 |
| Fiord Geiranger - Noruega-blog "Cosas Únicas" |
a les mateixes aigües
deia Heràclit carregat de raó.
Les dels mars es remouen
vives com animals lluents
que canvien la pell
d’un dia per l’altre.
Les dels rius
que, inquietes, jauen
sobre les seves lleres.
I fins i tot les manses aigües
que fan dels llacs miralls,
pous de misteri,
es mouen des del fons
en secretes corrents
lluitant per no ser mai
paisatges repetits
que cansen la mirada.
I si així és
no sé per quina llei
tampoc mai no hi haurà
cap bes igual
ni sabrem
si l’abraçada d’aquest vespre,
càlida, tèbia o freda
és l’ última
que ens ofereix la vida.
Glòria Abras Pou
Poema inèdit
Versió no definitiva
refrescante, romántico poema veraniego!
ResponEliminagracias, Gloria, un abrazo
Con cierto inevitable tono trágico. Nunca sabemos si el amor de hoy persisitirá mañana.
ResponEliminaMil gracias, Barbe.
¡¡¡ Pilar!!! Por qué diablos te he confundido con Barbe. Seerá porque los dos sois Arte.
ResponEliminaBesos y disculpas.
Gloria, tú siempre aciertas!... intento estar a la altura de los poet@s, no es fácil...
ResponElimina¿Por qué el amor no se puede conjugar en futuro? ... tal vez porque somos agua.
ResponElimina"Carpe diem, quam minimum credula postero", decía otro sabio.
Besos del Barbe auténtico.
Siempre tan oportuno, Barbe.
ResponEliminaTu eres tasmbién un sabio.
Besos.