dissabte, 21 de desembre de 2013

WAGNER, TANN, VENUS...I NADAL


Video Onegin 65



La història que Wagner ens explica hauria pogut ser ben diferent.

Com ara així:



El cèlebre cantant Tann Häuser fa temps que ha abandonat la seva bondadosíssima muller i ha caigut a les mans d’una dona tan bella com malvada. La dona,  en qüestió,  porta Venus per nom i té a Tann seduït des de fa molt de temps. Però un dia, Tann que sempre ha estat molt religiós, albira que s’acosten les festes de Nadal i, en especial, la nit que commemora el naixement de Jesucrist que ell ha celebrat sempre a casa seva amb Isabel la seva muller i els seus fills. Tot i que Venus l’ha induït a fer abús de la droga i l’alcohol Tann amb la memòria tèrbola recorda les darreres festes passades a la seva terra de la qual sent una intensa nostàlgia.

I decideix marxar. Ja ha fet la maleta i per més que la bellíssima Venus li canti de forma altament suplicant, profundament eròtica, que es quedi amb ella al Venusberg, Tann Häuser aconsegueix vèncer qualsevol temptació, fet que ja és difícil atès el cant indescriptible que la pèrfida Venus li dedica.

En un moment donat, Tann pronuncia el nom de Maria la Verge i de sobte el Venusberg i els seus habitants amb Venus al davant s’enfonsen. Mentre, Tann es troba tot sol a la vall de Hörserlberg amb el castell de Wartburg al fons i enlaire dominant les possessions del comte Hermann landgrave de Turíngia.

Finalment Tann veu amb claredat que passarà el dia de Nadal amb la família i tornarà a cantar per a tots aquells que, quasi durant un any, l’han reclamat constantment. 

   
Castell de Wartburg - Eisenach
 Bicentenari de Richard W. Wagner, 1813-2013

TINGUEU TOTS UN MOLT FELIÇ NADAL!


Fotografia Wikipedia.

dilluns, 9 de desembre de 2013

NIT I DIA




Hotel a rue Rosiers-Le Marais-París

NIT I DIA

Ell va telefonar a les onze de la nit quan ella ja estava endormiscada i dolçament espessa entre llençols. Feia tants dies que no et sentia –va dir-li ell- que estava, fins i tot,  espantat. Tenia por que no t’hagués passat alguna cosa. I ella el va tranquil·litzar dient-li que no, que tot anava bé com sempre i que estava contenta de sentir-lo. Aquí va ser on ell va començar a oferir uns dies a París. Havien estat parella durant quasi quinze anys però ja n’havien passat deu des que s’havien separat i ell assegurava que cap dona l’havia entès com ella, que recordés els diversos viatges que, anys endarrere,  havien fet per Europa i que París els hi havia agradat especialment, la coneixien tan bé com coneixien Barcelona, tornarien a visitar racons escollits, restaurants predilectes i anirien a l’hotel de sempre, un de petit i familiar que s’amagava en una cantonada d’un carrer del Marais...I ella va respondre que sí, que li diria alguna cosa però que pensava que sí,  i li va demanar,  educadament,  que la deixés dormir, que l’endemà el telefonaria ella i en tornarien  a parlar.

I l’endemà, a mig matí, ella va recordar de cop l’última nit quasi enterrada entre plecs de memòria i va burxar-se el pensament amb força per esbrinar què s’havien pogut dir, què li havia dit ell, què li havia dit ella i va saltar damunt del mòbil i de seguida el va sentir, content i a l’espera de concretar l’escapada prevista,  però no –va dir ella- no vull venir a París. No.  Ahir nit estava sota els efectes d’un somnífer i tenia la voluntat quasi anul·lada. No, no tornarien a visitar els racons que tan bé coneixien ni anirien a cap restaurant del seu record ni molt menys a cap hotel per molt que fos aquell petit i acollidor que hi havia en una cantonada d’un carrer del Marais. Que el perdonés. Que no tenia cap sentit tornar a sortir junts ni que fos solament per fer una escapada. Li va semblar sentir com ell es desinflava i deixava anar un sospir de decepció i de pena. I ella li va demanar, educadament, que la deixés seguir treballant, que tenia clients que l’esperaven  feia ja una estoneta. I, suaument, va penjar per tornar, tranquil·la, als seus papers.

diumenge, 1 de desembre de 2013

VERDI



Villa Verdi - Le Roncole
Què podria dir jo de Giuseppe Verdi que ja no s’hagi dit i molt ben dit?. Potser estaria bé recordar que el gran compositor italià va irrompre en la meva vida fa molts anys a través de la ràdio i, amb precisió, de les retransmissions que l’emissora Radio Nacional de España en Barcelona feia de totes les òperes que presentava el Gran Teatre del Liceu en un programa conduit per Joan Lluch, en aquells temps i per imperatius d’estat, Juan Lluch. Com que les esmentades retransmissions, que per mi eren sumptuoses, coincidien amb el curs escolar,  o bé em tocava repassar lliçons o bé anar a dormir. Ambdues opcions excloïen la música, és evident. Però algun cop vaig ser a temps d’escoltar una obertura que, a les meves ingènues orelles, sonava molt brillant i prometia un desenvolupament de la funció irresistiblement atractiu. Sé que en els entreactes,  Joan Lluch entrevistava als intèrprets i, en el seu equip. Hi havia excel·lents col·laboradors que donaven la seva opinió del què havien escoltat.

Pocs noms de compositors vaig retenir en aquella època. Recordo l’obertura d’una Carmen que em va entusiasmar i vaig saber que el seu autor es deia Georges Bizet però, sobretot, em vaig quedar amb Verdi perquè el meu pare ja me n’havia parlat i, tot i que la falta de temps i la distància de Girona,  on vivíem, a Barcelona li havia impedit alimentar la seva més que notable melomania, s’emocionava amb fragments de La Traviata i em cridava perquè em fixés en segons quins passatges sublimment inspirats. Amb un inici tan senzill com inoblidable –d’altres no ho considerarien ni un inici- vaig emmagatzemar les poques dades que tenia sobre un geni com Verdi. Ja em faria gran, ja! Ja em venjaria del sacrifici imprescindible d’acudir a escola i escoltar els professors mentre el cervell m’anava creant un pòsit d’inquietuds que encara no he perdut i que espero que em duri tant com sigui possible.

I, efectivament, em vaig fer gran i vaig entrar en el gran músic que aquest any commemora el bicentenari del seu beneit naixement. Moltes vegades he fantasiejat amb veure a Verdi pel carrer, en un racó concret de Badalona. Porta una capa negra llarga gairebé fins els peus i amb un ribet de plata i va amb el barret que l’ha fet popular en el retrat que li va dedicar Giovanni Boldini. En el moment que passa, jo m’ajupo i beso un cantó de la seva capa. Mai he sabut com es mostra el gran músic davant la meva reacció. Digueu-me boja però els somnis causen plaer i són inexpropiables.

De la bellíssima òpera Les vespres sicilianes, un ària per escoltar, escoltar un cop més i, si es vol, tornar-hi

Video de Herur22.

dilluns, 18 de novembre de 2013

JULIO CORTÁZAR, LES SEVES PARAULES, LA SEVA VEU

De Reflexión taoísta, "Luna reflejada"

Toco tu boca con un dedo todo el borde de tu boca, voy dibujándola como si saliera de mi mano, como si por primera vez tu boca se entreabriera, y me basta cerrar los ojos para deshacerlo todo y recomenzar, hago nacer cada vez la boca que deseo, la boca que mi mano elige y te dibuja en la cara, una boca elegida entre todas, con soberana libertad elegida por mí para dibujarla con mi mano en tu cara, y que por un azar que no busco comprender coincide exactamente con tu boca que sonríe por debajo de la que mi mano te dibuja.
Me miras, de cerca me miras, cada vez más de cerca y entonces jugamos al cíclope, nos miramos cada vez más cerca y los ojos se agrandan, se acercan entre sí, se superponen y los cíclopes se miran, respirando confundidos, las bocas se encuentran y luchan tibiamente, mordiéndose con los labios, apoyando apenas la lengua en los dientes, jugando en sus recintos, donde un aire pesado va y viene con un perfume viejo y un silencio. Entonces mis manos buscan hundirse en tu pelo, acariciar lentamente la profundidad de tu pelo mientras nos besamos como si tuviéramos la boca llena de flores o de peces, de movimientos vivos, de fragancia oscura. Y si nos mordemos el dolor es dulce, y si nos ahogamos en un breve y terrible absorber simultáneo del aliento, esa instantánea muerte es bella. Y hay una sola saliva y un solo sabor a fruta madura, y yo te siento temblar contra mí como una luna en el agua.
Rayuela, Cap. 7 
Julio Cortázar 
video mariabuenog 

Un text inclassificable. Llegir-lo de pensament, en veu baixa o en veu alta o escoltar-lo recitat pel seu propi autor. I no escriure perquè després d'això, al menys a mi, em resulta difícil enfilar les paraules.


dissabte, 26 d’octubre de 2013

SALVADOR ESPRIU, ELS MOTS EMPRESONATS



Tribut a Salvador Espriu-Kognitiff
Aquest apunt està dedicat a Alberto Granados Palacios que estima la pau i la poesia.

Fa molts anys vaig veure a Salvador Espriu prenent un tallat a la barra d’una cafeteria del Passeig de Gràcia barceloní. Era un home volgudament invisible, que es barrejava silenciós i quasi inexistent,  amb altre gent vistosa que semblava celebrar la glòria d’aquell migdia que assenyalava la meitat de la seva jornada laboral.
Mentre el mirava com si mirés una ombra, aquell home discret i pensívol que, tal vegada, escoltava els versos que el cervell li anava oferint i que, més tard, plasmaria damunt d’un paper en blanc, jo no deixava de recrear-me en el fet increïble que d’aquell ser que, per primera i única vegada tenia a poques passes davant meu, havien brollat poemes i poemes que, com una atapeïda xarxa de plata massissa, sostenien l’esperit del nostre poble. Salvador Espriu, aquell senyor que sempre semblava no ser enlloc i, tanmateix existia de valent, no era amant de la fama. Secretament se sabia un poeta altíssim i ens era una alegria, per ell i per molts de nosaltres, veure com els seus versos nadaven àgilment per les aigües espesses de la dictadura i sempre una nova veu ens donava a conèixer els seus mots que esdevingueren mantres, jaculatòries, himnes. A mi m’havia parlat, per primera vegada del poeta, un cosí llunyà i sobrevingut que, actualment ja és mort. Estic segura que se sentiria molt feliç de saber que ell em va fer descobrir a Espriu i a estimar-lo per sempre. Quan vaig començar a llegir algun poema i el trobava críptic, sentia el mateix plaer que aquells que gaudeixen del jazz. No m’era necessària una melodia definida per que les seves paraules m’agradessin. Jo venia, com tants, d’un català col·loquial emprat a casa i a l’església i encara amb molt de compte. Veure com aquell idioma, que era el nostre, prenia amb Espriu tonalitats i reflexos del tot inesperats ens animava a mantenir la llengua trepitjada com un pacífic instrument de lluita que no solament preservés la nostra cultura emmordassada sinó que l’enriquís i ens ajudés a desfer nusos. Salvador Espriu anomenava Sepharad a Espanya i ho feia sempre de forma absolutament conciliadora sense cap ànim enemic. Però no va ser mai tractat amb el mateix to per qui havia de rebre les seves pregàries. Una Espanya el va ignorar, una altra el va odiar i, en una mesura ínfima, una última el va apreciar i, fins i tot,  imitar.
Salvador Espriu hauria fet cent anys el 10 de juliol d’aquest any 2013. La seva família, procedent d’Arenys de Mar, es va establir a Santa Coloma de Farners on el seu pare, lliurepensador, exercia de notari. Més tard varen tornar a l’Arenys dels seus ancestres on hi varen servar per sempre més la casa d’estiueig quan, finalment, el pare del poeta va obrir la notaria a Barcelona. La família Espriu gaudia d’un elevat status. Vivia en una casa molt bella i tenia tres minyones, cuinera i xofer. El poeta era un nen enjogassat i divertit que havia canviat el caràcter a causa de la mort de dos dels seus quatre germans. Maria Isabel s’havia deixat la vida darrere un xarampió que, d’una manera diferent, també havia atacat a Salvador provocant-li una seriosa dolència pulmonar que l’havia obligat a sovintejar el llit. El seu germà Francesc havia mort d’accident al port d’Arenys degut a una caiguda, a totes llums, nefasta. El poeta, un cop acabat el batxillerat, havia estudiat dret i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. Va fer ambdues carreres de forma simultània i amb esplèndides notes. Malgrat la seva familiaritat amb el dret Espriu es va sentir sempre molt més atret per les lletres. Des d’adolescent havia començat a escriure.
Per saber fets de la vida del poeta solament cal recórrer a la mateixa xarxa i es suggereix també la biografia molt lloada d’Agustí Pons i  Mir titulada “Espriu transparent” editada per Proa el mes de Febrer d’aquest any 2013 on la vida i obra de l’artista són estudiades minuciosament i amb un rigor històric fora de tot dubte.
D’una edició de la cèlebre col·lecció El Bardo de 1969, copio dues poesies en l’original català i traduïdes pel director de la col·lecció José Batlló. Prenc amb tendresa el vell llibre que,  de viatjar de casa d’un amic a un altre, mostra confosa la façana i esgrogueïts els fulls. Presentat i prologat en castellà, El Bardo es va apuntar un triomf que quaranta quatre anys més tard encara em fa tremolar els dits.

DE TANT SENZILL NO T'AGRADARÀ

Cansat de tants de versos que no fan companyia
-els admirables versos dels savis excel·lents-,
i de mirar com passa l'emperador tot nu,
i del gran plany del vent, aquest vell adversari,
i de l'excés de mi, sense missatge,
ara us diré amb paraules ben clares,
amb crit elemental lluny d'artifici
que vull només parar-me en el camí
ja decantat amic de l'última injústicia,
i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort
damunt la bona terra.
El caminant i el mur (III) 1954 

DE TAN SENCILLO NO TE GUSTARÁ

Cansado de tantos versos que no acompañan
-los admirables versos de sabios excelentes-,
y de ver como pasa el emperador completamente
desnudo,
y del gran lamento del viento, este viejo adversario,
y del exceso de mi, sin mensaje,
ahora os diré, con palabras bien claras,
con grito elemental, lejos de todo artificio.
que solo quiero pararme en el camino,
amigo ya de la última injusticia,
y tenderme para siempre, sin pesadumbre, muerto,
sobre la buena tierra.

DIVERSOS SÓN ELS HOMES I DIVERSES LES PARLES

Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.

La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt dels camps.
La terra, amb paranys  de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.

Sí, comprèn-la i fes-la teva també,
des de les oliveres,
l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
"Diverses són les parles i diversos els homes,
i convindran molts noms a un sol amor."
La pell de brau (XXX) 1969 

DIVERSOS SON LOS HOMBRES Y DIVERSAS LAS HABLAS 

Diversos son los hombres y diversas las hablas,
y han convenido muchos nombres a un solo amor.

La vieja y frágil plata se convierte en tarde
detenida en la claridad sobre los campos.
La tierra con trampas de mil finos oídos,
ha cautivado a los pájaros de las canciones del aire.

Sí, comprende y haz tuya, también,
desde los olivos,
la alta y sencilla verdad de la prisionera voz del viento:
"Diversas son las hablas y diversos los hombres,
y convendrán muchos nombres a un solo amor."

Desitjo, amics llegidors, que tots hagiu gaudit amb mi.