VERDI

Villa Verdi - Le Roncole

Què podria dir jo de Giuseppe Verdi que ja no s’hagi dit i molt ben dit?. Potser estaria bé recordar que el gran compositor italià va irrompre en la meva vida fa molts anys a través de la ràdio i, amb precisió, de les retransmissions que l’emissora Radio Nacional de España en Barcelona feia de totes les òperes que presentava el Gran Teatre del Liceu en un programa conduit per Joan Lluch, en aquells temps i per imperatius d’estat, Juan Lluch. Com que les esmentades retransmissions, que per mi eren sumptuoses, coincidien amb el curs escolar,  o bé em tocava repassar lliçons o bé anar a dormir. Ambdues opcions excloïen la música, és evident. Però algun cop vaig ser a temps d’escoltar una obertura que, a les meves ingènues orelles, sonava molt brillant i prometia un desenvolupament de la funció irresistiblement atractiu. Sé que en els entreactes,  Joan Lluch entrevistava als intèrprets i, en el seu equip. Hi havia excel·lents col·laboradors que donaven la seva opinió del què havien escoltat.

Pocs noms de compositors vaig retenir en aquella època. Recordo l’obertura d’una Carmen que em va entusiasmar i vaig saber que el seu autor es deia Georges Bizet però, sobretot, em vaig quedar amb Verdi perquè el meu pare ja me n’havia parlat i, tot i que la falta de temps i la distància de Girona,  on vivíem, a Barcelona li havia impedit alimentar la seva més que notable melomania, s’emocionava amb fragments de La Traviata i em cridava perquè em fixés en segons quins passatges sublimment inspirats. Amb un inici tan senzill com inoblidable –d’altres no ho considerarien ni un inici- vaig emmagatzemar les poques dades que tenia sobre un geni com Verdi. Ja em faria gran, ja! Ja em venjaria del sacrifici imprescindible d’acudir a escola i escoltar els professors mentre el cervell m’anava creant un pòsit d’inquietuds que encara no he perdut i que espero que em duri tant com sigui possible.

I, efectivament, em vaig fer gran i vaig entrar en el gran músic que aquest any commemora el bicentenari del seu beneit naixement. Moltes vegades he fantasiejat amb veure a Verdi pel carrer, en un racó concret de Badalona. Porta una capa negra llarga gairebé fins els peus i amb un ribet de plata i va amb el barret que l’ha fet popular en el retrat que li va dedicar Giovanni Boldini. En el moment que passa, jo m’ajupo i beso un cantó de la seva capa. Mai he sabut com es mostra el gran músic davant la meva reacció. Digueu-me boja però els somnis causen plaer i són inexpropiables.

De la bellíssima òpera Les vespres sicilianes, un ària per escoltar, escoltar un cop més i, si es vol, tornar-hi

Video de Herur22.