dilluns, 25 de setembre de 2017

BERTA ISLA VESTIDA DE BLANC

"Me casé con Tomás Nevinson en mayo de 1974, en la iglesia de San fermín de los Navarros, muy cerca del colegio al que los dos habíamos ido, en el que nos habíamos conocido y al que él había llegado tardíamente, con caatorce años. Aun no teníamos veintitrés  cuandp salimos de esa iglesia absurdamente cogidos del brazo (nunca habíamos caminado así, ni lo hicimos luego, yo vestida de blanco,  con un ramo en la mano, un velo alzado y una sonrisa de triunfo en los labios. (...) "

Javier Marías
BERTA ISLA

Plaça d'Orient - Madrid

L'escriptor madrileny Javier Marías ha escrit una novel·la excepcional sobre la solitud i les obligatòries relacions ajornades. Perquè no ens parla només de la solitud de la protagonista que dóna títol a l'obra sinó també de la solitud del seu marit Tomás Nevinson que corre erràtic pel món complint missions inconfessables, que mai no ens seran explicades. Javier Marías no ens relata anècdotes pròpies d'un llibre d'espionatge que, d'altra banda, podrien ser interessants. Ens explica interioritats de Berta Isla i Tomás Nevinson, l'estranya parella. Ella en la quietud del pis matrimonial tocant la madrilenya Plaça d'Orient i ell instal·lat en existències que ben poc tenen a veure amb la seva, obeint consignes i procurant fer sempre un bon treball per evitar la segura venjança. Nevinson que es tants homes i, poc sovint, ell mateix, sotmès a designis d'instàncies superiors que, en un moment donat i en plena joventut, li han robat la vida mitjançant una estafa sense cap esperança d'indemnització moral i amb l'agreujant de que el temps que algú ha pres a Tomás Nevinson mai no li podrà ser restituït com tampoc no serà mai possible retornar-li la innocència de quan té vint i pocs anys ni esborrar-li els dolors infringits en, el que se suposa, és el compliment d'un deure indefugible.

Seguiria i seguiria amb aquest comentari que podria haver fet en una taula de bar i que mai voldria ser ser una crítica o ressenya. He llegit "Berta Isla" amb entusiasme d'hipnotitzada pel discurs demorat, sempre intimista i elegant, que la novel·la ofereix. Ha estat un plaer recrear-se en la riquesa del llenguatge que empra l'autor, el ritme, de vegades sincopat, de la seva tan peculiar prosa, una prosa que descobreix una dimensió nova de la llengua castellana amb les seves capricioses frases on, sovint, hi batega la sintaxi anglesa, amb la seva inversió de l'ordre convencional de substantius, verbs, adjectius, adverbis i demés. Com un encanteri de més de cinc centes pàgines he rebut la veu d'un narrador omniscient i la de Berta Isla. Ambdues veus conformen un tot que, sense escletxes, ens impulsa a desenvolupar les reflexions que suggereix el text bellíssim, perfectament cohesionat d'una novel·la que hauria de ser cabdal per la Literatura d'aquests temps.
I em deixo moltes coses però no vull descuidar-me d'assenyalar la mestria amb que Marías tracta el pas del temps, com aquest temps traïdor erosiona les nostres existències, com un fet que ni hem presenciat pot alterar-nos la joia tràgica del viure.

Inevitablement, com tota obra, Berta Isla té a favors i en contres però, per mi, els guanyadors són els primers.

Glòria Abras Pou

Església de San Fermín de los Navarros- Madrid


Edifici central de l'MI6-Servei Secret britànic- Vauxhall Cross, Londres

divendres, 15 de setembre de 2017

TORNARAN LES HEURES ESCARLATES

 
És la carn, és la sang, és el vi, la saba de la terra. Rogencs i coral·lins quan l'aire inclina les heures de tardor que se'ns arrapen mentre una pluja prima hi afegeix lluïssors inesperades.
Purpurins, escarlates, carmins, fins fa poc éreu d'un verd exacte i ara us mostreu com un tapís de cors de misteriós batec, un jardí vertical que, màgic, il·lumina la tarda que s'escapa. De foc vestiu aquesta cambra i, com un mantell encès, acolliu la meva ànima. Formo part d'un instant amb vosaltres. Us miro i em mireu, roses i carmesins.

I tot aquest tresor me'l donen un moment i una finestra oberta. Una finestra que mai no ha volgut ser res més del que ja és, un rectangle que copsa llum i aire i que, ara i aquí, esdevé refulgent cataracta, fugaç irrepetible ràfega de temps que era i ja no és.

Glòria Abras Pou
Intent de prosa poètica
Inèdit
Primera versió

Publicat per primer cop el 16 d'octubre de 2016.

dimecres, 30 d’agost de 2017

ALDA MERINI, AMB BOGERIA

Resultat d'imatges de alda merini libri

(Amor de calç)
L'amor
que jo cerco
no és certament dins el teu cos,
que reclines sobre dones ben fàcils,
sense gruix.
L'amor que vull
és la teva constant presència,
  és l'ull atent de l'amo
 orgullós de la seva bèstia.
He cavalcat cavalls d'ombra i
qui m'ha vist córrer sense brides
m'ha considerat boja
i sí, una dona que viu sola
sense un escut historiat
sense una història de nens
no és ni mare ni dona.
És només només un nom híbrid estampat
amb calç a la teva pàgina.

Alda Merini - Clínica de l'abandó
Traducció Meritxell Cucurella


( Ho sé tot )
 No en sé res de tu
i no és que ficant
la teva carn dins la meva
m'hagis dit alguna cosa.
m'has deixat en suspens
com una hospitalització sense alta.
Des d'aleshores cerco
el meu historial clínic
imprudentment.

Alda Merini - Clínica de l'abandó
Traducció Meritxell Cucurella



De vegades, Déu mata els amants perquè no vol ser superat en amor.

Alda Merini


La poeta milanesa Alda Merini (1931-2009) escrivia com una boja perquè n'era o, potser, malgrat ser-ho. Va fer llargues estades a manicomis -ella no en deia instituts psiquiàtrics-. Alda Merini escrivia amb energia volcànica des del seu lloc de malalta tancada, de vegades lligada, des del llit, des del patí, des dels cafès de Milà un cop va ser donada d'alta, ja molt gran.
Alda Merini havia estudiat piano i de molt joveneta se li va revelar un greu trastorn nerviós que la va acompanyar fins la mort. Els electroxocs i l'avanç de la medicina en el terreny dels psicofàrmacs la varen ajudar a gaudir d'èpoques de lucidesa durant les quals va deixar anar el torrent poètic que, salvatge, s'allotjava a la seva sang.
Ella ens parla dels amants reals o ficticis mostrant una sexualitat i una sensualitat directes, sense filtres i així mateix s'acosta a Déu i s'eleva en una espiritualitat commovedora component oracions de misteriosa mística  i bellíssima música.
Va tenir família però poc la va ajudar. Va gaudir d'amistats il·lustres que la varen empènyer a no deixar mai d'escriure, va ser molt apreciada per Quasimodo i altres poetes d'aquell temps i, en un moment donat, va arribar a escriure poesies, des de la taula d'un cafè, que lliurava a la gent a canvi de consumicions, tan a precari vivia. Finalment, a demanda d'intel·lectuals i artistes es va aconseguir mantenir-la amb una modesta pensió.
Avui, ella que tot ho cantava és  gloriosament cantada per milers de lectors que l'estimen.

Glòria Abras Pou

dimecres, 23 d’agost de 2017

KHALIL GIBRAN COM UN LOTUS DE PÈTALS INCOMPTABLES


DEL CONEIXEMENT  D'UN MATEIXhttps://s-media-cache-ak0.pinimg.com/originals/02/41/f1/0241f12e7e7a17046789d1e073f4b100.jpg
 Fotografia, Pinterest


I un home digué,
Parleu-nos del Coneixement d’un mateix.
I ell respongué dient:
Els vostres cors coneixen en silenci els secrets dels dies i de les nits.
Però les vostres vides tenen set del coneixement del vostre propi cor.
Voldríeu saber en paraules el que sempre heu sabut en el pensament.
Voldríeu tocar amb els vostres dits el cor nu dels vostres somnis.
I seria un bé que poguéssiu fer-ho.
La font amagada de la vostra ànima ha de tenir necessitat de brollar i de lliscar, mormolant, cap al mar.
No permeteu, però, que hi hagi bàscules per a pesar el vostre desconegut tresor.
Ni cerqueu tampoc, amb pals o sondes, les pregoneses del vostre coneixement.
Perquè el propi ésser és un mar sense mesura ni límits.
No digueu mai: «He trobat la veritat», sinó: «He trobat una veritat».
No digueu: «He trobat el camí de l’ànima», sinó: «He trobat l’ànima caminant pel meu camí».
Car l’ànima segueix tots els camins.
L’ànima no camina per damunt d’una ratlla ni creix com una canya.
L’ànima es desplega ella mateixa com un lotus de pètals incomptables.

(El profeta, 1923)
Gibran Khalil Gibran
Traducció, Maria de Quadras



Kahlil GibranGibran Khalil Gibran (Bsharra, 1883-Nova York, 1931). Poeta i pintor libanès que va viure la major part de la seva vida als Estats Units. És conegut sobretot gràcies al seu llibre El profeta.




divendres, 11 d’agost de 2017

VELLES PARAULES MEVES

Mirall



La tardor ja és al pati.

L’herba està quieta

I el cel de fosc metall

com un punyal s’endinsa

fins el cor de la terra.



De la finestra estant,

em veig a mi mateixa.

El corriol és curt,

L’aigua,  propera.

Esdevinc un esbós:

Dona donant l’esquena.



La tardor ja és al pati.

L’herba està quieta.

Un presagi d’onades

inerta m’arrossega.

L’últim record que salta

és la trena de plata

compacta i vertical

partint la meva esquena.
Glòria Abras Pou, Poemes inèditshttps://dsigned.me/wp-content/uploads/machine-a-ecrire.jpg

Signat Le Blog, grafista freelance, Lyon





Succés

I

Portava el vestit blanc

de les festes més belles.

El vi blanc coll avall

i els glops de l’amant tendre.

Jardins sobre les pells,

laberints sense llei,

celebracions secretes,

sanglots, sospirs, suors,

un sol país el nostre,

tu i jo, jo i tu, nosaltres

com una única terra.

Illa de besos llargs

Illa d’ofec i febre.

II

Varem perdre les mans

que, de cop, eren cegues

I ja no coneixíem

els nostres ulls de sempre.

Portava el vestit blanc

de les festes més belles,

blanca vela estripada

vella barca estellada

surava malferida

a l’ull de la tempesta.



Glòria Abras Pou – Poemes inèdits




dimecres, 2 d’agost de 2017

OLGA XIRINACS, QUAN LES PARAULES ENS FAN COMPANYIA

Resultat d'imatges de olga xirinacs
    Olga Xirinacs, fotografia cedida per l'escriptora al digital Surtdecasa.cat
(...)
A casa hi ha un mirall ovalat, gran, que forma part del bufet que un arquitecte va fer per encàrrec dels avis. M'hi he mirat moltes vegades per veure'm formar part del mobiliari, interrogant-me jo mateixa a través de la imatge, com una ombra de les que Joan Alcover fa lliscar lentament pels retaules.
La llàgrima del Guepard és la meva i la de tots els que, com jo, arriben al final de les seves vides i s'adonen que la llàgrima és una condensació de la vida que han viscut, de la que no haurien volgut viure i de la que encara, en el seu crepuscle, els tocarà viure. També hi ha la joventut perduda, en aquesta llàgrima. Es miren al mirall. Sempre han volgut ser forts, moltes vegades dominants, però en aquest moment contemplen com es forma la llàgrima, candent com metall expulsat per una erupció volcànica, els crema la pell i la contemplen, no l'eixuguen, la deixen lliscar precisament perquè la llàgrima els ho diu tot: és el moment d'inflexió de la vida; has deixat de ser autònom, altres et conduiran pels camins que ja no podràs triar.

Olga Xirinacs
La llàgrima del Príncep de Salina (fragment).

Del llibre:
LA CRISI DELS VUITANTA
Xirinacs, Olga
Editorial Meteora S.L.
Barcelona
abril 2016

Poques paraules i meravellosament dites. Olga Xirinacs, excel·lent escriptora i també pianista toca amb punyent encert totes les tecles dels sentits. La llegeixo i m'hipnotitza la seva serenor, la saviesa que desprèn cada una una de les reflexions que ens deixa sobre el paper d'un llibre que ens parla i ens fa companyia. Que la vida la retingui molts anys i que ens vagi escrivint perquè, amb ella, estem menys sols.                    

dimarts, 25 de juliol de 2017

BLAI BONET, NARRATIVA ANTOLÒGICA

Resultat d'imatges de FUSILAMIENTOS fotografía
Fusilamientos- Font: Blog, Visiones de la crueldad



(...)
El cotxe, enfront del cementiri, encengué els fars i enfocà tota la tàpia. Se veien les passioneres verdes que penjaven damunt la paret. Els uniformats deixaren els fanals en terra; llevaren els grillons als homes i els homes estenien els braços , vinclaven les cames com si haguessin de caure i cridaven dient noms de dona i d'home. Deien els noms d'home amb una veu particular, amb una veu petita i més esqueixada, com si anomenessin el nom d'un noi. Amb la culata del fusell els empenyien cap a la tàpia. Se posaren en filera molt junts, de cara a la paret. Ploraven com ases. A dos metres de distància, els milicians dispararen els fusells metralladors. Tots varen caure d'esquena amb els braços estesos, com titelles. Després se sentien un gemecs llargs, dèbils. S'hi acostà un home amb una pistola - ¡pam, pam, pam, pam! - i se va estendre un silenci estirat damunt tot el camp. El cotxe apagà els fars i la tàpia quedà quasi negra, amb una mica de lluna damunt les pedres. Cantà un ocell dins una alzina . I els olorosos pins se movien, olorosos i verds, sota les estrelles.  (...)

EL MAR
Blai Bonet, 1958

CLUB EDITOR
1ª EDICIÓ, MARÇ DEL 2011
bARCELONA

Blai Bonet, Santanyí, Balears, 1926, Cala Figuera, 1997

Faulkner hauria gaudit llegint-lo i, tal vegada, hauria sentit enveja.