INSTANTS VIENESOS

El petó-Gustav Klimt

Ahir tenia pensat un post força sorprenent. A última hora i després d’intentar-ho diverses vegades, el sistema,  el meus amables interlocutors de google-mozilla firefox em varen enviar una nota explicativa per si mateixa. Havia de donar un codi a google i així la gran companyia podria detectar la mena d’error que patia el sistema i,  arreglar-l’ho per sempre.

Amics, ja era molt tard i vaig lluitar perquè l'esmentat sistema em deixés publicar el post. I vaig entrar en un somni:

El meu germà petit dormia i es bellugava dolçament dins la seva cabassa blau cel brodada de cireres, però de cop i volta, el devia molestar el silenci perquè va començar a cantussejar amb energia autoritària com si ens donés a entendre que el seu cant només era el senyal del que nosaltres havíem de fer-li escoltar.

Vaig triar un preciosa cançó extreta del cançoners que tenia la nostra àvia sobre el tema. L’avi l’havia interpretat moltes vegades al piano i tots anàvem fent el seguiment però, jo, ara, ja em sentia més gran, sentia que m’anava apartant subtilment de les  paraules de l’avia i dels gestos de la mare. Vaig marxar a París al cap de poc. Volia ser estilista i dissenyar els vestits més bonics per les dones més belles. 

La cançó era una melodia descarada però l'havíem corejat sense cap mala fe. Cap de nosaltres era la Giuditta. I El Petó de Klimt ens encantava però la mare deia finament, que era fullaraca. 

Con totes les coses, em va costar molt però vaig assolir l’èxit com a couturier.

Klimt i la Juditha desperten la meva sang vienesa. Si això em fes falta.

Blog netrebkofan
Meine Lippen, sie küssen so heis-opereta Giuditta-Franz Lehar