 |
| El mar vora Brighton - John Constable |
Sempre d'esquena a mi. Sempre. Mires el mar amb la vista extraviada del que ja ho ha vist tot i necessita una sorpresa per seguir vivint. No saps que jo t'espio amagada en difosos carrers sense nom. Un rinxol blanc jeu fatigat al just inici de la teva nuca. L'alço i en separo els cabells com qui desfà una trama insistent de fils de plata. A sota hi ha un dels teus llocs ocults. Un tros de terra que no surt als teus mapes. Et beso sense so. Un àtom, potser una única cèl·lula dels meus llavis n'ha tocat subtilment una de teva en aquest breu fragment del teu ignot jardí. Però em deus haver sentit perquè, de sobte, t'has colpejat la nuca per apartar el que hauria pogut ser una minsa papallona d'estiu o una inquieta gota de suor. El rínxol blanc torna a senyalar frontera mentre tu, sempre d'esquena a mi, no permets que la mar s'aparti dels teus ulls. Poc saps amb quin plaer et vaig seguint la pista. El rastre que deixes a l'aire al respirar l'empresono per seguir vivint jo disfressada d'algú que mai no veus estant com sempre estàs d'esquena a mi.
Sempre mirant el mar.
El mar.
Glòria Abras Pou
text inèdit escrit amb intenció poètica
Tal vez por estar siempre a nuestra espalda el mar real es igual al imaginado. Es el único caso conocido.
ResponEliminaHúmedo e intenso texto al que llamaría prosa poética.
Bicos.
Ha querido ser prosa poètica. ¡Cómo no ibas a reconocerla!
ResponEliminaGracias, como siempre, Barbe, por tus comentarios tan personales.
Bicos.