dissabte, 5 de setembre del 2015

VICENT ANDRÉS ESTELLES, NO HI HA HAGUT EN EL MÓN UN POETA COM TU



No puc dir el teu nom. O el dic negligentment.
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,
em passen certes coses. Tinc el desig de tu.
Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.
No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l'he de dir
amb certa  negligència. No puc dir el teu nom.

No és  un desig tan sols sexual, conjugal
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre,
i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.
De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.
I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta. 


Vicent Andrés Estellés


Al gran poeta de Burjassot li encantava Ausiàs March però era també un incondicional del xilè Pablo Neruda amb el qual comparteix -i ho dic sense cap por- passió i  talent per riure's dels poetes més eximis que canten la vida i la ploren també. Ocells i llacs, paracaigudes cecs, cireres i rajoles, geners i junys que cada any tornen iguals i diferents. I l'amor que no mori. Estellés és, segurament, un dels poetes més eximis de l'olimp universal prescindint de l'idioma en el que va escriure.  Té amagada en el cor la secreta llavor dels petrarques.

Traducción literal al castellano:

No puedo decir tu nombre. O lo digo negligentemente,
No puedo decir tu nombre. Ciertos días, ciertas noches
me pasan ciertas cosas. Entonces tengo el deseo de tí
Te conviertes entonces en mi única pátria.
No puedo decir tu nombre. Esbelta, tierna. cálida
Terriblemente esbelta, de pie, como una pátria.
No puedo decir tu nombre pues si lo digo he de hacerlo
con cierta negligencia. No puedo decir tu nombre.
No es como un deseo sexual, conyugal.
Es el deseo del río, de la sábana, de la broza.
Es un instinto de pátria. Es el deseo del árbol  
y del cielo y del cántaro, y el jarrón y la arcilla.
De ser y ser del todo, plenamente : Tener pátria.
Y una pátria libre, y luminosa,  y alta.

Traducción literal del catalán-valenciano al castellano.

Si podeu llegiu amb veu alta la versió original. I després intenteu respirar si us queda un bri d'al·lè. 

9 comentaris:

  1. Bravo, Glòria, un homenatge que no tem fregar l'excel·lència d'Estellers.

    ResponElimina
  2. Podria ser un intocable però cal visitar-lo de tant en tant i meravellar-nos sempre de les paraules que ens va deixar.

    ResponElimina
  3. Excelente estructura de poema, como el árbol con el que lo adornas; derroche de palabras, aunque la patria se me atragante...

    Bicos

    ResponElimina
  4. Tal vez yo interpreto que la patria de cualquier ser está en quien o en quienes amamos, aquellos que despiertos o dormidos en nosotros son nuestra verdadera y única tierra.

    ResponElimina
  5. Ay! habiendo tantas palabras! ... en todo caso, el problema es mío, no del poeta.

    ResponElimina
  6. también a mi, la palabra, patria, me produce sarpullido... Por lo demás, no conozco al poeta.

    un abrazo Gloria¡

    ResponElimina
  7. Ubi bene, Ibi patria, una sentencia latina que no ha perdido vigor.
    Siento que no onozcas al poeta, Pilr. Es uno de los miles de artistas desheredados por el franquismo.
    A mi tampoco me gusta el vocablo patria. Bastante tuve que pronunciarlo y cantarlo siempre con loas.
    Me gusta demasiado el poeta como para pedirle cuentas.
    Un beso muy fuerte, Pilaar!

    ResponElimina
  8. Quina preciositat d'arbre... m'enfilaria a les branques i a cada una escriuria un vers: un arbre de versos. Vindrien ocells a veure'm i ningú sabria que jo era allà dins.
    Salutacions i gràcies, Glòria estimada.

    ResponElimina
  9. Gràcies a tu, Olga. Tan de bo te'l pogués regalar aquest arbre!

    ResponElimina