CONCERT PER UN FINAL DE PRIMAVERA

Un monestir romànic amb un claustre imponent.

La primavera es va acabant. L'escalfor de l'estiu que s'acosta em fa pensar en aquells pòrtics d'aigua que la nova estació ens ha dedicat més d'una vegada, tempestes que s'anuncien amb el cel d'un blau negre i que esclaten amb vigorosa música. Els llamps apunyalen l'espai i ens ensenyen el tros de món que tenim al davant.  Quan retorna la calma veiem la nova vida dels colors que ens envolten, els verds de camps i boscos, el centenari ocre de la pedra, el cel remogut i polit.

I pensem en el claustre imponent i, tanmateix, sobri i acollidor, un sostre ferm per l'esperit i pel cos. I es quan pot ser indicat tancar els ulls i deixar-nos portar per la beneïda inspiració de Vivaldi que no coneix el pas dels dies ni les nits.

Un concert per un final de primavera. Definitiu i etern.

Video: Youtube, propietari il·legible

"Nisi Dominus", andante "Cum dederit"

Claustre del monestir de Santa Maria de Vilabertran-Alt Empordà

MODIA...NO, OUI ! OUI !

Estació ferroviària de Saint-Leu-la-Fôret

Novel·la que Gallimard publica a França l'any 2014 abans no se sabés que el seu autor, Patrick Modiano, seria agraciat amb el Premi Nobel del mateix any.

Faig un cop d'ull a ressenyes de premsa francesa i tothom sembla coincidir, sense cap mena d'amargor, que l'autor escriu sempre la mateixa novel·la, un pensament que després de mitja dotzena de lectures de Modiano, també he fet jo i que, probablement, deu ser molt proper a la realitat.

Modiano (Boulogne- Billancourt, 1945) va tenir una infantesa erràtica al compàs tortuós de les vides dels seus pares separats des que ell era petit. Va ser un nen solitari que, sovint, era acollit per famílies amigues de la seva que, malgrat tractar-lo bé, feien que la criatura se sentís inestable. El sól semblava ballar sempre sota els seus peus d'infant. Hauria pogut gaudir de la companyia del seu germà Rudy però va morir a deu anys i a ell, al nen desaparegut, ha dedicat Modiano gran part de la seva obra.

"Perquè no et perdis pel barri" és, altra vegada, un camí fet pràcticament a cegues. El protagonista Jean Daragane, degut a una visita inesperada, sent la necessitat de furgar en els records d'infantesa, records tèrbols i fragmentats que no desvelen cap misteri i, en canvi ens mostren amb mestria com cal escriure sobre el misteri en sí mateix, què passa quan una imatge es barreja amb una altra, quan les veus es confonen, quan sabem que algú ens protegeix i quan sentim, desvalguts, el pes d'una terrible solitud, un forat fosc i mut que abarca la grandària de la terra.

Quan parlo de Patrick Modiano retorno sempre a Debussy, passatges infinitament harmònics que mai no ens deixen pressentir les notes que ens esperen. Una memòria trencada com la del protagonista de "Perquè no et perdis pels barris" només pot articular una prosa tan elegant i bella com fugisser és el seu contingut que, cau s'aixeca, rellisca i s'arrepenja a través d'un moll de brumes.

Perquè no et perdis pel barri

Editorial Proa

Juny 2015

Para que no te pierdas por el barrio

Editorial Anagrama

Juny 2015

Pour que tu ne te perdes pas dans le quartier

Gallimard

2014

LEOPOLDO POMÉS, MIL MIRADES D'UN ARTISTA

Mantilla-Leopoldo Pomés

Sabia que em faria contenta l'exposició que "Fundació Catalunya La Pedrera" presenta sobre l'esplèndid fotògraf Leopoldo Pomés, una estrella que a partir dels anys cincuanta es va anar convertint en un mite de la seva professió. I és que l'artista era essencialment això, un artista i els seus ulls darrere de la càmara sabien penetrar en els seus models de forma molt audaç i personal.

Leopolco Pomés nascut l'any 1931 retratava des que era jovenet seguint l'estela d'altres grans artistes catalans com Oriol Maspons, Xavier Miserachs o Català Roca.

Ben aviat,, a finals dels anys quaranta, va ser crucial per a Pomés entrar amb contacte amb la plèiade de creatius diversos que formaven el grup anomenat "Dau al set" que comptava amb figures tan eminents com el pintor Antoni Tàpies, el gran poeta i artista plàstic Joan Brossa i entre d'altres Modest Cuixart també pintor de gran renom.

Per encàrrec del poeta i editor Carlos Barral i en vistes a la publicació d'un llibre sobre Barcelona, Pomés va recórrer la ciutat de manera incansable a fi de destriar les diverses  ciutats que Barcelona amagava. Va caldre fotografiar els necessitats de l'extra ràdio i també deixar plasmada aquella societat aburgesada coneguda parcialment come la "Gauche Divine".

La sort en forma de poder i de diners -solen anar plegats- arriba quan el patriarca de la família Terry destil·ladora i venedora del famós conyac vol saber qui és Pomés. Quan el senyor Terry li demana algunes fotografies i ell li presenta el retrat d'una formosa dona arrepenjada en un cavall al mig del bosc l'artista és contractat. És només la llevor del què arribaria a ser. La gent de Terry es mostra entusiasmada i aquí comença la popularitat i el prestigi de Leopoldo Pomés com a fotògraf de modeles i creatiu d'anuncis força agosarats. S'ha de recordar que estàvem en un temps on el dictador Franco i els seus adlàters veien mal a pertot i amb qualsevol excusa podies ser castigat, com a mínim, amb un temps de presó.

Pomés va reeixir amb l'anunci de Terry, una bella dona d'aspecte nòrdic cavalcava a pèl sobre un preciós cavall de la família Terry. L'anunci es va filmar sense escatimar-hi mitjans. Es va fer a París, a Viena i també a Venècia. I l'atractiva amazona també va vorejar el mar de Xerès. Va treballar primer amb la model Nico i després amb Margit Koksis ambdues mortes prematurament. Tenien, està clar, cares ben diferents però era difícil que el públic les pogués distingir perquè semblaven tallades amb el mateix patró i al marge de rostres delicats i cabelleres de valkíria els homes es fixaven molt en les seves llargues cames i cuixes. "La del Terry" com li deien alguns era l'objecte de desig de molts senyors de qualsevol edat que mai podrien accedir a tals beutats tan distants i canòniques.

Pomés va esdevenir un fotògraf de moda i un home quasi ric. Va fundar l'Studio Pomés amb la seva muller Karin. Després va venir l'invent de les bombolles daurades d'un vi espumós molt cèlebre.. A les dotze de la nit de Nadal, la televisió espanyola obria les festes amb aquest anunci cada any diferent i sempre imaginatiu. Des de models anònimes fins a Gene Kelly, Paul Newman o Kim Basinger va retratar glamour de tota edat. El vi espumós tenia molt predicament a Estats Units on s'anunciava tranquil·lament com a xampany malgrat la prohibició dels creadors francesos d'aquest nèctar d'or.

Margit Koksis

L'exposició de La Pedrera fa justícia a un mestre, un ser polièdric que pot celebrar en vida l'estimació que li té la seva Barcelona. I així ha de ser el que ha de fer un país. Honrar els seus vius il·lustres.

Nico anunciant conyac Terry

Teresa Gimpera

Antoni Tàpies

Palacio Quintanar, Segovia

Exposició fins el 12 de Juliol de 2015

ENRIC CASASSES, LLEGIR LA VEU DEL POETA

Port de L'Escala-Girona-Costa Brava

El poeta Enric Casasses suposa una fita important en la poesia catalana dels nostres dies. Dotat per treballar amb un vocabulari extens que va des del català medieval emprat pels trobadors fins a un llenguatge innovador que Casasses, inquiet i molt creatiu, fa servir pels poemes de caire més actual, alguns d'ells críptics o molt surrealistes.

Enric Casasses va néixer a Barcelona el mes de març de 1951. A part la poesia és també traductor.

Casasses ha viscut a diversos països i també ha viscut molt al poble de L'Escala d'on era la seva mare.

La important facilitat i domini que té de les paraules fan que la seva innegable originalitat, de vegades, esdevingui forçada. Una amiga meva, amant de la pintura figurativa i també abstracta, em deia que en una conferència els hi havien dit que mai havíem d'intentar trobar un significat racional en la pintura abstracta. Calia rebre'n l'impacte positiu, negatiu o nul segons les exigències de la nostra sensibilitat. I amb totes les arts pot passar igual. Està clar que ho dic per Casasses i molts dels seus poemes per mi inintel·ligibles. De totes formes els poemes i també els aforismes d'Enric Casasses excel·leixen per la seva musicalitat, pel talent de jugar amb saviesa amb els mots aparentment dispars que ell fa lligar i ens empeny a tornar-lo a llegir, a fer-ho, potser sols, amb veu alta i de fer-ne partícips a amics i coneguts que acceptin escoltar-nos. Escoltar el poeta.

PURITANA

BURXA'L
INVESTIGA'L
FURGA-LI ELS RACONS
INQUIREIX MOTIUS I PERQUÈS
LLIGA CAPS
MARCA VOCABULARI
BUFA-LI TOTES LES FITXES QUE NO MOGUI
ACUSA'L
I PLORA. "NIRAS
AL CEL. I NO'N 
PODRÀS SORTIR.

ENRIC CASASSES

EL CAOS NO CAOS

GAIREBÉ
CADA VESPRE EL DIA CAU
CAU EL CACAU DEL CAOS LI CAU
DAMUNT LA NIT I GAIREBÉ CADA NIT L'ENDEMA TORNA A SORTIR
LA LLUM EL SOL EL DIA EL MÓN
I AMB CADA COSA AL SEU MATEIX GAIREBÉ LLOC.

FINESTRAL

FER-TE UN POEMA TRANSPARENT QUE NI ES VEGI
PERQUÈ DIRECTAMENT SE'T VEGI A TU
FINESTRA.

Als meus benvolguts visitants castellanoparlants m'excuso de no haver-me atrevit a fer una digna traducció d'aquests poemes. Em falta temps i ajuda
Amb l, afecte de sempre i bon cap de setmana!

T'HI SÉ
ENRIC CASASSES
1984 POESIA
BARCELONA 2013

OLGA XIRINACS, UN HONOR PER CATALUNYA

Eclipsi

La lluna venia, la lluna rodava
la lluna d’avui serà lluna blava:
la lluna fa el ple, segona vegada.
Desembre lunar, desembre s’acaba,Eclipsi
un any que se’n va i un altre fa entrada:
la vida també comença manyaga,
però quan es fon no hi ha retornada.
La lluna, que ho veu, fa trista la cara.

Olga Xirinacs

Olga Xirinacs és una glòria no només per les nostres lletres, on sempre excel·leix,  sinó també en altres talents que solament ens mostra de forma discreta. Les seves pintures i dibuixos són plens de força, bon gust i originalitat, la seva poesia diu molt però ens ho diu amb música perquè Olga Xirinacs és una pianista de primer ordre i els seus versos obeeixen el ritme del seu dolç batec. Tant se val que els seus versos siguin nostàlgics o, fins i tot, tristos perquè també n'escriu d'altres plens de joia, enjogassant les paraules per fer les delícies d'infants i d'adults.

Olga Xirinacs ha escrit també novel·la, bona novel·la. A mi em va colpir de manera especial "Al meu cap una llosa", subtil història d'una família britànica al final de la segona guerra. Història d'amor recreada en la molsa divina del camp anglès, Olga ens obsequia amb un importantíssim personatge més o menys a l'ombra, la gran escriptora Virginia Woolf que cerca desesperadament resoldre els desgraciats problemes que el seu cervell pateix. Virginia sent veus, no es pot concentrar per escriure. La solució és omplir-se les butxaques de pedres i anegar-se al riu proper. Olga basteix un llibre meravellós sempre escrit en un íntim baix continuu. "Al meu cap una llosa" és un retall de vida i quan s'acaba voldries que seguís perquè l'Olga més seductora ens ha ficat dins de la família protagonista, les seves penes i els seus somriures i el soroll del bastó de Virginia caminant cap a l'aigua, marcant un ritme tràgic.

I és clar que li haurien de donar el Premi de les Lletres Catalanes. La meva veu no és poderosa però res m'impedeix pensar i deixar escrit que si aquest premi no el té ella, no l'hauria de tenir ningú. 

 

Homenatge dels blogaires a l'artista OLGA XIRINACS. 

Iniciativa de JÚLIA COSTA-Blogs diversos entre els quals "LA PANXA DEL BOU"

ALTRES CALVARIS, RODOLFO I VICKI WALSH

Carta de Rodolfo Walsh  a la seva filla Vicki

Querida Vicky:

La noticia de tu muerte me llegó hoy a las tres de la tarde. Estábamos en reunión cuando empezaron a transmitir el comunicado. Escuché tu nombre, mal pronunciado, y tardé un segundo en asimilarlo. Maquinalmente empecé a santiguarme como cuando era chico. No terminé con ese gesto. El mundo estuvo parado ese segundo. Después les dije a Mariana y Pablo: “era mi hija”. Suspendí la reunión.

Estoy aturdido. Muchas veces lo temía. Pensaba que era excesiva suerte no ser golpeado, cuando tantos otros son golpeados. Sí, tuve miedo por vos, como vos por mí, aunque no lo decíamos. Ahora el miedo es aflicción. Sé muy bien por qué cosas has vivido, combatido. Estoy orgulloso de esas cosas. Me quisiste, te quise. El día que te mataron cumpliste 26 años. Los últimos fueron muy duros para vos. Me gustaría verte sonreír una vez más.

No podré despedirme, vos sabés por qué. Nosotros morimos perseguidos, en la oscuridad. El verdadero cementerio es la memoria. Ahí te guardo, te acuno, te celebro y quizás te envidio, querida mía.

Hablé con tu mamá. Está orgullosa en su dolor, segura de haber entendido tu corta, dura, maravillosa vida.

Anoche tuve una pesadilla torrencial, en la que había una columna de fuego, poderosa pero contenida en sus límites, que brotaba de alguna profundidad.

Hoy en el tren un hombre me decía: “Sufro mucho. Quisiera acostarme a dormir y despertarme dentro de un año”. Hablaba por él pero también por mí.

      - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

Rodolfo Walsh escriptor argentí d'origen irlandès va lluitar amb valentia junt amb la seva filla Maria Victòria, Vicky. Ambdós formaven part de l'exèrcit guerriller conegut com "Montoneros". 

Sentint-se emboscats Vicki i un amic i veient clarament que els matarien, varen sortir al terrat, varen mirar als soldats i varen dir:

"Ustedes no nos matan. Nosotros hemos elegido morir"

i tot seguit es varen suïcidar, tret al cap, amb les seves pistoles.

Tot això va passar els anys 70 però ja passava abans i passa encara. I seguirà passant per sempre mès.  
Pocs anys més tard Rodolfo Walsh va ser assassinat  pels soldats del regim peronista mitjançant un decisiu cop de culata de fusell al crani. Tot i qui hi ha que ha vist el cadàver, Rodolfo Walsh és considerat un de tants desapareguts.

I el que dèiem, això passava, passa. I seguirà passant per sempre més.

Fonts:

Fotografia todogimp.com

Text de la carta: El historiador

Altres dades: Vickipedia           

BERNA I ELS COLORS DE KLEE

Centre Paul Klee, Berna, Renzo Piano 2005

Quatre dies a Berna i ja perdo l'orientació que el blog m'imposaria. Anar.me'n uns dies de casa i quan retorno no sé on sóc. Tanmateix l'indret visitat ha de ser molt hostil perquè no acabi essent meu i determinats carrers, bars i botigues semblin haver estat tota la vida casa meva. Segur que és veritat aquella llatinada que diu "ubi bene ibi patria".

Berna és una ciutat neta i recollida amb sis quilòmetres de pòrtics que dibuixant carrers i carrerets formen un centre encantador, un centre inequívocament germànic que entre el color velat del cel i la peculiar arquitectura em va remetre a Praga i també a Munic. Com a petita capital de 300.000 habitants no li falta de res, abundància, ordre, estètica i preus prohibitius. L'estació de ferrocarril està tan polida el matí com el vespre, la gent circula educada i pacífica i gaire bé mai se senten crits. La ciutat també té un petit teatre d'òpera, catedral, un centre comercial modern i lluminós i el premi,  oferit per l'hotel, de poder voltar i voltar amb el trolley mentre facis estada a la ciutat.

Ara que ja fa dies que he tornat em quedo amb el record que ja era de suposar em colpiria més, visitar el Centre d'Art Paul Klee. Poc més que el nom coneixia jo d'aquest pintor magnífic sobre el qual n'he indagat més a la xarxa que en el seu lloc distreta com estava amb l'edifici i aquella llum centreuropea que fa tan personals els boscos, les muntanyes, les pedres.

Paul Klee va néixer a Suïssa l'any 1870 i hi va morir el 1940. El seu pare era alemany i la mare suïssa però Klee va anar sempre d'alemany atès que Suïssa li va negar la nacionalitat quan es va refugiar en aquell país fugint dels nazis. Klee, instal·lat normalment a Alemanya, havia lluitat a la segona guerra amb els seus compatriotes però va ser assenyalat pel nazisme degut a haver estat professor de la prestigiosa Bauhaus. fet que segons els de la creu gamada, evidenciava la perversió de l'art.

Meravellós creador i recreador dels colors, no cal descriure la seva obra ni tampoc preguntar -ne el significat. Com tots els grans artistes l'obra de Klee té un importantíssim llenguatge propi.  A Klee el va entusiasmar la llum de Tunísia i d'aquí que digués que la llum el perseguia, que ambdós eren una mateixa cosa. "Sóc pintor", afirmava per si algú en tenia algun dubte.

Una mínima mostra. Jo els penjaria tots.