l’odissea diària perquè Llewyn Davis es cansa de picar portes, se n’atipa, està fins els nassos de malviure per res i albira un futur molt proper fent-se a la mar per desaparèixer de sí mateix.

L’intèrpret Oscar Isaac fa un treball excel·lent reencarnant-se en el personatge que els senyors Coen li han assignat amb molt bon criteri. És natural, és atractiu i canta bé unes quantes cançons senceres molt vinculades a Bob Dylan i similars si és que n’hi ha. La resta de l’equip és igualment brillant aconseguint una atmosfera de melancòlics perdedors condemnats a no ser. Cuànta gent queda fora en el món de les arts? Solament coneixem aquells que tria algú que té poder. Mentrestant els Llewyn Davis acaben fent qualsevol cosa i el seu talent es mor de desencant ofegat a les clavegueres de les ciutats que els hi han sigut inhòspites.

De totes les cançons que canta Oscar Isaac em quedo amb una vella balada anglesa que pot datar del segle XVI. Es tracta de “La mort de la reina Joana” que, diuen, pot fer al·lusió a la tercera esposa d’Enric VIII tot i que no hi ha res provat.  Per aventurar la hipòtesi la història sí que té datada la mort de Joana Seymour després de molts dies de part _un nombre inconcret_ . A la balada la reina suplica a diverses persones que l’obrin per salvar el seu fill. Després de passar i rebutjar fer-ho dames d’honor i parents, és el mateix Enric VIII qui fa de cirurgià amb gran dolor del seu cor. És el dia 12 d’octubre de 1537. Neix Eduard VI d’Anglaterra i Joana mor.

Excuseu la llargària de l’apunt i, creieu-me, escolteu la cançó. 

Video de Christophe Goudot
Més informació sobre la balada: Wikipedia

Al Blog "La pancha del bou" que condueix tan bé Júlia Costa hi trobareu una interessant ressenya sobre la pel·lícula aquí comentada.

WAGNER, TANN, VENUS...I NADAL

Video Onegin 65

La història que Wagner ens explica hauria pogut ser ben diferent.

Com ara així:

El cèlebre cantant Tann Häuser fa temps que ha abandonat la seva bondadosíssima muller i ha caigut a les mans d’una dona tan bella com malvada. La dona,  en qüestió,  porta Venus per nom i té a Tann seduït des de fa molt de temps. Però un dia, Tann que sempre ha estat molt religiós, albira que s’acosten les festes de Nadal i, en especial, la nit que commemora el naixement de Jesucrist que ell ha celebrat sempre a casa seva amb Isabel la seva muller i els seus fills. Tot i que Venus l’ha induït a fer abús de la droga i l’alcohol Tann amb la memòria tèrbola recorda les darreres festes passades a la seva terra de la qual sent una intensa nostàlgia.

I decideix marxar. Ja ha fet la maleta i per més que la bellíssima Venus li canti de forma altament suplicant, profundament eròtica, que es quedi amb ella al Venusberg, Tann Häuser aconsegueix vèncer qualsevol temptació, fet que ja és difícil atès el cant indescriptible que la pèrfida Venus li dedica.

En un moment donat, Tann pronuncia el nom de Maria la Verge i de sobte el Venusberg i els seus habitants amb Venus al davant s’enfonsen. Mentre, Tann es troba tot sol a la vall de Hörserlberg amb el castell de Wartburg al fons i enlaire dominant les possessions del comte Hermann landgrave de Turíngia.

Finalment Tann veu amb claredat que passarà el dia de Nadal amb la família i tornarà a cantar per a tots aquells que, quasi durant un any, l’han reclamat constantment. 

 

 

 

Castell de Wartburg - Eisenach

 Bicentenari de Richard W. Wagner, 1813-2013

TINGUEU TOTS UN MOLT FELIÇ NADAL!


Fotografia Wikipedia.

NIT I DIA

Hotel a rue Rosiers-Le Marais-París

NIT I DIA

Ell va telefonar a les onze de la nit quan ella ja estava endormiscada i dolçament espessa entre llençols. Feia tants dies que no et sentia –va dir-li ell- que estava, fins i tot,  espantat. Tenia por que no t’hagués passat alguna cosa. I ella el va tranquil·litzar dient-li que no, que tot anava bé com sempre i que estava contenta de sentir-lo. Aquí va ser on ell va començar a oferir uns dies a París. Havien estat parella durant quasi quinze anys però ja n’havien passat deu des que s’havien separat i ell assegurava que cap dona l’havia entès com ella, que recordés els diversos viatges que, anys endarrere,  havien fet per Europa i que París els hi havia agradat especialment, la coneixien tan bé com coneixien Barcelona, tornarien a visitar racons escollits, restaurants predilectes i anirien a l’hotel de sempre, un de petit i familiar que s’amagava en una cantonada d’un carrer del Marais...I ella va respondre que sí, que li diria alguna cosa però que pensava que sí,  i li va demanar,  educadament,  que la deixés dormir, que l’endemà el telefonaria ella i en tornarien  a parlar.

I l’endemà, a mig matí, ella va recordar de cop l’última nit quasi enterrada entre plecs de memòria i va burxar-se el pensament amb força per esbrinar què s’havien pogut dir, què li havia dit ell, què li havia dit ella i va saltar damunt del mòbil i de seguida el va sentir, content i a l’espera de concretar l’escapada prevista,  però no –va dir ella- no vull venir a París. No.  Ahir nit estava sota els efectes d’un somnífer i tenia la voluntat quasi anul·lada. No, no tornarien a visitar els racons que tan bé coneixien ni anirien a cap restaurant del seu record ni molt menys a cap hotel per molt que fos aquell petit i acollidor que hi havia en una cantonada d’un carrer del Marais. Que el perdonés. Que no tenia cap sentit tornar a sortir junts ni que fos solament per fer una escapada. Li va semblar sentir com ell es desinflava i deixava anar un sospir de decepció i de pena. I ella li va demanar, educadament, que la deixés seguir treballant, que tenia clients que l’esperaven  feia ja una estoneta. I, suaument, va penjar per tornar, tranquil·la, als seus papers.

VERDI

Villa Verdi - Le Roncole

Què podria dir jo de Giuseppe Verdi que ja no s’hagi dit i molt ben dit?. Potser estaria bé recordar que el gran compositor italià va irrompre en la meva vida fa molts anys a través de la ràdio i, amb precisió, de les retransmissions que l’emissora Radio Nacional de España en Barcelona feia de totes les òperes que presentava el Gran Teatre del Liceu en un programa conduit per Joan Lluch, en aquells temps i per imperatius d’estat, Juan Lluch. Com que les esmentades retransmissions, que per mi eren sumptuoses, coincidien amb el curs escolar,  o bé em tocava repassar lliçons o bé anar a dormir. Ambdues opcions excloïen la música, és evident. Però algun cop vaig ser a temps d’escoltar una obertura que, a les meves ingènues orelles, sonava molt brillant i prometia un desenvolupament de la funció irresistiblement atractiu. Sé que en els entreactes,  Joan Lluch entrevistava als intèrprets i, en el seu equip. Hi havia excel·lents col·laboradors que donaven la seva opinió del què havien escoltat.

Pocs noms de compositors vaig retenir en aquella època. Recordo l’obertura d’una Carmen que em va entusiasmar i vaig saber que el seu autor es deia Georges Bizet però, sobretot, em vaig quedar amb Verdi perquè el meu pare ja me n’havia parlat i, tot i que la falta de temps i la distància de Girona,  on vivíem, a Barcelona li havia impedit alimentar la seva més que notable melomania, s’emocionava amb fragments de La Traviata i em cridava perquè em fixés en segons quins passatges sublimment inspirats. Amb un inici tan senzill com inoblidable –d’altres no ho considerarien ni un inici- vaig emmagatzemar les poques dades que tenia sobre un geni com Verdi. Ja em faria gran, ja! Ja em venjaria del sacrifici imprescindible d’acudir a escola i escoltar els professors mentre el cervell m’anava creant un pòsit d’inquietuds que encara no he perdut i que espero que em duri tant com sigui possible.

I, efectivament, em vaig fer gran i vaig entrar en el gran músic que aquest any commemora el bicentenari del seu beneit naixement. Moltes vegades he fantasiejat amb veure a Verdi pel carrer, en un racó concret de Badalona. Porta una capa negra llarga gairebé fins els peus i amb un ribet de plata i va amb el barret que l’ha fet popular en el retrat que li va dedicar Giovanni Boldini. En el moment que passa, jo m’ajupo i beso un cantó de la seva capa. Mai he sabut com es mostra el gran músic davant la meva reacció. Digueu-me boja però els somnis causen plaer i són inexpropiables.

De la bellíssima òpera Les vespres sicilianes, un ària per escoltar, escoltar un cop més i, si es vol, tornar-hi

Video de Herur22.