Fa dues setmanes acostava una mostra de la preciosa poesia de Piedad Bonnett (Amalfi, Antiòquia, Colombia, 1951). Deia que poques coses o cap sabia d'ella. Per sort la xarxa m'ha permès, sense grans esforços, fer una petita cerca on hi he trobat coses que m'han interessat. Ara sé que és professora de Literatura a la Universidad de los Andes, sé que està casada, que té dues filles i un fill que li falta des del 2013.

I aquí ve un silenci necessari.
He descobert la tragèdia a través d'un llibre autobiogràfic que em vaig afanyar a adquirir i a llegir com una aprenent de Júlia. que és una mestra en moltes coses i, en especial, en batre rècords de lectura i escriptura.
Així que tinc a les mans el llibre desitjat, Lo que no tiene nombre.
I efectivament, per una mare, no en deu de tenir de nom el que s'experimenta quan et deixa un fill, un xicot de 28 anys que, després de 8 lluïtant constantment contra una malaltia mental ferotge, acaba per saltar -volar- des d'un terrat de Manhattan fins a esclafar-se el crani. Daniel Segura B. era un pintor interessant, també exercia de professor de Belles Arts i havia fet mestratges o mestries en Arquitectura i Disseny així com en comptabilitat -per que volia saber gestionar els seus comptes si un dia la seva producció esdevenia un èxit de vendes-.
Com a síntesi d'aquest llibre escrit des de les ferides i, tanmateix, enormement contingut pel que fa als sentiments que l'autora expressa amb sobrietat, transcric l'última pàgina del petit volum, un paràgraf que Bonnett dirigeix al seu fill mort i que, per sí sol, explica la infinita i dolorosa grandesa d'allò que no té nom.
ENVÍO
Dani, Dani querido. me preguntaste alguna vez si te ayudaría a llegar al final. Nunca lo dije en voz alta, pero lo pensé mil veces: sí, te ayudaría, si de ese modo evitaba tu enorme sufrimiento. Y mira, nada pude hacer. Ahora, pues, he tratado de darle a tu vida, a tu muerte y a mi pena otro sentido. Otros levantan monumentos, graban lápidas. Yo he vuelto a parirte, con el mismo dolor, para que vivas un poco más, para que no desaparezcas de la memoria. Y lo he hecho con palabras, porque ellas, que son móviles, que hablan siempre de manera distinta, no petrifican, no hacen las veces de tumba. Son la poca sangre que puedo darte, que puedo darme.
PIEDAD BONNETT
Lo que no tiene nombreEditorial Alfaguara
Agost de 2013
"Autorretrato" - Daniel Segura B. |