RODOREDA SOLA

Llegeixo amb interès i agraïda facilitat CARTES DE GUERRA I D'EXILI 81934-1960) que Mercè Rodoreda va escriure a diversos amics i coneguts durant la seva llarga estada a França per causes greus i de tots conegudes.

Rodoreda escriu sense cap intenció literària i amb un sentit obligadament pràctic. Sovint irònica i eixuta no oculta l'amargor que l'amara envahida de solitud i desarrelament. Mentre, el seu company Obiols treballa per les forces d'ocupació nazis. L'home carrega i descarrega camions de sorra durant dotze hores diàries i se'n recupera, com pot, dormint per dedicar-se l'endemà a fer el que els amos li manin, tot sovint picar pedra. Les seves visites a Rodoreda són tristes i escasses.

Mercè Rodoreda, tot i així, té el cap gloriosament poblat d'idees brillants que li faran escriure bellíssims contes. Per sobreviure, quan s'està a Burdeus i després d'aprendre a cosir, exerceix de confeccionista des de casa seva. Fa primoroses camises de dormir pels magatzems més refinats de la ciutat, hores i hores d'agulla i fil mentre rumia i escriu mentalemnt perquè, quan arribi la nit, si pot, ho posarà negre sobre blanc i, si queda satisfeta, enviarà el que ha escrit als amics i coneguts que puguin publicar i pagar-li  aquests treballs d'amor no gens perdut.

Hi ha boniques cartes a la seva millor amiga Anna Murià. Parlen d'escriptors admirats, Rodoreda agraeïx el cafè que Murià li envia quan pot i també li explica els arguments dels contes que prepara i es recrea explicant-li com descriurà determinats ambients, especialment d'el conte "Ball al Liceu" on l'orient de les perles enlluernarà mentre, potser, es cometrà un assassinat.

La Mercè Rodoreda íntima o intimista es deixa veure poc. És dona reservada i els sentiments els guarda per reflectir-los brodats en les seves heroïnes des de l'heròica i candorosa Colometa fins a la tèrbola i fascinant Cecília C. o la formosa peixatera vinguda a més que protagonitza l'esplèndida "Mirall trencat". De totes formes sí que hi ha una carta, dirigida a Anna Murià, on manifesta de manera estripada el disgust que li ocasiona la visita, a Bordeus, de Montserrat, esposa del seu company Obiols. Rodoreda fuig volant a París i confessa que, al cap de dos dies, ja escriu a Obiols suplicant-li amor perquè ella no estimarà mai ningú com ha estimat i estima a ell. En la carta, tan de debó, assumeix que Obiols l'estima però també estima a la Montserrat. Es turmenta pensant en els gestos de tendresa que es dediquen els esposos retrobats però no renuncia a l'home perquè és el de la seva vida.

A França, Rodoreda visita biblioteques, llegeix, dorm poc i es corseca amb raó pensant que aquella vida tan migrada li fa malbaratar el seu gran talent literari. Per fortuna ens ha deixat un llegat important i és agradable pensar que va tornar a la seva terra on hi va ser reconeguda i d'ençà de llavors es tinguda per un puntal de la nostra literatura sempre necessitada de talents.

Rodoreda va viure els últims anys de la seva vida, amb molta qualitat, en una preciosa casa a Romanyà de la Selva, sempre ben acompanyada i sempre valorada pels lletraferits que hem gaudit del seu geni. Com tota figura potent, Rodoreda té els seus detractors. També els tenen Joyce, Proust o Faulkner. No hi ha com estar amunt com per rebre pedrades inútils. I també cal respectar els gustos, és clar. Però això és una altra cosa.

Glòria Abras Pou

A La vo', ninna nanna siciliana - Coro dell'Università e dell'Ersu di Pa...

PIEDAD BONNETT, LO QUE NO TIENE NOMBRE

Fa dues setmanes acostava una mostra de la preciosa poesia de Piedad Bonnett (Amalfi, Antiòquia, Colombia, 1951). Deia que poques coses o cap sabia d'ella. Per sort la xarxa m'ha permès, sense grans esforços, fer una petita cerca on hi he trobat coses que m'han interessat. Ara sé que és professora de Literatura a la Universidad de los Andes, sé que està casada, que té dues filles i un fill que li falta des del 2013.

I aquí ve un silenci necessari.

He descobert la tragèdia a través d'un llibre autobiogràfic que em vaig afanyar a adquirir i a llegir com una aprenent de Júlia. que és una mestra en moltes coses i, en especial, en batre rècords de lectura i escriptura.

Així que tinc a les mans el llibre desitjat, Lo que no tiene nombre.

I efectivament, per una mare, no en deu de tenir de nom el que s'experimenta quan et deixa un fill, un xicot de 28 anys que,  després de 8 lluïtant constantment contra una malaltia mental ferotge, acaba per saltar -volar- des d'un terrat de Manhattan fins a esclafar-se el crani. Daniel Segura B. era un pintor interessant, també exercia de professor de Belles Arts i havia fet mestratges o mestries en Arquitectura i Disseny així com en comptabilitat -per que volia saber gestionar els seus comptes si un dia la seva producció esdevenia un èxit de vendes-.

Com a síntesi d'aquest llibre escrit des de les ferides i, tanmateix, enormement contingut pel que fa als sentiments que l'autora expressa amb sobrietat, transcric l'última pàgina del petit volum, un paràgraf que Bonnett dirigeix al seu fill mort i que, per sí sol, explica la infinita i dolorosa grandesa d'allò que no té nom.

ENVÍO

Dani, Dani querido. me preguntaste alguna vez si te ayudaría a llegar al final. Nunca lo dije en voz alta, pero lo pensé mil veces: sí, te ayudaría, si de ese modo evitaba tu enorme sufrimiento. Y mira, nada pude hacer. Ahora, pues, he tratado de darle a tu vida, a tu muerte y a mi pena otro sentido. Otros levantan monumentos, graban lápidas. Yo he vuelto a parirte, con el mismo dolor, para que vivas un poco más, para que no desaparezcas de la memoria. Y lo he hecho con palabras, porque ellas, que son móviles, que hablan siempre de manera distinta, no petrifican, no hacen las veces de tumba. Son la poca sangre que puedo darte, que puedo darme.

PIEDAD BONNETT

Lo que no tiene nombre
Editorial Alfaguara
Agost de 2013

"Autorretrato" - Daniel Segura B.

PIEDAD BONNETT, LA PALABRA, LA DULCE MENTIROSA

PIEDAD BONNETT- Amalfi, Colombia, 1951

Asedio

                         "Si te ponen miedo mis ojos ausentes, mis ojos noctámbulos,
                                                                                                          mis ojos dementes..."
                                                                                                                        León de Greiff

No me culpes.
Por rondar tu casa como una pantera
y husmear en la tierra tus pisadas.
Por traspasar tus muros,
por abrir agujeros para verte soñar.
Por preparar mis filtros vestida de hechichera,
por recordar tus ojos de hielo mientras guardo
entre mis ropas un punzón de acero.
Por abrir trampas
y clavar cuchillos en todos tus caminos.
Por salir en la noche a la montaña
para gritar tu nombre
y por manchar con él los blancos paredones
de las iglesias y los hospitales.
Hay en mí una paloma
que entristece la noche con su arrullo.
Mi noche de blasfemias y de lágrimas.

"Círculo y Ceniza"


Canción

Nunca fue tan hermosa la mentira
como en tu boca, en medio
de pequeñas verdades banales
que eran todo
tu mundo que yo amaba,
mentira desprendida
sin afanes, cayendo
como lluvia
sobre la oscura tierra desolada.
Nunca tan dulce fue la mentirosa
palabra enamorada apenas dicha,
ni tan altos los sueños
ni tan fiero
el fuego esplendoroso que sembrara.
Nunca, tampoco,
tanto dolor se amotinó de golpe,
ni tan herida estuvo la esperanza.

"Círculo y Ceniza"

La palabra...

La palabra,
-esa hechicera-
me devuelve la forma de tu pecho,
la humedad de tu axila, la sedosa
caricia de tu vello.
La palabra se hace agua, se hace lágrima,
se hace calor, saliva, piel y beso.
La palabra,
loca fabuladora del deseo.
Te exorcisa y a mí vienes volando
con las manos vacías.
Con tu apenas sonrisa
galopas sobre el tiempo.
La palabra,
la dulce mentirosa,
tiende su trampa y yo te recupero.
Tinta.
Letras de tinta.
De tinta la mentira.
Palabras, letras, tinta.
Y tú tan lejos.
"Círculo y Ceniza"

Em permeto el luxe de copiar i enganxar tres preciosos poemes de Piedad Bonett, colombiana nascuda a Antioquia l'any 1951. Bonett es va llicenciar en filosofia i lletres i és professora a la universitat. També té estudis de disseny i arquitectura.

Res més sé de la seva vida del que ella m'explica, ves a saber en quina misteriosa clau, en els poemes que escriu, elegants, intimistes, impregnats de tots els sentiments que componen l'amor i el desamor, l'oblit i el record incurable.

M'agradaria saber d'on neix el seu llenguatge savi i amorós, a quins amors encamina preguntes i afirmacions que no tindran resposta.

Ella mateixa ens en dóna pistes: "TINTA. /  LETRAS DE TINTA. / DE TINTA  LA MENTIRA./  PALABRAS, LETRAS, TINTA. / Y TÚ TAN LEJOS.

Glòria Abras Pou

ALEJANDRA PIZARNIK, PARAULES QUE PATEIXEN

        
 Anillos de ceniza                                                        A Cristina Campo 

Son mis voces cantando
para que no canten ellos,
los amordazados grismente en el alba,
los vestidos de pájaro desolado en la lluvia.

Hay, en la espera,
un rumor a lila rompiéndose.
Y hay, cuando viene el día,
una partición de sol en pequeños soles negros.
Y cuando es de noche, siempre,
una tribu de palabras mutiladas
busca asilo en mi garganta
para que no canten ellos,los funestos dueños del silencio.  
                                                
Cuarto solo

Si te atreves a sorprender
la verdad de esta vieja pared;
y sus fisuras, desgarraduras,
formando rostros, esfinges,
manos, clepsidras,
seguramente vendrá
una presencia para tu sed,
probablemente partirá
esta ausencia que te bebe.





Despedida

Mata su luz un fuego abandonado.
Sube su canto un pájaro enamorado.
Tantas criaturas ávidas en mi silencio
y esta pequeña lluvia que me acompaña.

De "Los trabajos y las noches" 1965

Seria molt agosarada si pretingués parlar d'Alejandra Pizarnik com si la conegués. Aquesta criatura , que respira constantment una poesia ferida i feridora, va néixer a Avellaneda (Argentina) l'any 1936 i va morir-hi 35 anys més tard d'una sobredosi de barbitúrics que, després d'anys, ja no l'ajudaven a patir menys. Pizarnik era filla de jueus russos establerts com a joiers a Avellaneda. La família gaudia de'una sòlida posició econòmica i a Alejandra mai no li varen faltar bens materials ni tampoc  estudis i viatges que la seva esmolada sensibilitat reclamava àvidament. No. Mai no li varen faltar bens materials ni accessos fàcils al món intel·lectual des del culte i dens Buenos Aires fins al París dels 60 que l'esperava immens i ric i que la va acollir durant uns anys. A París va entrar de seguida en el món dels artistes, pintors, periodistes, poetes. El seu món. Allí va ser, immediatament reconeguda, com una poeta de talent poderós. Es va relacionar amb intel·lectuals francesos però també amb argentins que vivien a la ciutat de la llum com ara el creador de "Rayuela" Julio Cortázar.

I tenint tot això,  que no era poc,  li sobraven elements que desgraciaven inevitablement els dies de la seva curta vida. Pizarnik sofria de sobreprès i d'acné mentre la seva única germana havia nascut alta, rossa i prima. Pizarnik tenia molts homes amics però ella estimava les dones. Diversos amors li varen inspirar poemes bellíssims. Alejandra Pizarnik sembla nascuda directament per sofrir els seus mals i expressar la seves penes amb el do que li havia estat donat. És d'aquells artistes que ens pot fer preguntar-nos com haurien pogut ser sense els seus patiments, aquells quilos immòbils o creixents, aquells grans abundants i enrabiats com una venjativa constel·lació de cràters esguerrant-li el menor intent de crear-se una estètica.

Per sort, haver nascut a l'Argentina i ser de família benestant va suposar a Alejandra poder sotmetre's  a teràpies de psiconàl·lisi que, gràcies a un bon terapeuta, l'empenyeren a excavar en el seu interior turmentat per extreure'n un rosari infinit de versos que,  amb música de psalms , saltaven sobre el paper com organismes vius, per explicar-nos la seva solitud,  els mil matisos de l'amor i la mort, el descobriment continuat dels seus laberints íntims expressats en frases de personal i profund contingut.

Alejandra Pizanik, les seves llàgrimes són com la pluja que tant estimava i les seves foscors se'ns obren lluminoses.

Glòria Abras Pou   

MODIANO, UN MÓN

No fa gaires dies em vaig tornar a deixar enganyar. Segons com, fins i tot, em complau comprovar que el temps encara em reserva una mica d'innocència. El llibret que s'ha traduït al castellà amb el títol "Joyita" -segell Anagrama- dóna veu a una noia que creu reconèixer en un vago de metro a la seva mare dotze anys més tard de que aquesta l'abandonés, en un poblet, a casa d'una amiga.

Patrick Modiano és el gran seductor que, amb la seva prosa inquietant i melangiosa, em va arrossegar, un cop més, per laberints que, tal i com em temia, serien un recorregut agradable  que, tanmateix, no em portaria enlloc.

Vies i vies d'una estació de metro a l'altra, combinacions i correspondències. La dona de l'abric groc és la meva mare. La dona de l'abric groc parla des d'una cabina, després entra en una botiga de queviures i  en fa provisió. Carregada de llaunes de conserva es dirigeix al bloc de pisos del costat. Parlo amb la portera. Pujo fins al pis. Tinc un amic amb un estrany ofici: escolta emissores en llegües estrangeres i transcriu el què sent traduït al francès. La dona de l'abric groc em deia "Petite Bijou". Ella era artista i volia que jo també ho fos amb aquest sobrenom. 

De tant en tant entro a vells bars, sola o acompanyada de l'amic traductor. Són llocs que m'embolcallen amb els seus escassos parroquians de conversa discreta. Brilla el níquel de la barra i també el mirall que reflecteix dues llargues fileres d'ampolles de licor i el marbre de les taules és més blanc sota el raig dels neons. 

Café La Favorite- París

  

A causa d'un mareig he demanat auxili a una farmàcia i m'he fet amiga de la mestressa que em protegeix molt, la convido al barri, a sopar i, com faig amb l'amic traductor, li parlo de la mare que no tinc. No dic res de la dona que vaig veure al metro amb un abric groc.. Jo segueixo treballant de cangur per la filleta d'una rara parella, en un pis sense mobles, vora una boca de metro com tantes n'hi ha a París, tantes que sempre, si vols, et porten a algun lloc o altra.  M'han tornat records d'infantesa quan la dona de l'abric groc, la meva mare, es feia passar per aristòcrata en un pis del centre que no sé qui li pagava. No conec el pare.

Una novel·la breu, una dolça novel·leta de pobles de províncies i de suburbis parisencs que també són com pobles que se sap on estan ubicats perquè, des de qualsevol racó i sense esforç, es veu la torre Eyffel. Em deixo portar per Modiano i constato, una vegada més, que supleix una possible manca d'imaginació amb trames i subtrames només insinuades,  com aquelles melodies on el compositor comença una tornada, que m'atreveixo a pressentir, i que no encerto perquè no existeix. 

Sense síncopes brusques, el seductor Modiano em converteix en un Teseu  seguint el fil d'Ariadna que, coneixent l'escriptor, preveig tan complicat com no explicat, i que, tot i així, em produeix un suau efecte hipnòtic, emportada per misterioses atmosferes quotidianes  que em podrien conduir a l'infinit amb un doble posat d'avorrit entusiasme si això fora possible.

Les novel·les de Modiano no tenen final perquè no s'acaben mai. Potser tampoc comencen. Són un trajecte amb metro on, com en aquest cas, hi trobo la meva mare dotze anys després de l'últim dia que la vaig veure, jo, la Petite Bijou. Ha passat el temps però sé que és ella. Porta un abric groc. Demà repetiré el recorregut per tornar-la a veure i seguir-la, en secret, pels estrets passadissos subterranis de trista llum somorta. La meva mare amb un abric groc. Ella ignorant-me i jo mirant-la. I al damunt, París.

Passadís del metro a París - Fotografia, Vincentthomas

BERTA ISLA VESTIDA DE BLANC

"Me casé con Tomás Nevinson en mayo de 1974, en la iglesia de San fermín de los Navarros, muy cerca del colegio al que los dos habíamos ido, en el que nos habíamos conocido y al que él había llegado tardíamente, con caatorce años. Aun no teníamos veintitrés  cuandp salimos de esa iglesia absurdamente cogidos del brazo (nunca habíamos caminado así, ni lo hicimos luego, yo vestida de blanco,  con un ramo en la mano, un velo alzado y una sonrisa de triunfo en los labios. (...) "

Javier Marías
BERTA ISLA

Plaça d'Orient - Madrid

L'escriptor madrileny Javier Marías ha escrit una novel·la excepcional sobre la solitud i les obligatòries relacions ajornades. Perquè no ens parla només de la solitud de la protagonista que dóna títol a l'obra sinó també de la solitud del seu marit Tomás Nevinson que corre erràtic pel món complint missions inconfessables, que mai no ens seran explicades. Javier Marías no ens relata anècdotes pròpies d'un llibre d'espionatge que, d'altra banda, podrien ser interessants. Ens explica interioritats de Berta Isla i Tomás Nevinson, l'estranya parella. Ella en la quietud del pis matrimonial tocant la madrilenya Plaça d'Orient i ell instal·lat en existències que ben poc tenen a veure amb la seva, obeint consignes i procurant fer sempre un bon treball per evitar la segura venjança. Nevinson que es tants homes i, poc sovint, ell mateix, sotmès a designis d'instàncies superiors que, en un moment donat i en plena joventut, li han robat la vida mitjançant una estafa sense cap esperança d'indemnització moral i amb l'agreujant de que el temps que algú ha pres a Tomás Nevinson mai no li podrà ser restituït com tampoc no serà mai possible retornar-li la innocència de quan té vint i pocs anys ni esborrar-li els dolors infringits en, el que se suposa, és el compliment d'un deure indefugible.

Seguiria i seguiria amb aquest comentari que podria haver fet en una taula de bar i que mai voldria ser ser una crítica o ressenya. He llegit "Berta Isla" amb entusiasme d'hipnotitzada pel discurs demorat, sempre intimista i elegant, que la novel·la ofereix. Ha estat un plaer recrear-se en la riquesa del llenguatge que empra l'autor, el ritme, de vegades sincopat, de la seva tan peculiar prosa, una prosa que descobreix una dimensió nova de la llengua castellana amb les seves capricioses frases on, sovint, hi batega la sintaxi anglesa, amb la seva inversió de l'ordre convencional de substantius, verbs, adjectius, adverbis i demés. Com un encanteri de més de cinc centes pàgines he rebut la veu d'un narrador omniscient i la de Berta Isla. Ambdues veus conformen un tot que, sense escletxes, ens impulsa a desenvolupar les reflexions que suggereix el text bellíssim, perfectament cohesionat d'una novel·la que hauria de ser cabdal per la Literatura d'aquests temps.

I em deixo moltes coses però no vull descuidar-me d'assenyalar la mestria amb que Marías tracta el pas del temps, com aquest temps traïdor erosiona les nostres existències, com un fet que ni hem presenciat pot alterar-nos la joia tràgica del viure.

Inevitablement, com tota obra, Berta Isla té a favors i en contres però, per mi, els guanyadors són els primers.

Glòria Abras Pou

Església de San Fermín de los Navarros- Madrid

Edifici central de l'MI6-Servei Secret britànic- Vauxhall Cross, Londres