NIT I DIA

Hotel a rue Rosiers-Le Marais-París

NIT I DIA

Ell va telefonar a les onze de la nit quan ella ja estava endormiscada i dolçament espessa entre llençols. Feia tants dies que no et sentia –va dir-li ell- que estava, fins i tot,  espantat. Tenia por que no t’hagués passat alguna cosa. I ella el va tranquil·litzar dient-li que no, que tot anava bé com sempre i que estava contenta de sentir-lo. Aquí va ser on ell va començar a oferir uns dies a París. Havien estat parella durant quasi quinze anys però ja n’havien passat deu des que s’havien separat i ell assegurava que cap dona l’havia entès com ella, que recordés els diversos viatges que, anys endarrere,  havien fet per Europa i que París els hi havia agradat especialment, la coneixien tan bé com coneixien Barcelona, tornarien a visitar racons escollits, restaurants predilectes i anirien a l’hotel de sempre, un de petit i familiar que s’amagava en una cantonada d’un carrer del Marais...I ella va respondre que sí, que li diria alguna cosa però que pensava que sí,  i li va demanar,  educadament,  que la deixés dormir, que l’endemà el telefonaria ella i en tornarien  a parlar.

I l’endemà, a mig matí, ella va recordar de cop l’última nit quasi enterrada entre plecs de memòria i va burxar-se el pensament amb força per esbrinar què s’havien pogut dir, què li havia dit ell, què li havia dit ella i va saltar damunt del mòbil i de seguida el va sentir, content i a l’espera de concretar l’escapada prevista,  però no –va dir ella- no vull venir a París. No.  Ahir nit estava sota els efectes d’un somnífer i tenia la voluntat quasi anul·lada. No, no tornarien a visitar els racons que tan bé coneixien ni anirien a cap restaurant del seu record ni molt menys a cap hotel per molt que fos aquell petit i acollidor que hi havia en una cantonada d’un carrer del Marais. Que el perdonés. Que no tenia cap sentit tornar a sortir junts ni que fos solament per fer una escapada. Li va semblar sentir com ell es desinflava i deixava anar un sospir de decepció i de pena. I ella li va demanar, educadament, que la deixés seguir treballant, que tenia clients que l’esperaven  feia ja una estoneta. I, suaument, va penjar per tornar, tranquil·la, als seus papers.