EL MAL LLEIG

La joia de viure - Paul Delvaux

No acostumo a recordar-me de que he tingut càncers. Així, en plural. El mal lleig m'ha visitat més d'una vegada i més de dues. 

Em va arribar de ben jove, encara no havia fet trenta sis anys. Va ser un impacte difícil de descriure i, per tant, també força difícil d'escriure, segurament perquè he rebutjat recrear-me en les sensacions que vaig haver d'afrontar un cop sabuts els diagnòstics que,  per sort, sempre varen ser bons. Calia fer tractament, en algun cas quimioteràpia  i ràdio o pastilles o tot plegat, segons com abans, segons com abans i després de passar per la taula d'operacions.  Tinc un càncer,  pensava o,  ja tinc un altra càncer però la frase punyent no m'acabava de tocar per dins ni em provocava el plor, tan necessari. El dolor psíquic té altres formes de manifestar-se, se salta les llàgrimes i la factura va per altres conductes.

Vaig tenir seqüeles que em varen fer recórrer a l'ajuda psiquiàtrica. Veia la meva família -pocs components- terriblement afectada i fent el valent per transmetre'm ànims. Allò més important era salvar la vida, retornar a la pau que dóna la rutina, aquella atmosfera deliciosament domèstica que et transmet quietud i serenor.

Sé que durant un temps, desprès d'una mastectomia, rebutjava el mirall del bany i sentia que el meu cos es queixava en silenci,  com un infant a qui han pres alguna cosa que estima,  pel simple fet de que era només seva. Vaig dir adéu a la bonica roba interior que solia portar perquè, òbviament, vaig prescindir de la part superior i ja no feia cap falta conjuntar les peces. Dolços retalls de seda rivetejats amb blonda que se'm posaven al damunt com una segona i seductora pell. Varen anar llançats i varen ser substituïts, quan ho creia convenient, per sostenidors lleugerament tramposos d'aparença gairebé ortopèdica que, fent funció de pròtesis m'ajudaven a portar la roba de manera escaient retornant al meu cos les proporcions perdudes pel que fa a l'aparença.

 Perquè jo vaig ser, durant molt temps,  una estàtua malmesa per un agent terrorista de la mort.

Però no hi va haver maneres de sentir-me desgraciada. Primer, la vida i jo encara hi era per gaudir de tantes coses que m'agraden d'ella. El cervell em va permetre ben aviat sentir que no podia reduir l'existència a un fragment de carn arrabassada pel bon seny de cirurgians curosos.

No sóc partidària de les sessions de fotografies on queda demostrat que l'atractiu d'una dona va molt més enllà de la simetria d'aquells orgues que ens han estat donats pel gaudi sexual i per alletar els nostres fills. Aprenem a dissimular les lògiques,  i tan femenines, inhibicions i si la parella ens hi acompanya, res torna a ser el què era ja que, fins i tot, pot millorar.

És el primer cop que escric sobre el mal lleig -així molta gent amagava el nom comú de càncer-. Tinc consciència de que la meva vida no hauria estat la mateixa amb o sense cornades. Però el que mai no sabré és si hauria estat millor o pitjor, ni hi penso. Jugo el rol que se m'ha assignat amb tanta naturalitat com puc i és tanta que, el què deia al principi, no acostumo a recordar-me de que he tingut càncers. He plorat a causa dels malvats que s'han endut sers que estimava. Jo encara sóc aquí i, si algú em llegeix i se sent ajudat, aquestes ratlles hauran complert amb la seva funció.

Salut i no oblideu mai de fer-vos revisar pel metge quan qualsevol indret del cos deixi anar algun lament i, fins i tot, sense esperar a sentir cap dolor, per sistema feu-vos fer un cop d'ull de manera metòdica perquè el càncer, massa sovint, ens envaeix amb un traïdor silenci, burla les defenses del  cos i n'evita les queixes. I ve quan fem tard.

Glòria Abras Pou