divendres, 11 d’agost de 2017

VELLES PARAULES MEVES

Mirall



La tardor ja és al pati.

L’herba està quieta

I el cel de fosc metall

com un punyal s’endinsa

fins el cor de la terra.



De la finestra estant,

em veig a mi mateixa.

El corriol és curt,

L’aigua,  propera.

Esdevinc un esbós:

Dona donant l’esquena.



La tardor ja és al pati.

L’herba està quieta.

Un presagi d’onades

inerta m’arrossega.

L’últim record que salta

és la trena de plata

compacta i vertical

partint la meva esquena.
Glòria Abras Pou, Poemes inèditshttps://dsigned.me/wp-content/uploads/machine-a-ecrire.jpg

Signat Le Blog, grafista freelance, Lyon





Succés

I

Portava el vestit blanc

de les festes més belles.

El vi blanc coll avall

i els glops de l’amant tendre.

Jardins sobre les pells,

laberints sense llei,

celebracions secretes,

sanglots, sospirs, suors,

un sol país el nostre,

tu i jo, jo i tu, nosaltres

com una única terra.

Illa de besos llargs

Illa d’ofec i febre.

II

Varem perdre les mans

que, de cop, eren cegues

I ja no coneixíem

els nostres ulls de sempre.

Portava el vestit blanc

de les festes més belles,

blanca vela estripada

vella barca estellada

surava malferida

a l’ull de la tempesta.



Glòria Abras Pou – Poemes inèdits




dimecres, 2 d’agost de 2017

OLGA XIRINACS, QUAN LES PARAULES ENS FAN COMPANYIA

Resultat d'imatges de olga xirinacs
    Olga Xirinacs, fotografia cedida per l'escriptora al digital Surtdecasa.cat
(...)
A casa hi ha un mirall ovalat, gran, que forma part del bufet que un arquitecte va fer per encàrrec dels avis. M'hi he mirat moltes vegades per veure'm formar part del mobiliari, interrogant-me jo mateixa a través de la imatge, com una ombra de les que Joan Alcover fa lliscar lentament pels retaules.
La llàgrima del Guepard és la meva i la de tots els que, com jo, arriben al final de les seves vides i s'adonen que la llàgrima és una condensació de la vida que han viscut, de la que no haurien volgut viure i de la que encara, en el seu crepuscle, els tocarà viure. També hi ha la joventut perduda, en aquesta llàgrima. Es miren al mirall. Sempre han volgut ser forts, moltes vegades dominants, però en aquest moment contemplen com es forma la llàgrima, candent com metall expulsat per una erupció volcànica, els crema la pell i la contemplen, no l'eixuguen, la deixen lliscar precisament perquè la llàgrima els ho diu tot: és el moment d'inflexió de la vida; has deixat de ser autònom, altres et conduiran pels camins que ja no podràs triar.

Olga Xirinacs
La llàgrima del Príncep de Salina (fragment).

Del llibre:
LA CRISI DELS VUITANTA
Xirinacs, Olga
Editorial Meteora S.L.
Barcelona
abril 2016

Poques paraules i meravellosament dites. Olga Xirinacs, excel·lent escriptora i també pianista toca amb punyent encert totes les tecles dels sentits. La llegeixo i m'hipnotitza la seva serenor, la saviesa que desprèn cada una una de les reflexions que ens deixa sobre el paper d'un llibre que ens parla i ens fa companyia. Que la vida la retingui molts anys i que ens vagi escrivint perquè, amb ella, estem menys sols.