Mirall
La tardor ja és al pati.
L’herba està quieta
I el cel de fosc metall
com un punyal s’endinsa
fins el cor de la terra.
De la finestra estant,
em veig a mi mateixa.
El corriol és curt,
L’aigua,
propera.
Esdevinc un esbós:
Dona donant l’esquena.
La tardor ja és al pati.
L’herba està quieta.
Un presagi d’onades
inerta m’arrossega.
L’últim record que salta
és la trena de plata
compacta i vertical
partint la meva esquena.
Glòria Abras Pou, Poemes inèdits
Signat Le Blog, grafista freelance, Lyon
Succés
I
Portava el vestit blanc
de les festes més belles.
El vi blanc coll avall
i els glops de l’amant tendre.
Jardins sobre les pells,
laberints sense llei,
celebracions secretes,
sanglots, sospirs, suors,
un sol país el nostre,
tu i jo, jo i tu, nosaltres
com una única terra.
Illa de besos llargs
Illa d’ofec i febre.
II
Varem perdre les mans
que, de cop, eren cegues
I ja no coneixíem
els nostres ulls de sempre.
Portava el vestit blanc
de les festes més belles,
blanca vela estripada
vella barca estellada
surava malferida
a l’ull de la tempesta.
Glòria Abras Pou – Poemes inèdits
M'agrada molt el primer poema, amb el teu permís me l'he emportat a ANOARRA
ResponEliminahttps://anoarra.blogspot.com.es/2017/08/mirall.html
Gràcies, Francesc. Tens la meva autorització i agraïment.
ResponEliminaSalut!