LES CARES DE BERLÍN

AQUESTA ES LA POSTAL QUE US ENVIO ABANS DE MARXAR, D'AQUÍ UNES POQUES HORES.
ESPERO PASSEJAR PER LA CIUTAT, VISITAR ALGUN MUSEU. ANIRÉ A L'ÒPERA.
QUAN TORNI US FARÉ CINC CÈNTIMS DE L'ESCAPADA.

PENSARÉ EN VOSALTRES.

US ABRAÇO!

UNA ESPURNA MÍSTICA

Meister Eckhart

CUANDO ESTABA YO EN MI CAUSA PRIMERA, NO TENÍA A DIOS...; ME QUERÍA A MÍ MISMO Y NO QUERÍA NADA MÁS; ERA LO QUE QUERÍA Y QUERÍA LO QUE ERA, Y ESTABA LIBRE DE DIOS Y DE TODAS LAS COSAS... POR ESO SUPLICAMOS A DIOS QUE NOS LIBRE DE DIOS, Y QUE CONCIBAMOS LA VERDAD Y GOCEMOS ETERNAMENTE DE ELLA, ALLÍ DONDE LOS ÁNGELES SUPREMOS, LA MOSCA Y EL ALMA SON SEMEJANTES, ALLÍ DONDE YO ESTABA Y DONDE QUERÍA ESO QUE ERA Y ERA ESO QUE QUERÍA...”

Meister Eckhardt, sermón Beati pauperes spiritu

Meister Eckhardt o Mestre Eckhart (1260-1328) era un monjo benedictí alemany de gran saviesa i especialment notable amb disciplines com la teologia, la filosofia i la música. Mestre Eckhart tenia visions místiques i, durant el Papat d’Avinyó, va sofrir l’assetjament dels Franciscans. Atès que la Inquisició era dirigida pels monjos esmentats, Mestre Eckhart va haver de redactar una “Defensa” que va llegir davant del Papa Joan XXII. Els estudiosos d’aquest místic consideren molt important aquest document. L’esmentada “Defensa” està argumentada, fil per randa, seguint les acusacions que els Franciscans li havien fet entre les quals la d’heretge que ell rebutjava dràsticament.

Mestre Eckhart no va deixar constància de la seva mort ni s’ha sabut mai on estava enterrat el seu cadàver.

 Durant els últims anys de la seva vida, aquest monjo filòsof va treballar al costat de grups de laics pietosos com ara els “Amics de Déu”. Va deixar deixebles importants com Tauler i Suso.

Actualment Mestre Eckhart està molt revalorat i és molt seguit.

Fonts:

Fragment del Sermó extret de Rayuela on l'autor Julio Cortázar el transcriu a la pàgina 431.

Dades biogràfiques obtingudes de Viquipèdia. Còpia no literal. 

Pintura: Meister Eckhart-Autor no identificat.

UN CONTE BREU: FI

 

Miquel Cazaña, Pintura i Il·lustració Blog

Feia pocs mesos que era viuda. El seu home només tenia seixanta anys i encara treballava a la fàbrica de cables aïllants. Sempre tornava a casa amb bicicleta i sempre xiulant qualsevol tornada difícil d’identificar. Un dia un camió el va atropellar, li va passar per sobre i el va matar a l’acte. Havia quedat aixafat sobre la ferralla de la bicicleta, semblava que s’arrapés a l’asfalt com si sabés que la terra ja l’estava esperant. Una mà va quedar separada del cos, sencera i morena com un animal viu. Semblava que hagués volgut deixar aquell tros del seu cos com un record.

Ella el va plorar fins a acabar les llàgrimes. La infermera li va donar un col·liri per alleujar-se. Un dia va proposar al seu únic fill que fessin unes quantes bosses amb la roba del pare i les portessin a les monges de Santa Madrona que feien caritat.

Al cap de poc, el seu fill li va dir que se n’anava. Havia trobat feina a Irlanda gràcies a un amic. Treballaria de cambrer i aprendria anglès. Li enviaria diners. Ella va suplicar, que no i que no. però el noi ja tenia un peu a fora i la maleta feta i el passatge a la mà.

Era com si l’haguessin despullada per dins i per sempre. Podia dormir temps i temps o estar desperta dies seguits. Va perdre l’hàbit de cuinar i es nodria de fruites i hortalisses que li creixien a l’hort. De vegades la molestava una picor i sabia que aquella sensació era falta d’higiene i agafava qualsevol tovallola humida per refrescar-se el cos.

Si algú tocava el timbre mai no contestava. Si hagués sabut escriure bé, hauria deixat dit sobre el paper que exercia de morta, que cada dia s’hi esmerçava més a l’espera d’aconseguir la silenciosa i pàl·lida perfecció dels cadàvers. No. No se suïcidaria. Mai no tindria el valor necessari, però estava convençuda que fingint, fingint una actitud, assoliria l’èxit desitjat.

Un dia va sentir la porta i les veus conegudes d’alguna gent del poble. Empenyien amb força fins a esbotzar la fusta. Una llum matinal, feridora, va enfocar el seu cos estès a terra. Anava escabellada, guarnida amb una camisa de dormir molt vella que deixava sortir les cames primes i peludes. Tenia els braços en creu.

Algú va dir, veieu com és morta! Pobreta! Havíem d’haver vingut abans! Anem a buscar el metge. Els va sentir pensant que per fi ho havia aconseguit. Per fi la fi. I ningú no va veure el subtil dibuix del seu somriure vencedor, llavis endins.

Glòria Abras Pou

  

LA MORT DE LA REINA JOANA PER LLEWYN DAVIS

Oscar Isaac en un fotograma de Inside llewyn Davis

No sé si Inside Llewyn Davis és una de les millors pel·lícules dels germans Coen però sé que encara em dura l’estranya fascinació que em envair la nit passada quan la veia fluir davant meu, jo navegant entre l’admiració i el dubte. Només per la fotografia val la pena gaudir del segell Debonell que fa brollar del gris i del marró tots els colors que el Village novaiorquès desprèn en certs dies fatídics, colors de factura metàl·lica i, per què no, mecànica. Des del metro pudent que creua la ciutat immensa fins la foscor dels pubs quan la nit demana bona música i mam. Un viatge a Chicago ens mostra una coloració rural inesperada d’un verd humit i una escala cromàtica de grisos en els núvols que anuncien pluges imminents, neus indefugibles. A través d’aquests escenaris que els germans Coen escullen amb la seva mestria habitual, erràtic i cansat trobem a Llewyn Davis, un bell home que compon i que canta les seves cançons pròpies i les d’altres. Durant una setmana el xicot no pararà de buscar sort oferint la seva música,  però està clar que, per la indústria, és un de tants i que malgrat cantar molt bé no commou a ningú. El principi i la fi de la pel·lícula ens porten a l’Ulisses joycià però amb una diferència essencial. Aquí Llewyn Davis no és Leopold Bloom sempre tan conformat amb l’odissea diària perquè Llewyn Davis es cansa de picar portes, se n’atipa, està fins els nassos de malviure per res i albira un futur molt proper fent-se a la mar per desaparèixer de sí mateix.

L’intèrpret Oscar Isaac fa un treball excel·lent reencarnant-se en el personatge que els senyors Coen li han assignat amb molt bon criteri. És natural, és atractiu i canta bé unes quantes cançons senceres molt vinculades a Bob Dylan i similars si és que n’hi ha. La resta de l’equip és igualment brillant aconseguint una atmosfera de melancòlics perdedors condemnats a no ser. Cuànta gent queda fora en el món de les arts? Solament coneixem aquells que tria algú que té poder. Mentrestant els Llewyn Davis acaben fent qualsevol cosa i el seu talent es mor de desencant ofegat a les clavegueres de les ciutats que els hi han sigut inhòspites.

De totes les cançons que canta Oscar Isaac em quedo amb una vella balada anglesa que pot datar del segle XVI. Es tracta de “La mort de la reina Joana” que, diuen, pot fer al·lusió a la tercera esposa d’Enric VIII tot i que no hi ha res provat.  Per aventurar la hipòtesi la història sí que té datada la mort de Joana Seymour després de molts dies de part _un nombre inconcret_ . A la balada la reina suplica a diverses persones que l’obrin per salvar el seu fill. Després de passar i rebutjar fer-ho dames d’honor i parents, és el mateix Enric VIII qui fa de cirurgià amb gran dolor del seu cor. És el dia 12 d’octubre de 1537. Neix Eduard VI d’Anglaterra i Joana mor.

Excuseu la llargària de l’apunt i, creieu-me, escolteu la cançó. 

Video de Christophe Goudot
Més informació sobre la balada: Wikipedia

Al Blog "La pancha del bou" que condueix tan bé Júlia Costa hi trobareu una interessant ressenya sobre la pel·lícula aquí comentada.