CERTA GLÒRIA: LEOPOLDO POMÉS, MIL MIRADES D'UN ARTISTA

Mantilla-Leopoldo Pomés

Sabia que em faria contenta l'exposició que "Fundació Catalunya La Pedrera" presenta sobre l'esplèndid fotògraf Leopoldo Pomés, una estrella que a partir dels anys cincuanta es va anar convertint en un mite de la seva professió. I és que l'artista era essencialment això, un artista i els seus ulls darrere de la càmara sabien penetrar en els seus models de forma molt audaç i personal.

Leopolco Pomés nascut l'any 1931 retratava des que era jovenet seguint l'estela d'altres grans artistes catalans com Oriol Maspons, Xavier Miserachs o Català Roca.

Ben aviat,, a finals dels anys quaranta, va ser crucial per a Pomés entrar amb contacte amb la plèiade de creatius diversos que formaven el grup anomenat "Dau al set" que comptava amb figures tan eminents com el pintor Antoni Tàpies, el gran poeta i artista plàstic Joan Brossa i entre d'altres Modest Cuixart també pintor de gran renom.

Per encàrrec del poeta i editor Carlos Barral i en vistes a la publicació d'un llibre sobre Barcelona, Pomés va recórrer la ciutat de manera incansable a fi de destriar les diverses ciutats que Barcelona amagava. Va caldre fotografiar els necessitats de l'extra ràdio i també deixar plasmada aquella societat aburgesada coneguda parcialment come la "Gauche Divine".

La sort en forma de poder i de diners -solen anar plegats- arriba quan el patriarca de la família Terry destil·ladora i venedora del famós conyac vol saber qui és Pomés. Quan el senyor Terry li demana algunes fotografies i ell li presenta el retrat d'una formosa dona arrepenjada en un cavall al mig del bosc l'artista és contractat. És només la llevor del què arribaria a ser. La gent de Terry es mostra entusiasmada i aquí comença la popularitat i el prestigi de Leopoldo Pomés com a fotògraf de modeles i creatiu d'anuncis força agosarats. S'ha de recordar que estàvem en un temps on el dictador Franco i els seus adlàters veien mal a pertot i amb qualsevol excusa podies ser castigat, com a mínim, amb un temps de presó.

Pomés va reeixir amb l'anunci de Terry, una bella dona d'aspecte nòrdic cavalcava a pèl sobre un preciós cavall de la família Terry. L'anunci es va filmar sense escatimar-hi mitjans. Es va fer a París, a Viena i també a Venècia. I l'atractiva amazona també va vorejar el mar de Xerès. Va treballar primer amb la model Nico i després amb Margit Koksis ambdues mortes prematurament. Tenien, està clar, cares ben diferents però era difícil que el públic les pogués distingir perquè semblaven tallades amb el mateix patró i al marge de rostres delicats i cabelleres de valkíria els homes es fixaven molt en les seves llargues cames i cuixes. "La del Terry" com li deien alguns era l'objecte de desig de molts senyors de qualsevol edat que mai podrien accedir a tals beutats tan distants i canòniques.

Pomés va esdevenir un fotògraf de moda i un home quasi ric. Va fundar l'Studio Pomés amb la seva muller Karin. Després va venir l'invent de les bombolles daurades d'un vi espumós molt cèlebre.. A les dotze de la nit de Nadal, la televisió espanyola obria les festes amb aquest anunci cada any diferent i sempre imaginatiu. Des de models anònimes fins a Gene Kelly, Paul Newman o Kim Basinger va retratar glamour de tota edat. El vi espumós tenia molt predicament a Estats Units on s'anunciava tranquil·lament com a xampany malgrat la prohibició dels creadors francesos d'aquest nèctar d'or.

Margit Koksis

L'exposició de La Pedrera fa justícia a un mestre, un ser polièdric que pot celebrar en vida l'estimació que li té la seva Barcelona. I així ha de ser el que ha de fer un país. Honrar els seus vius il·lustres.