ALICE MUNRO, UN NOBEL MOLT BEN DONAT

El públic llegidor ja ha assumit que aquest any 2013 el Nobel ha anat destinat a l’escriptora canadenca Alice Munro. Jo, personalment, vaig sentir una gran alegria perquè Munro m’ha fet sempre molt bona companyia i m’ha donat lliçons de narrativa que, aparentment, semblen senzilles però amaguen un art inimitable.

La crítica que, amb raó, ha lloat a Alice Munro, ha semblat coincidir en comparar-la al mestre rus Anton Txèkhov. També cauen en el que jo considero un fàcil parany quan diuen que l’excel·lent John Cheever és també una rèplica estatunidenca del modèlic escriptor del XIX. Tampoc estic d’acord amb qui, fugint de comparar-la amb l’esmentat Txèkhov, recorre a les figures de William Faulkner, Carson McCullers i Flannery O’Connor magnífics escriptors del sud d’Estats Units que,  diferint entre ells,  mostren en comú la força de la terra en la qual han nascut i que tant els ha marcat quan han escrit les seves respectives i esplèndides obres literàries.

Jo no podria referenciar a Alice Munro amb ningú ja que la considero una narradora clàssica de naixement amb una veu o veus de ressò únic i propi. Munro,  descendent d’escocesos i irlandesos modestament afincats com a grangers a Huron County Canadà) i concretament al poblet de Wingham pertanyent al comtat d’Ontario, sent des de molt joveneta,  primer el desig de ser famosa i anar molt ben vestida a la manera de les actrius de cinema i, tot seguit, aflora en ella la vocació per l’escriptura que l’empeny i l’empeny més enllà del seu destí de filla, esposa i mare. Quasi encara una nena pren cura de la seva família perquè la seva mare manifesta la malaltia de Parkinson. Queda lligada cuinant per a tothom, rentant i netejant mentre sent com el cor se li parteix reclamant-li que escrigui. L’ajuda de la seva avia i de la seva tia li permetran marxar de casa i diplomar-se en literatura a la universitat. Mentre estudia no desdenya tenir cura dels nens d’una família benestant en una casa de la part alta de Toronto. Més tard treballarà com a cambrera i després ja serà bibliotecària. L’any 1951 es casarà amb James Armstrong Munro amb qui tindrà quatre filles, una d’elles morta de naixement. Ambdós s’establiran a Victoria on, durant anys, regentaran una llibreria, Munro’s Books. Ella ha explicat moltes vegades que, mentre les seves nenes feien la migdiada i no entrava ningú a la llibreria, ella es dedicava a escriure. Munro va començar publicant els seus relats en revistes canadenques, després va guanyar el premi Governor, el més important de Canadà i, a partir d’aquí, ja va tenir una agent a Nova York que venia els seus relats a prestigioses revistes com és ara la New Yorker. Munro va començar a ser convidada com a escriptora en residència a diverses universitats i la seva fama es va escampar gloriosament per tot el món literari anglosaxó.

Divorciada amistosament de James Munro, al cap d’un temps coneix a Gerald Fremlin amb el qual està casada actualment. Alice Munro ha fet gires per a tot el món inclosa la República Xinesa on és molt apreciada. Últimament s’està tractant d’un càncer i, amb el seu espòs, viu retirada a l’illa de Vancouver.

Quant a la seva escriptura ja s’ha dit tot i molt ben dit. Segons Jonhattan Franzen, Munro escriu novel·les de trenta pàgines sobre la gent corrent. No hi falta res perquè els seus relats són tan densos com ho pot ser una novel·la de cent pàgines. Ella, amb una frase, amb la descripció d’un gest, integra al lector en el seu món de sers humans demostrant que tots i cada un de nosaltres és susceptible de ser novel·lat. Tant valor té el silenci i la quietud d’algunes vides com el soroll d’unes altres, tal i fa ser ric com no ser-ho, tenir sentiments o no. Tot, per Munro, és matèria literària que ella treballa amb mestria d’artista. Potser el que destaca més en Munro és l’estructura que atorga als seus relats. Subtilment ens va donant paràgrafs que, de vegades, poden semblar fins i tot inconnexos però que, a poc a poc, prenent una sòlida forma que ens deixa boca oberts:  La forma o les mil formes que ens ensenya la vida i que ella maneja com un màgic trencaclosques.

Alice Munro