UN LONDRES , UN COVENT GARDEN

Covent Garden-Apple Market- Fotografia Europetrotteur

Tornar d'un lloc que m'agrada no em resulta mai fàcil. No hi ha dolor perquè els peus reconeixen el terra de la casa que, abandonada uns dies, ens espera i acull sense rancúnia. Però jo, avui dimecres, encara tinc als ulls la llum blanca de Londres, la verdor eternament humida dels seus parcs, la lluïssor de vidres, miralls, mosaics i el ciment dens i pàl·lid dels palaus i dels ponts i també el material fangós de les cabanes que assorteixen la peculiar i gran ciutat.

Se'm pot dir que cada ciutat, fins i tot cada poble, cada racó, tenen un color propi i és veritat. Faig esment als tons londinencs que encara guardo a la retina, encesos o apagats segons moguin els focus els invisibles tècnics d'il·luminació. Durant el dia Londres ofereix molts i diversos efectes d'escenari teatral. Hi ha una llum diferent per cada instant de temps que passa des del matí assolellat fins al boirós capvespre passant per migdies d'estranya definició que fins que arriba la nit i el seu blau puntejat per les fileres de bombetes dels fanals que ens mostren els

camins.

Covent Garden segueix essent un dels meus pols d'atracció. Fa anys que els turistes hem convertit la zona en un parc temàtic. Cap indret d'èxit s'escapa d'aquest fet, ni Florència o, sobretot, Florència.

He pogut veure i escoltar un Tannhäuser que jo, no exigent, qualifico amb un notable alt. Un Peter Seiffert encara valent però just en els passatges compromesos -n'hi ha uns quants- fa el personatge amb convicció i wagneriana professionalitat. Tenim també a Emma Bell soprano que canta, diguem que com els àngels, el dolç i espiritual personatge de la reina santa Isabel d'Hongria. Sophie Koch representa una Venus que m'agradaria més si no em perseguís sempre el cànon que suposa per mi la Venus que canta Waltraud Meier. Christian Gerhaher té una veu bellíssima i un cant exquisit però el seu Wolfram és quasi un murmuri en la preciosa ària coneguda popularment com "Cançó de l'estrella". Ed Lyon canta un Walther de molt bon escoltar i Stephen Milling fa el Landgrave de Turíngia amb una veu segura, imponent i elegant mentre el jovenet Raphael Janssens s'escanya en el seu cant de nen pastor. La resta se'n surt bé. El cor transmet tota l'espiritualitat requerida i, especialment, en el passatge dels pelegrins on l'entrada de l'orquestra, com sempre, resulta impactant. Dirigeix Harmut Haenchen amb baqueta decidida aconseguint el so adequat que ha de conformar un tot amb el cor i els solistes. La posada en escena va firmada per Michael Levine que és discreta però no mancada d'originalitat sobretot en els passatges del Venusberg.

Porto a Gerhaher en un video que supera notablement el directe que jo li vaig sentir.

Un bell espectacle dins del teatre i teatre constant als escenaris dels carrers de l'entorn.

Aquesta entrada l'he fet pensant en Fede i Joaquim, mestres operàtics. Joaquim Hernández Puig és el brillant conductor d'un dels millors blogs de música del món IN FERNEM LAND.

Video: Cittacentro1