La novel·la de Heyward està considerada molt notable per la seva versemblança i, a més a més, no se la pot comparar al corpus de literatura afroamericana que li era contemporània.
Quan "Porgy" va ser convertida pel seu mateix autor en obra de teatre, aquest va demanar un cast d'actors afroamericans. Aquest fet, tot i aixecar moltes controvèrsies, va empènyer a la comunitat afroamericana en la creació del seu propi art posat que, un altra blanc, un músic genial com George Gershwin havia creat molt belles i adequades cançons per l'obra. El llibret l'havia escrit el germà del compositor, Ira Gershwin. Abans de posar-se a la feina ambdós s'havien instal·lat temporalment a Charleston per observar els afroamericans que allí vivien.
L'obra en versió òpera va ser un èxit que, per fortuna, encara dura però aquest èxit no està lliure de discussions i baralles envers autor i compositor. Atès que "Porgy" mostrava uns personatges més a la vora dels animals domèstics que de les persones, criatures bàsiques sempre a punt de fer festa, l'escriptor afroamericà W.E.B. Dubois va suggerir amb molt bon criteri que havia arrivat el moment de tenir la necessitat de crear "sobre nosaltres...Per nosaltres...Per a nosaltres...i A la vora de nosaltres."
Com se sap "Porgy" novel·la i obra de teatre varen passar a ser "Porgy and Bess". Desgraciadament, tot i ser molt representada, el públic de Broadway i similar només donava valor a les figures dels Gershwin prescindint dels actors que mai no s'escapen de l'exigència lírica i teatral d'aquesta òpera sublim.
S'entén que intel·lectuals, escriptors, actors, músics i poetes afroamericans, malgrat veure-li el valor artístic, es mostressin molestos per aquell repertori que Heyward els hi havia regalat. A grans trets podem fer notar que Porgy és un pobre en el sentit literal de la paraula i, a més a més, té la desgràcia de ser un minusvàlid que s'ha de desplaçar arrepenjat en una crossa, en cadira de rodes o arrossegant-se amb l'ajuda d'un patí. D'altra banda, Bess és cocainòmana i, fins que Porgy no l'acull, està en mans d'un proxeneta. Altres personatges com Crown o Sportin' Life són vagos, vividors. La bondat està representada pel cor -pescadors i famílies- que poc tenen a fer per protegir-se de les baralles dels que viuen fent trampa.
Com va dir un periodista de l'època, el final és blanc.
Blanca o negra aquesta és una òpera magnífica sempre a escoltar, a re-escoltar, a veure i a reveure.
Fonts: http://courtheatre.org
Fotografia:Càràtula de cd, versió de Sir Simon Rattle
Més informació: In Fernem Land - Blog de música *****
Gran Teatre del Liceu - Barcelona
10 funcions
Del 11 al 19 de juliol, dos repartiments.
Ahir vaig anar a veure-la al Liceu, Interessant informació!!! Bon diumenge!!!
ResponEliminaI bon diumenge per a tu, Júlia.
ResponEliminaJa ens escriurem via blogs.
Jo aniré al Liceu, si tot va bé, el proper dia 15.
Salut!
Excel·lent versió la de Billie Holiday quan canta "I love you Porgy", i més si tenim en comte que ve d'una cantant drogoaddiacte -com era Bess-. Romanticisme porta a l'extrem.
ResponEliminaLi devia ser fàcil sintonitzar amb el personatge.
ResponEliminaGràcies pel teu comentari.
Bye Bye.
Esta misma mañana he oído la versión jazzística que Ella Fitzgerald y Louis Armstromg hicieron en 1957. "Summertime" me parece uno de los mejores temas musicales del s. XX.
ResponEliminaNo concocí ni la obra literaria ni la polémica que la ópera suscitó. Siempre aprendo en esta casa.
Un abrazo,
AG
Yo prefiero otros a "Summertime" que, creo, he oído demasiadas veces.
ResponEliminaNo obstante es una ópera magnífica.
Un abrazo, Alberto