diumenge, 25 d’octubre del 2015

MANHATTANÈCDOTA

L'habitació tenia capacitat per tres llits però només n'hi havia dos. Un per la senyora Vetrano i l'altra per a mi, separats per senzilles cortines de plàstic que preservaven la seva intimitat i, és clar, també la seva. L'espai on hauria hagut d'anar el tercer llit quedava ocupat per armaris de roba sanitària, un bany  i una pica exterior que es mantenia sempre neta.
Hospital Mount Sinai, NovaYork-Centre Roosevet

La senyora o signora o Mistress Vetrano jeia obedient i silenciosa però sempre em somreia quan passava per davant del seu llit i jo li preguntava com estava i ella no deia res però persistia l'etern dibuix d'un somriure sobre els llavis. La senyora Vetrano era molt vella i, cada nit, abans d'agafar el son deixava anar un llarg reguitzell de, més o menys, les mateixes lletanies, omygodomygodomygodiloveyouiloveyouomaigod i així fins que la vella veu s'anava apaivagant i la italoamericana encantadora em deixava anar un good night i s'adormia. emetent una remota i suau ranera que, sense que ella ho sabés, m'ajudaria a dormir a mi.
Curiosament l'avia Vetrano estava tan esprimatxada que, estirada al seu llit de panxa enlaire, semblava d'una sola dimensió. A penes s'elevava tres centímetres des del nivell del matalàs cobert per el llençol de sota. La seva pell era cerúlia i decididament grogosa, i els cabells, mai vaig saber si eren una perruca. Els portava tallats  a la "garçon" que recordava el temps del charleston i, a més, el pentinat evocador d'altres èpoques, partit per la meitat,  quedava rematat per un serrell gruixut de grisos desiguals que es barrejaven amb les celles fines,  quasi inexistents.
Cada dia al matí la venien a veure dues familiars. Mai vaig saber quin vincle les unia. Eren dues senyores vestides de fosc que, quan entraven, em saludaven amb dolçor i s'interessaven per la meva salut. Una d'elles em va preguntar si era de Barcelona i vaig assentir. Ella em va dir que era de Nàpols i que havia arribat a set anys a Nova York. Mirant-la veies que havia plogut molt des d'aquell dia que degué desembarcar  quan només era una nena que, seguint a la família,  havia marxat de casa, allà al càlid sud d'Europa  i que, abans de buscar-ne un altra, es va haver de quedar a l'Illa d'Ellis un temps  on les autoritats estatunidenques s'assegurarien d'haver-hi deixat virus i bactèries fora de combat, lluny del seu jove cos ja sa per no contaminar ningú.
Torno a la senyora Vetrano -omygod- i, divertida la recordo negant-se a esmorzar per més que les due afectuoses visitants insistissin dolçament i amb profusió de vocals neutres: "Mangia la mermelada", "Mangia un po". Però la senyora Vetrano semblava no ser-hi. La rentaven, la llevaven i l'asseien en una cadira i així fins al cap d'un parell d'hores, havent dinat quan es disposava a fer la migdiada. The Mistress tenia la televisió posada tot el dia i a mi em feia entendrir quan la veia adormir-se i m'encantava comprovar que tant ella com la seva família parlava sempre anglès excepte quan les converses eren en "petit comitè" i sortia, espontani, el dolç i tèrbol dialecte napolità que jo podia entendre força bé.
Domani torniamo, cara.
Quan al cap de poc jo vaig marxar li vaig dipositar un petit petó al bell mig del serrell. I ella em va estirar amb força imprevisible i. a la manera d'un petó, va somriure sobre la meva galta. 
M'encanta pensar que mamma Vetrano s'ha refet i està preparant una lassagna vegetal per tota la família.
Bon profit, cara.

dimecres, 30 de setembre del 2015

COM LES VELLES POSTALS

Edifici de Zaha Hadid-Nova York






Em perdo a la gran ciutat. Si em trobo i torno una cosa o altra us explicaré.


No m'oblideu. Jo no us oblido.

dimarts, 22 de setembre del 2015

LES VARIANTS DEL DESTÍ SEGONS JORGE LUIS BORGES

Para que su horror sea perfecto, César, acosado al pie de la estatua por los impacientes puñales de sus amigos, descubre entre las caras y los aceros la de Marco Bruto, su protegido, acaso su hijo, y ya no se defiende y exclama: ¡Tú también, hijo mío! Shakespeare y Quevedo recogen el patético grito.
Al destino le agradan las repeticiones, las variantes, las simetrías; diecinueve siglos después, en el sur de la provincia de Buenos Aires, un gaucho es agredido por otros gauchos y, al caer, reconoce a un ahijado suyo y le dice con mansa reconvención y lenta sorpresa (estas palabras hay que oírlas, no leerlas): ¡Pero, che! Lo matan y no sabe que muere para que se repita una escena.




 

Jorge-Luis Borges  - LA TRAMA





 Web: Beforethey - Gauchos



De vegades les paraules ens fugen. I les històries, per petites que siguin, no poden existir sobre el blanc paper desconsolat. Davant
la possibilitat de publicar un paisatge que haurem pres d'un altra blog, preferim, amb inexplicable atreviment, prendre  paraules del poeta, del gran poeta que convertia en clàssic tot el que escrivia i feia de les proses i els versos una àlgebra incanviable, una subtil, inoblidable sessió d'hipnosi . Llegir Borges és entendre perquè, de vegades,  les paraules es neguen a acudir a la cita que pretenem nosaltres i, com si fos una forma de càstig, ens posessin de cara a la paret. El premi hauria estat assaborir el talent del mestre, el càstig és la paràlisi d'un ser embadalit per les paraules que ell no podrà firmar mai.  Llegir Borges és tancar els ulls i escoltar. I conformar-se de la mudesa que, amb una mica de sort, serà tan passatgera com un mantell de boira que, a la propera cantonada, haurà deixat de ser.

Glòria Abras Pou

dissabte, 5 de setembre del 2015

VICENT ANDRÉS ESTELLES, NO HI HA HAGUT EN EL MÓN UN POETA COM TU



No puc dir el teu nom. O el dic negligentment.
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,
em passen certes coses. Tinc el desig de tu.
Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.
No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l'he de dir
amb certa  negligència. No puc dir el teu nom.

No és  un desig tan sols sexual, conjugal
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre,
i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.
De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.
I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta. 


Vicent Andrés Estellés


Al gran poeta de Burjassot li encantava Ausiàs March però era també un incondicional del xilè Pablo Neruda amb el qual comparteix -i ho dic sense cap por- passió i  talent per riure's dels poetes més eximis que canten la vida i la ploren també. Ocells i llacs, paracaigudes cecs, cireres i rajoles, geners i junys que cada any tornen iguals i diferents. I l'amor que no mori. Estellés és, segurament, un dels poetes més eximis de l'olimp universal prescindint de l'idioma en el que va escriure.  Té amagada en el cor la secreta llavor dels petrarques.

Traducción literal al castellano:

No puedo decir tu nombre. O lo digo negligentemente,
No puedo decir tu nombre. Ciertos días, ciertas noches
me pasan ciertas cosas. Entonces tengo el deseo de tí
Te conviertes entonces en mi única pátria.
No puedo decir tu nombre. Esbelta, tierna. cálida
Terriblemente esbelta, de pie, como una pátria.
No puedo decir tu nombre pues si lo digo he de hacerlo
con cierta negligencia. No puedo decir tu nombre.
No es como un deseo sexual, conyugal.
Es el deseo del río, de la sábana, de la broza.
Es un instinto de pátria. Es el deseo del árbol  
y del cielo y del cántaro, y el jarrón y la arcilla.
De ser y ser del todo, plenamente : Tener pátria.
Y una pátria libre, y luminosa,  y alta.

Traducción literal del catalán-valenciano al castellano.

Si podeu llegiu amb veu alta la versió original. I després intenteu respirar si us queda un bri d'al·lè. 

dimarts, 18 d’agost del 2015

VELL I CERT PENSAMENT D'UN HOME SAVI

Fiord Geiranger - Noruega-blog "Cosas Únicas"

No ens banyem mai dos cops
a les mateixes aigües
deia Heràclit carregat de raó.
Les dels mars es remouen
vives com animals lluents
que canvien la pell
d’un dia per l’altre.
Les dels rius
que, inquietes, jauen
sobre les seves lleres.

I fins i tot les manses aigües
que fan dels llacs miralls,
pous de misteri,
es mouen des del fons
en secretes corrents
lluitant per no ser mai
paisatges repetits
que cansen la mirada.

I si així és
no sé per quina llei
tampoc mai no hi haurà
cap bes igual
ni sabrem
si l’abraçada d’aquest vespre,
càlida, tèbia o freda
és l’ última
que ens ofereix la vida.

Glòria Abras Pou
Poema inèdit
Versió no definitiva


AMOR MÁS PODEROSO QUE LA VIDA
La misma calidad que el sol de tu país,
saliendo entre las nubes:
alegre y delicado matiz en unas hojas,
fulgor de un cristal, modulación
del apagado brillo de la lluvia.
La misma calidad que tu ciudad, 
tu ciudad de cristal innumerable 
idéntica y distinta, cambiada por el tiempo: 
calles que desconozco y plaza antigua 
de pájaros poblada, AMOR MÁS PODEROSO QUE LA VIDA

La misma calidad que el sol de tu país, 
saliendo entre las nubes: 
alegre y delicado matiz en unas hojas, 
fulgor de un cristal, modulación 
del apagado brillo de la lluvia.

La misma calidad que tu ciudad, 
tu ciudad de cristal innumerable 
idéntica y distinta, cambiada por el tiempo: 
calles que desconozco y plaza antigua 
de pájaros poblada, 
la plaza en que una noche nos besamos.

La misma calidad que tu expresión, 
al cabo de los años, 
esta noche al mirarme: 
la misma calidad que tu expresión 
y la expresión herida de tus labios.

Amor que tiene calidad de vida, 
amor sin exigencias de futuro, 
presente del pasado, 
amor más poderoso que la vida: 
perdido y encontrado. 
Encontrado, perdido...

la plaza en que una noche nos besamos.
La misma calidad que tu expresión,
al cabo de los años,
esta noche al mirarme:
la misma calidad que tu expresión
y la expresión herida de tus labios.
Amor que tiene calidad de vida,
amor sin exigencias de futuro,
presente del pasado,
amor más poderoso que la vida:
perdido y encontrado.
Encontrado, perdido...

dimarts, 4 d’agost del 2015

EL CORAZÓN SALIÓ SOLO

Nueva York 28
Vista de la ciutat de Nova York-Font: Viralistas.com
Calles y sueños Asesinato

Dos voces de madrugada
en Riverside Drive
 

¿Cómo fue?
Una grieta en la mejilla.
¡Eso es todo!
Una uña que aprieta el tallo.
Un alfiler que bucea
hasta encontrar las raicillas del grito.
Y el mar deja de moverse.
¿Cómo, cómo fue?
Así
¡Déjame! ¿De esa manera?
Sí.
El corazón salió solo.
¡Ay, ay de mí
!




Federico García Lorca
Poeta en Nueva York
1940




Ara, amb la calor,  potser africana,  que en va de bé demanar en préstec un poema i compartir-lo amb vosaltres. Jo l'hauré de tornar a l'excels poeta de Granada i, el que és més trist, és que li tornaré sense interessos. Qui gosaria afegir un sol mot als seus versos? El cor surt sol.