dijous, 31 de desembre de 2015

ELS DIES COMPTATS

En el temps-Núria Balcells
Aunque el resplandor que
en otro tiempo fue tan brillante
hoy esté por siempre oculto a mis miradas.

Aunque mis ojos ya no
puedan ver ese puro destello
Que en mi juventud me deslumbraba

Aunque nada pueda hacer
volver la hora del esplendor en la hierba,
de la gloria en las flores,
no debemos afligirnos
porqué la belleza subsiste siempre en el recuerdo.»

William Wordsworth
Fragment del poema "Oda a la inmortalidad"

Davant d'aquest tresor el silenci s'imposa.
Pau i salut per aquest 2016 apunt d'entrar!

Il·lustració Taller dels 4 pintors

dijous, 24 de desembre de 2015

NADAL VAL I NO VAL



Noël à Montmartre  - Michel Delacroix












Les cançons s'amaguen
quan el dia es mort.
 La nit entra lenta,
s'acaba el soroll.


Tornen cap a casa
la gent i els cavalls
sobre la neu tendre
d'un altre nadal.


Quan torni la llum
cantaran de nou,
tant se val si neva,
tant se val si plou.


La felicitat
fa gaudir a tothom
però escoltem la veu,
els laments i els plors,
els infants, les guerres,
la fam i la mort...
fan sang a la terra.
Nadal?
Només és un mot.


Glòria Abras Pou
Nadal 2015, inèdit sense títol


BONES FESTES DE NADAL
FELIÇ ANY 2016
AMICS!






dijous, 17 de desembre de 2015

FER CONTES

Fotografia sense signar. The Yorkshire Post. Edició 17 desembre 2015
PER LLEGIR AMB POSAT SERIÓS




Avui he fet una lectura de poemes en un centre cívic. Hi havia dotze persones i m'han fet molta atenció. Fins i tot m'han demanat que en repetís algun. Els hi ha agradat molt el que està dedicat a la mare i no recordo quin altra que parlava d'amor. De fet, tots dos, de forma diferent, parlaven d'amor. Estava clar que els assistents volien saber coses de mi, sobretot pel que feia als poemes d'amor de parella. Estaven tots dedicats a la mateixa persona?, Eren imaginats o obeïen a sentiments reals?, Quan els havia escrit?.
He decidit crear misteri. És a dir, no explicar la possible veritat, si n'hi ha alguna. Quant al poema dedicat a la mare els hi he dit que era cert i ho és. Veritat de la bona.
Quan he passat a comentar el poemes d'amor els hi he dit que tots estaven dedicats a una mateixa persona. Un home. No havíem estat ni amics ni novios i per tant no ens havíem casat. I els hi he dit també que la història dels poemes era una història d'amor que jo havia viscut en solitari, pel meu compte. Ell, tot sovint, passava per davant meu i em mirava. Jo seia en un banc del parc, ell passejava. Quan havia fet uns quants passos, quan, per desgràcia, havia passat de llarg una vegada més, jo treia el quadern del bolso i començava a escriure un poema a l'home que m'havia mirat i que jo havia mirat com em mirava. Així, el poemari era el fruit del seu silenci. I per què no? . També del meu.
Una noia que ha vingut a escoltar-me m'ha dit amb molta gràcia que potser ell feia el mateix que jo i m'escrivia un poema cada vegada que em mirava. Em va agradar la idea i vaig imaginar els seus llibres i els meus tocant-se subtilment a qualsevol taulell de llibreria o arrenglerats en els prestatges o compartint la pols dels magatzems. Estàvem destinats a ser un de sol amagats en la pasta de paper.
Amor meu. Amor mut.

Glòria Abras Pou
conte inèdit
sense títol

dijous, 10 de desembre de 2015

LEÓN FELIPE, RECORD I MEMÒRIA


El levantamiento, Diego Rivera
León Felipe es deia en realitat Felipe Camino Galicia de la Rosa i va néixer a Tábara, en una comarca zamorana coneguda com Tierra de Tábara.
Fill d,una família benestant, León Felipe va venir al món l'any 1844 i pertany a la generació de poetes espanyols del 27, una generació que brilla per la riquesa lírica dels seus components.
León Felipe va estudiar farmàcia i va exercir la seva professió per diversos pobles de la península. Al mateix temps exercia d'actor en una companyia de còmics ambulants. Va portar una vida erràtica i bohèmia que el va conduir tres anys a la presó a causa d'endeutaments diversos. L'any 1922 va marxar a Mèxic, després a Guinea Ecuatorial i altra vegada a Mèxic amb una carta de recomanació que li permetria ser bibliotecari a Veracruz i també professor de literatura espanyola, càrrec que més tard exerciria durant uns anys a la universitat de Cornell, als Estats Units.
Quan va esclatar la guerra civil espanyola, León Felipe va tornar per recolzar el bàndol de la república. L'any 1838 va haver de tornar a Mèxic fugint d'una mort segura a mans dels nacionals.
León Felipe, traductor de Walt Whitman va ser molt comparat al gran poeta estatunidenc. En la seva poesia hi trobem l'exaltació i el càntic, el clam i la queixa. Els seus poemes també s'han comparat als versicles bíblics per la seva força espiritual i lírica.


I avui qui recorda a León Felipe? , Doncs jo,  que donant un cop d'ull al prestatge dels poetes, he trobat la seva meravellosa "Antologia rota"  publicada per Editorial Losada de Buenos Aires l'any 1957 i reeditada unes quantes vegades més. Ara, els fulls del llibre són grocs com fulles seques però la lletra segueix lluitant des del paper. Comprar aquest llibre a la Barcelona dels anys 70 del segle passat, quan jo ho vaig fer, podia costar la detenció del venedor i del comprador si algun policia de civil o brigada social, voltava per la llibreria. Recordo la llibreria, El cinc d'oros, a la Diagonal. Un dia hi va explotar una bomba i la va convertir en cendra. També recordo sovint la Editorial Losada que publicava els llibres que la dictadura franquista prohibia i sento agraïment pels llibreters que s'exposaven a importar-los. Eren textos letals i, tal vegada, teníem la sort de que la policia franquista no coneixia gaires escriptors.
Tornant a la Generació del 27, potser León Felipe no sigui un dels seus poetes més grans però la seva lletra és crit. Un crit que encara ressona i que no hem d'oblidar mai.


I per mostres,




Franco... tuya es la hacienda...
la casa, el caballo y la pistola...
Mía es la voz antigua de la tierra.
Tú te quedas con todo
y me dejas desnudo y errante por el mundo...
mas yo te dejo mudo... ¡mudo!...
¿Y cómo vas a recoger el trigo
y a alimentar el fuego
si yo me llevo la canción


El poeta y el filosofo


Yo no soy el filósofo
El filósofo dice: Pienso...luego existo.
Yo digo: lloro, grito, aullo, blasfemo...luego existo.
Creo que la Filosofia arranca del primer juicio. La Poesía del primer lamento. No sé cuál fue la palabra primera que dijo el primer filósofo del mundo. La que dijo el primer poeta fue  ¡Ay!.
(...)


ANTOLOGÍA ROTA
León Felipe
Editorial Losada S.A.
Buenos Aires
Tercera edición 1968


Imatge: Blog esdemexicanos.com

dimecres, 2 de desembre de 2015

LYDIA DAVIS, ÈXIT INSÒLIT

Lydia Davis nascuda a Massachussets l'any 1947 està considerada una autèntica revolucionaria de la literatura actual. Ha publicat novel.les però el seu fort són els relats i, especialment, els relats breus. Davis maneja la sintaxi de forma envejable fet que s'evidencia a mesura que el lector avança a través de les seves històries. L'any 2013 Lydia Davis va guanyar el Man booker International Prize i, per si fos poc, és cèlebre la seva traducció de Madame Bovary  així com la del primer volum de A la recerca del temps perdut.
Quan llegeixo els seus contes tinc la impressió que l'autora, abans de publicar-los, n'hagi fet mai una selecció acurada. No sé quants en descarta però puc dir que els que lliura a l'editor necessitarien una bona esporgada. Un té la sensació de que qualsevol pensament li és útil per muntar una història i a parer meu n'hi ha un bon grapat que no arriben ni a acudits de sobretaula. Sovint escriu allò que un altra no escriuria mai per vergonya i respecte al seu públic i com que és tinguda per molt innovadora, segueix amb cosetes així:



Ella sap que és a Chicago.
Però ella no s'adona de que és a Illinois.



Podria ser el nostre gos.
Però no és el nostre gos.
Tanmateix ens lladra.



Sota de tanta brutícia
el terra és  realment molt net.
Lydia Davis i un fragment del conte original que dóna títol al llibre
Font: All over Albany







Davis escriu també els seus somnis o així ho fa constar i és una experta aprofitant la correspondència de Gustave Flaubert -també ho fa constar- per escriure de forma planera moltes de les anècdotes que l'escriptor francès explica a les seves cartes. Un altra dels seus "experiments" consisteix en escriure què li sembla interessant d'un diari i què no. No fa cap raonament. Senzillament diu i m'ho invento: "M' interessen els mots encreuats. No m'interessen les pàgines d'esport. M'interessen les receptes de cuina. No m'interessen els anuncis. M'interessen els obituaris. No m'interessen les ressenyes socials".


Com es pot comprovar la seva imaginació literària sembla infinita. Però és una revolucionària de les lletres. Tot el que posa negre sobre blanc és pura innovació.


Però cal fer justícia a Lydia Davis perquè de tant en tant manifesta un talent quan no poètic, tremendament irònic:



Ödön von Horváth passeja



Ödön von Horváth caminant una vegada pels Alps bàvars va descobrir, a certa distància del sender,l'esquelet d'un home.  L'home, evidentment, havia sigut un excursionista atès que encara portava una motxilla. Von Horváth va obrir la motxilla que semblava com nova. A dins hi va trobar un jersei i altres peces de roba; una petita bossa del que alguna vegada havia estat menjar; una agenda; i una postal amb una vista dels Alps bàvars, a punt de ser enviada, que deia, "M'estic divertint molt."



i el més bonic de tots per no dir l'únic realment bell:



El nen



Ella s'inclina sobre el seu nen. No el pot deixar. El nen jau al damunt d'una taula. Ella vol fer una fotografia més del nen, probablement la última. En vida el nen mai no s'hauria assegut per una fotografia. Es diu a sí mateixa, "Vaig a buscar la càmera" mentre li diu al nen, "No et moguis."



Si heu tingut la paciència de llegir-me i llegir a Lydia Davis en les meves paraules, m'agradarà saber què en penseu.


Gràcies!




Ni puc ni vull
Davis, Lydia
Edicions de 1984
Col·lecció Mirmanda, 132



Ni puedo ni quiero
Davis, Lydia
Editorial Eterna Cadència, 2014

Can't and won't
Davis, Lydia
Penguin Random House, 2014

Traducció lliure de l'anglès dels relats aquí publicats Glòria Abras Pou

dimecres, 25 de novembre de 2015

L'ÚLTIMA CARTA DEL JOVE WERTHER


Werther, Sebastiano Longaretti

Està ben decidit, Charlotte, vull morir, i t'escric sense cap exaltació novel·lesca, amb la sang freda, el matí del dia que et veuré per última vegada. Quan llegeixis aquesta carta, estimada meva, la tomba ja cobrirà les despulles gelades del desgraciat que no coneix altre plaer més dolç, en els darrers moments de la seva vida, que el de parlar amb tu. He tingut una nit espantosa i al mateix temps benefactora. Ella ha fixat, afermat la meva decisió. Vull morir! Quan ahir vaig marxar del teu costat, quina terrible convulsió que vaig sentir a l'ànima quin horrible encongiment de cor! com la meva vida, consumint-se vora teu sense joia, sense esperança, em glaçava i em causava terror1 a penes vaig poder arribar a la meva cambra. Vaig caure de genolls fora de mi; i, oh Déu! tu em vares concedir el consol de les llàgrimes més amargues. Mil projectes, mil idees varen combatre en la meva ànima; i finalment no m'hi va quedar més que una única idea, ben decidida, incommovible. Em vull morir!  Em vaig posar a dormir, i aquest matí, amb tota la calma del despertar, he trobat encara en el meu cor aquesta ferma, indestructible decisió. Em vull morir!...No hi ha cap desesperació, és la certesa d'haver acabat la carrera, i de que jo em sacrifico per tu. Sí, Charlotte, per què amagar-t'ho? Cal que un de nosaltres dos mori, i vull ser jo. Oh estimada meva! Sovint una idea rabiosa s'ha insinuat en el meu cor estripat... matar el teu espòs...tu...jo!...Així sigui doncs! Quan cap al tard d'un bell dia d'estiu, tu pugis la muntanya, llavors pensa en mi, i recorda't de quantes vegades jo he recorregut aquesta vall. Mira de seguida cap al cementiri, i que els teus ulls vegin com el vent gronxa l'herba damunt del meu sepulcre, sota els darrers raigs del sol ponent...Em sentia calmat al començar, i ara, aquestes imatges m'afecten amb tanta força que ploro com un infant.


Els sofriments del jove Werther
Johan Wolfgang von Goethe
Traducció lliure del francès, Glòria Abras Pou




El gran poeta romàntic alemany Goethe es va inspirar en els seus propis sentiments de jove enamorat per explicar el gran amor que sent el malaurat Werther  personatge cabdal de la literatura universal en llengua germànica.
Werther, el suïcida canònic que tant han estudiat els psicoanalistes, és fruit de la figura d'un company d'estudis de Goethe, Jerusalem. Ambdós varen assistir a una festa on hi varen conèixer la jove i bella Charlotte Buff. I ambdós se'n varen enamorar amb l'agreujant de que, així com Goethe acabats els seus estudis de dret, va tornar a Frankfurt Jerusalem es va matar.
Goethe va publicar Werther a l'edat de 24 anys.
No cal dir-ho però ho dic que Werther, d'ençà de la seva publicació, ha anat esdevenint, amb imparable força, un clàssic entre els clàssics.


Fonts:
Blog Des lettres
id.     Celeste 

dissabte, 14 de novembre de 2015

DIVENDRES DE SANG

black and white, candle, fire, flame in hand, hot wax
Fotografia FAVIM


















OÙ JE MOEURS RENAÎT LA PATRIE


Louis Aragon, filòsof i home de lletres


París, 13 de novembre del 2015

diumenge, 8 de novembre de 2015

FRAGMENTS D'UN DIETARI XOP

Broadway-Huracà Irene
El primer dia d'octubre a Nova York hi brilla un sol inesperat. Un taxi em porta a l'hotel. Travessem Queens que presenta un aspecte encara estiuenc. Edificis compactes aixecats sense cap intenció estètica. Gairebé cada grup de cases té una bona piscina. Se sent el brogit dels infants, les rialle4, els crits dels grans.


M'instal·lo a l'hotel que és petit però molt cèntric. Em frego les mans pensant en la setmana que m'espera, passejar fins a quedar exhausta, gaudir de l'Opera metropolitana, tornar als museus, tornar als grans magatzems, menjar pizza, hamburgueses, salmó fumat. I, al carrer, aixecar el cap per estorar-me una vegada més de la bellesa de tants i tant diferents edificis que, cel amunt, incideixen sumptuosos i ens deixen veure els núvols blancs i suaus on es perden felices les puntes dels gratacels.


Camino força i ben aviat se'm posa a ploure. Malgrat anar abrigada i portar un paraigües, els abrigalls resulten minsos i el paraigües ben aviat girat pel vent, arrugat i feble com una bestiola desvalguda.




El dia 2 d'octubre em desperto refredada. No podia haver sigut  d'altra manera. La sortida del dia abans no era freda però la humitat era constant i seguia plovent i plovia unes gotes com ampolles de refresc. Vaig aventurar-me a anar a fer un dinar- esmorzar malgrat no tenir gens de gana. El terra dels carrers ja era com un rec, les sabates s'anaven omplint d'aigua. Pensava que el dia 30 de setembre, internet informava d'una temperatura de 19 graus...
I va arribar la nit i a les vuit jo tenies una cita amb un dels meus Verdi preferits, Otello. No sé com vaig aconseguir plantar-me a les set -una hora abans de començar- a la porta de l'anomenat MET. No havia reeixit en els meus intents de parar un taxi. Tots anaven plens i semblaven tenir molta pressa. Era com si l'escenari em digués que m'havia equivocat, tan ignorada em sentia dreta sota un semàfor, esternudant estoicament. Per fi es va acostar un xicot negre amb una bicicleta d'aquelles que hi pots pujar a darrere protegida per una mena de funda de plàstic. El xicot va pedalar de valent mentre l'aigua, despietada, anava inundant l'univers.
Vaig aconseguir gaudir de l'òpera. No tenia gana de sopar ni el mes "little snack" . Aquesta vegada sí que un taxi se'm va parar de pressa i ben aviat em vaig sentir abrigada i acollida.




El dia 3 i després d'una nit aparentment tranquil·la vaig seguir fracassant en l'intent de menjar alguna cosa. No em trobava malament ni bé. No em trobava. Atès que la pluja persistia i jo bufava molt quan havia fet tres passos, vaig optar per pujar a un bus turístic. Era una forma d'estar quieta i recollida mentre l'aigua em privava de veure la ciutat. A la tarda vaig haver d'assumir que estava malalta i que hi hauria de posar remei.


Dia 4 a primera hora del matí. Explico a recepció de l'hotel el refredat que he arreplegat i la dificultat que tinc per respirar. En menys de cinc minuts ve una ambulància. Un infermer em pren la pressió, la febre, m'ausculta i em fa que ens en anem. Agafo el moneder i quatre coses més i se m'emporten a un dels hospitals Mount Sinai, el de Hell's Kitchen. Passo tot el dia a urgències, em donen oxigen, em fan una tomografia, una analítica. Finalment em donen berenar. Tenen cura de mi un metge de Puerto rico, Andre Reyes, i una infermera que es diu Jennifer Cadi però se la coneix com J.C..
Em porten a planta després de dir-me que tinc una pneumònia. Començo una tanda d'antibiòtics, aconsegueixo descansar. La gent és deliciosament amable. En cap moment m'he sentit sola ni molt menys desatesa. Les coses no han sortit com jo volia però és indubtable que m'emportaré un bon record.


Els dies 5 i 6 segueixo. La medicació em fa fer sons. Al costat hi tinc un finestral enorme que deixa entrar algun raig de sol grisós com la pedra de les cases i dels carrers.


El dia 7 se'm dona l'alta. No tinc febre. He de seguir amb els antibiòtics i procurar caminar poc fins que em trobi ben recuperada i no respiri amb dificultat. Me'n vaig cap a l' hotel. No estic deprimida ni trista però no tinc ganes de caminar ni tampoc de marxar. Prenc qualsevol cosa en una Deli i cap al tard pujo a la meva habitació i em faig la maleta. L'endemà dia 8 a les dues del migdia haig d'anar a l'aeroport.


El viatge se'm fa llarg i pesat. Em fa mal l'esquena. Per sort he parlat amb la meva germana i m'ha dit que estarà a l'aeroport a les 9:45 del dia 9, dia i hora d'arribada. A l'avió veig un parell de pel·lícules divertides que, junt amb els paracetamols, m'ajuden a alleugerir les sis hores de vol.


I ja ha passat un mes. La meva salut ha millorat i ja rumio quan farà  prou bon temps perquè em pugui rescabalar del viatge fallit.
Segueixo pensant en la meva veïna d'habitació, l'anciana senyora Vetrano i el seu rosari d'oracions nocturnes omygodomygodomygod...


Buonna Notte Cara!

diumenge, 25 d’octubre de 2015

MANHATTANÈCDOTA

L'habitació tenia capacitat per tres llits però només n'hi havia dos. Un per la senyora Vetrano i l'altra per a mi, separats per senzilles cortines de plàstic que preservaven la seva intimitat i, és clar, també la seva. L'espai on hauria hagut d'anar el tercer llit quedava ocupat per armaris de roba sanitària, un bany  i una pica exterior que es mantenia sempre neta.
Hospital Mount Sinai, NovaYork-Centre Roosevet

La senyora o signora o Mistress Vetrano jeia obedient i silenciosa però sempre em somreia quan passava per davant del seu llit i jo li preguntava com estava i ella no deia res però persistia l'etern dibuix d'un somriure sobre els llavis. La senyora Vetrano era molt vella i, cada nit, abans d'agafar el son deixava anar un llarg reguitzell de, més o menys, les mateixes lletanies, omygodomygodomygodiloveyouiloveyouomaigod i així fins que la vella veu s'anava apaivagant i la italoamericana encantadora em deixava anar un good night i s'adormia. emetent una remota i suau ranera que, sense que ella ho sabés, m'ajudaria a dormir a mi.
Curiosament l'avia Vetrano estava tan esprimatxada que, estirada al seu llit de panxa enlaire, semblava d'una sola dimensió. A penes s'elevava tres centímetres des del nivell del matalàs cobert per el llençol de sota. La seva pell era cerúlia i decididament grogosa, i els cabells, mai vaig saber si eren una perruca. Els portava tallats  a la "garçon" que recordava el temps del charleston i, a més, el pentinat evocador d'altres èpoques, partit per la meitat,  quedava rematat per un serrell gruixut de grisos desiguals que es barrejaven amb les celles fines,  quasi inexistents.
Cada dia al matí la venien a veure dues familiars. Mai vaig saber quin vincle les unia. Eren dues senyores vestides de fosc que, quan entraven, em saludaven amb dolçor i s'interessaven per la meva salut. Una d'elles em va preguntar si era de Barcelona i vaig assentir. Ella em va dir que era de Nàpols i que havia arribat a set anys a Nova York. Mirant-la veies que havia plogut molt des d'aquell dia que degué desembarcar  quan només era una nena que, seguint a la família,  havia marxat de casa, allà al càlid sud d'Europa  i que, abans de buscar-ne un altra, es va haver de quedar a l'Illa d'Ellis un temps  on les autoritats estatunidenques s'assegurarien d'haver-hi deixat virus i bactèries fora de combat, lluny del seu jove cos ja sa per no contaminar ningú.
Torno a la senyora Vetrano -omygod- i, divertida la recordo negant-se a esmorzar per més que les due afectuoses visitants insistissin dolçament i amb profusió de vocals neutres: "Mangia la mermelada", "Mangia un po". Però la senyora Vetrano semblava no ser-hi. La rentaven, la llevaven i l'asseien en una cadira i així fins al cap d'un parell d'hores, havent dinat quan es disposava a fer la migdiada. The Mistress tenia la televisió posada tot el dia i a mi em feia entendrir quan la veia adormir-se i m'encantava comprovar que tant ella com la seva família parlava sempre anglès excepte quan les converses eren en "petit comitè" i sortia, espontani, el dolç i tèrbol dialecte napolità que jo podia entendre força bé.
Domani torniamo, cara.
Quan al cap de poc jo vaig marxar li vaig dipositar un petit petó al bell mig del serrell. I ella em va estirar amb força imprevisible i. a la manera d'un petó, va somriure sobre la meva galta. 
M'encanta pensar que mamma Vetrano s'ha refet i està preparant una lassagna vegetal per tota la família.
Bon profit, cara.

dimecres, 30 de setembre de 2015

COM LES VELLES POSTALS

Edifici de Zaha Hadid-Nova York






Em perdo a la gran ciutat. Si em trobo i torno una cosa o altra us explicaré.


No m'oblideu. Jo no us oblido.

dimarts, 22 de setembre de 2015

LES VARIANTS DEL DESTÍ SEGONS JORGE LUIS BORGES

Para que su horror sea perfecto, César, acosado al pie de la estatua por los impacientes puñales de sus amigos, descubre entre las caras y los aceros la de Marco Bruto, su protegido, acaso su hijo, y ya no se defiende y exclama: ¡Tú también, hijo mío! Shakespeare y Quevedo recogen el patético grito.
Al destino le agradan las repeticiones, las variantes, las simetrías; diecinueve siglos después, en el sur de la provincia de Buenos Aires, un gaucho es agredido por otros gauchos y, al caer, reconoce a un ahijado suyo y le dice con mansa reconvención y lenta sorpresa (estas palabras hay que oírlas, no leerlas): ¡Pero, che! Lo matan y no sabe que muere para que se repita una escena.




 

Jorge-Luis Borges  - LA TRAMA





 Web: Beforethey - Gauchos



De vegades les paraules ens fugen. I les històries, per petites que siguin, no poden existir sobre el blanc paper desconsolat. Davant
la possibilitat de publicar un paisatge que haurem pres d'un altra blog, preferim, amb inexplicable atreviment, prendre  paraules del poeta, del gran poeta que convertia en clàssic tot el que escrivia i feia de les proses i els versos una àlgebra incanviable, una subtil, inoblidable sessió d'hipnosi . Llegir Borges és entendre perquè, de vegades,  les paraules es neguen a acudir a la cita que pretenem nosaltres i, com si fos una forma de càstig, ens posessin de cara a la paret. El premi hauria estat assaborir el talent del mestre, el càstig és la paràlisi d'un ser embadalit per les paraules que ell no podrà firmar mai.  Llegir Borges és tancar els ulls i escoltar. I conformar-se de la mudesa que, amb una mica de sort, serà tan passatgera com un mantell de boira que, a la propera cantonada, haurà deixat de ser.

Glòria Abras Pou

dissabte, 5 de setembre de 2015

VICENT ANDRÉS ESTELLES, NO HI HA HAGUT EN EL MÓN UN POETA COM TU



No puc dir el teu nom. O el dic negligentment.
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,
em passen certes coses. Tinc el desig de tu.
Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.
No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l'he de dir
amb certa  negligència. No puc dir el teu nom.

No és  un desig tan sols sexual, conjugal
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre,
i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.
De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.
I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta. 


Vicent Andrés Estellés


Al gran poeta de Burjassot li encantava Ausiàs March però era també un incondicional del xilè Pablo Neruda amb el qual comparteix -i ho dic sense cap por- passió i  talent per riure's dels poetes més eximis que canten la vida i la ploren també. Ocells i llacs, paracaigudes cecs, cireres i rajoles, geners i junys que cada any tornen iguals i diferents. I l'amor que no mori. Estellés és, segurament, un dels poetes més eximis de l'olimp universal prescindint de l'idioma en el que va escriure.  Té amagada en el cor la secreta llavor dels petrarques.

Traducción literal al castellano:

No puedo decir tu nombre. O lo digo negligentemente,
No puedo decir tu nombre. Ciertos días, ciertas noches
me pasan ciertas cosas. Entonces tengo el deseo de tí
Te conviertes entonces en mi única pátria.
No puedo decir tu nombre. Esbelta, tierna. cálida
Terriblemente esbelta, de pie, como una pátria.
No puedo decir tu nombre pues si lo digo he de hacerlo
con cierta negligencia. No puedo decir tu nombre.
No es como un deseo sexual, conyugal.
Es el deseo del río, de la sábana, de la broza.
Es un instinto de pátria. Es el deseo del árbol  
y del cielo y del cántaro, y el jarrón y la arcilla.
De ser y ser del todo, plenamente : Tener pátria.
Y una pátria libre, y luminosa,  y alta.

Traducción literal del catalán-valenciano al castellano.

Si podeu llegiu amb veu alta la versió original. I després intenteu respirar si us queda un bri d'al·lè. 

dimarts, 18 d’agost de 2015

VELL I CERT PENSAMENT D'UN HOME SAVI

Fiord Geiranger - Noruega-blog "Cosas Únicas"

No ens banyem mai dos cops
a les mateixes aigües
deia Heràclit carregat de raó.
Les dels mars es remouen
vives com animals lluents
que canvien la pell
d’un dia per l’altre.
Les dels rius
que, inquietes, jauen
sobre les seves lleres.

I fins i tot les manses aigües
que fan dels llacs miralls,
pous de misteri,
es mouen des del fons
en secretes corrents
lluitant per no ser mai
paisatges repetits
que cansen la mirada.

I si així és
no sé per quina llei
tampoc mai no hi haurà
cap bes igual
ni sabrem
si l’abraçada d’aquest vespre,
càlida, tèbia o freda
és l’ última
que ens ofereix la vida.

Glòria Abras Pou
Poema inèdit
Versió no definitiva


AMOR MÁS PODEROSO QUE LA VIDA
La misma calidad que el sol de tu país,
saliendo entre las nubes:
alegre y delicado matiz en unas hojas,
fulgor de un cristal, modulación
del apagado brillo de la lluvia.
La misma calidad que tu ciudad, 
tu ciudad de cristal innumerable 
idéntica y distinta, cambiada por el tiempo: 
calles que desconozco y plaza antigua 
de pájaros poblada, AMOR MÁS PODEROSO QUE LA VIDA

La misma calidad que el sol de tu país, 
saliendo entre las nubes: 
alegre y delicado matiz en unas hojas, 
fulgor de un cristal, modulación 
del apagado brillo de la lluvia.

La misma calidad que tu ciudad, 
tu ciudad de cristal innumerable 
idéntica y distinta, cambiada por el tiempo: 
calles que desconozco y plaza antigua 
de pájaros poblada, 
la plaza en que una noche nos besamos.

La misma calidad que tu expresión, 
al cabo de los años, 
esta noche al mirarme: 
la misma calidad que tu expresión 
y la expresión herida de tus labios.

Amor que tiene calidad de vida, 
amor sin exigencias de futuro, 
presente del pasado, 
amor más poderoso que la vida: 
perdido y encontrado. 
Encontrado, perdido...

la plaza en que una noche nos besamos.
La misma calidad que tu expresión,
al cabo de los años,
esta noche al mirarme:
la misma calidad que tu expresión
y la expresión herida de tus labios.
Amor que tiene calidad de vida,
amor sin exigencias de futuro,
presente del pasado,
amor más poderoso que la vida:
perdido y encontrado.
Encontrado, perdido...

dimarts, 4 d’agost de 2015

EL CORAZÓN SALIÓ SOLO

Nueva York 28
Vista de la ciutat de Nova York-Font: Viralistas.com
Calles y sueños Asesinato

Dos voces de madrugada
en Riverside Drive
 

¿Cómo fue?
Una grieta en la mejilla.
¡Eso es todo!
Una uña que aprieta el tallo.
Un alfiler que bucea
hasta encontrar las raicillas del grito.
Y el mar deja de moverse.
¿Cómo, cómo fue?
Así
¡Déjame! ¿De esa manera?
Sí.
El corazón salió solo.
¡Ay, ay de mí
!




Federico García Lorca
Poeta en Nueva York
1940




Ara, amb la calor,  potser africana,  que en va de bé demanar en préstec un poema i compartir-lo amb vosaltres. Jo l'hauré de tornar a l'excels poeta de Granada i, el que és més trist, és que li tornaré sense interessos. Qui gosaria afegir un sol mot als seus versos? El cor surt sol.

dimecres, 29 de juliol de 2015

LA SOSPITA DEL SOMNI

“…Hubo una hora iluminada por el sol, y los más altos dioses
no pueden jactarse de nada mejor
que de haber contemplado a su paso esa hor
a.”





Ezra Pound




Paysage aux lanternes - Paul Delvaux




dimarts, 21 de juliol de 2015

EL MAR, EL MAR

 



constable.jpg
El mar vora Brighton - John Constable
Sempre d'esquena a mi. Sempre. Mires el mar amb la vista extraviada del que ja ho ha vist tot i necessita una sorpresa per seguir vivint. No saps que jo t'espio amagada en difosos carrers sense nom. Un rinxol blanc jeu fatigat al just inici de la teva nuca. L'alço i en separo els cabells com qui desfà una trama insistent de fils de plata. A sota hi ha un dels teus llocs ocults. Un tros de terra que no surt als teus mapes. Et beso sense so. Un àtom, potser una única cèl·lula dels meus llavis n'ha tocat subtilment una de teva en aquest breu fragment del teu ignot jardí. Però em deus haver sentit perquè, de sobte, t'has colpejat la nuca per apartar el  que hauria pogut ser una minsa papallona d'estiu o una inquieta gota de suor. El rínxol blanc torna a senyalar frontera mentre tu, sempre d'esquena a mi, no permets que la mar s'aparti dels teus ulls. Poc saps amb quin plaer et vaig seguint la pista. El rastre que deixes a l'aire al respirar l'empresono per seguir vivint jo disfressada d'algú que mai no veus estant com sempre estàs d'esquena a mi.
Sempre mirant el mar. 
El mar. 


Glòria Abras Pou
text inèdit escrit amb intenció poètica

dimecres, 15 de juliol de 2015

PER QUÈ MÈXIC

(...)

PER QUÈ MÈXIC
Així com un crit.

Egoistes, espantats, fats, això és el que volem saber: Per Què Mèxic.
I pensem en llocs com Síria, en repressions brutalíssimes com la que hi va haver a Cambodja, en exterminis com Rwuanda, en dictadures feixistes com l'Argentina, com l'Uruguai, pensem en Srebrenica, en l'apartheid, en Gaza, Biafra. I tot i així volem, volem per un instant, que tot s'aturi i algú ens miri fixament als ulls i ens contesti: Per Què Mèxic.
                           
                                Per Què Tots nosaltres.
                                       Per Què Així.
                                       Per Què Aquí

 
     Com si algú ho sabés.  (...)

                                                                            LOLITA BOSCH
                                                   Camps abans de tot això
                                                   Editorial Empúries,  Barcelona
                                                   2013 
       
Penal d'Almoloya de Juárez - México
                                                 
                                                                            

-Li diuen "Chapo  Guzmán perquè és petit d'alçada.
-Va fundar el Càrtel de Sinaloa i en va ser el màxim cap.
-Es va escapar l'any 2001 de la presó de Puente Grande (Mèxic)  i va esdevenir el segon home més 
  buscat per l'FBI després de Bin Laden.
-Va admetre haver assassinat entre 2000 i 3000 persones.
-El 22 de febrer de 2014   va ser capturat de nou.
-El dia 11 de Julio de 2015, el Chapo Guzmán es va tornar a escapar de la presó.
-Degut a la seva absència es va donar l'alerta per probable evasió del pres.
-Les autoritats varen llançar un potent operatiu de cerca. També varen  tancar
 l'aeroport de Toluca.       

Narcocorrido

En un carro Gran Marquis
iba Rigoberto Campos,
en otro sus guardaespaldas
que lo venían escoltando.
Cayeron en una trampa
de grandes del contrabando.
Con puros cuernos de chivo
comenzaron a tirar
matando a Rigo al instante
y a su guardia personal,
hiriendo a gente inocente
que cruzaba el bulevard

"Rigoberto Campos" de Los Capos de México

Font: Del llibre abans esmentat.                     

dimarts, 7 de juliol de 2015

GRÈCIA VIBRA


Oliveres - Pintura anònima

ASTÍANAX

Ara que te'n vas porta amb tu l'infant
que va veure la llum davall d'aquell sicòmor,
un dia en què sonaven les trompetes i brillaven les armes
i els cavalls suorosos, els morros humits,
sobre l'abeurador es vinclaven a fregar
la superfície maragda de l'aigua.

Les oliveres que tenen les arrugues dels nostres pares
i les roques que tenen la saviesa dels nostres pares
i en la terra la sang viva del nostre germà
eren un gran goig, una norma fèrtil
per a les ànimes que sabien llur pregària.

Ara que te'n vas, ara que el dia de saldar el teu compte
despunta, ara que ningú no sap
a qui ha de matar o com ha de morir,
porta amb tu l'infant que va veure la llum
davall les fulles d'aquell sicòmor
i ensenya'l a mirar els arbres.

Iorgos Seferis


ASTIANAX

Ahora que te vas lleva contigo al niño
que vio la luz bajo aquel sicomoro,
un día en que sonaban las trompetes y brillaban las armas
y los caballos sudorosos, el morro húmedo,
sobre el abrevador se torcían para fregar
la superfície esmeralda del agua.

Los olivos que tienen las arrugas de nuestros padres
y las rocas que tienen la sabiduria de nuestros padres
y en la tierra la sangre viva de nuestro heermano
fueron gran gozo, norma fèrtil
para las almas que sabían su plegaria.

Ahora que te vas, ahora que el día de saldar tu cuenta
despunta, ahora que nadie sabe
a quién ha de matar o cómo ha de morir,
lleva contigo al niño que vio la luz
bajo las hojas de aquel sicomoro
y enséñale a mirar los árboles.

Iorgos Seferis
Traducció amb intenció literal del català al castellà-Glòria Abras pou

divendres, 3 de juliol de 2015

GRANS MAGATZEMS ( 1 )

Tan entusiasta com desconeixedora dels secrets de les pedres, el ciment i l'asfalt, el vidre i el metall i així de tots els elements que, guiats per ments harmòniques i amants de la bellíssima exactitud matemàtica, han anat creant segle darrere segle el que coneixem com ARQUITECTURA, m'aventuro a mostrar alguns edificis que, al llarg del temps, he vist i preferit. L'arquitectura fon ciència i art amb una finalitat, si pot ser, eterna. Vegem EL PARTENÓ, la TORRE EYFFEL o LES TORRES PADRONES per donar alguns exemples que van des de l'antiguitat fins, com se sol dir, els nostres dies.

Els magatzems són el gran invent comercial del segle XIX. És el concepte de botiga multiplicat per deu, per cinquanta, per cent. Sembla ser que tot comença quan el comerciant francès Aristide Boucicaut obra una petita tenda destinada a la venda de roba i accessoris per les dames. Estem a l'any 1838 i de la tenda se'n diu Le Bon Marché. El local se situa al número 38 del carrer de Sèvres a París.
L'èxit resulta notori de manera que mr. Boucicaut construeix l'any 1852 el que ja són els grans magatzems Le Bon Marché, magatzems assortidíssims que el propietari amplia l'any 1872. L'ampliació comença l'any 1869 de la mà de l'arquitecte Boileau i la col·laboració inestimable de Gustave Eyffel.
El creatiu Mr. Boucicaut fa construir una ampla sala de lectura on hi ha premsa nacional i estrangera, el lloc perfecte perquè es distreguin els senyors mentre les seves mullers miren i compren.


"Le Bon marché" tot un símbol a París i a Europa
 
Si "Le Bon Marché" arrasa amb la seva presència imponent que avarca una poderosa cantonada i parteix o ajunta dos carrers de traçat impecable que abracen sòlidament l'espai destinat al goig de les dames, el següent magatzem és més petit i delicat i encara que l'empresa va ser fundada a Milà pels germans Bocconi,  també va començar essent una botiga d'accessoris diversos per senyores entre els quals els cosmètics. Parlem de l'any 1865.
Inspirats per la grandesa de "Le Bon Marché" els germans Bocconi adquireixen un elegant palauet a Roma, a la Via del Corso i al davant de la Piazza Colonna. Per desgràcia el Palau Bocconi pateix els estralls d'un incendi devastador. Cal fer-lo renéixer de les seves cendres i l'encarregat és l'arquitecte Franco Albini que hi treballa des d'el 1957 fins el 1961. Els propietaris Bocconi demanen al poeta D'Annunzio un nom idoni pel seu establiment i vist el que li ha passat, tan deplorable, i com n'ha ressorgit, D'Annunzio amb un encert gens sorprenent venint d'ell el nomena "La Rinascente". Està clar que un dels puntals de l'imperi Bocconi ha renascut.
Actualment "La Rinascente" pertany al grup "Inditex" i s'hi ubiquen les dependències de la cèlebre "Zara".
 
 
BON CAP DE SETMANA !

dilluns, 22 de juny de 2015

UNA ALTRA NIT DE SANT JOAN

"Embracing" de Jack Vettriano

V A L S


T'invito a entrar en el meu poema
que és una pista de cristall.
Cenyeix-me fort per la cintura
i comencem el nostre ball.

T'invito a entrar en el meu poema,
un laberint de roig corall,
palmeres altes el voltegen,
sorra de perles vora el mar.

T'invito a entrar en el meu poema
fins que s'acabi aquest bell vals
i m'abandonis la cintura
per volar lluny en un cavall.

Tot plegat haurà estat un somni.
Ni tu ni jo no ens hem vist mai
però existeix aquest poema,
record d'amor, ardent desmai.

Glòria Abras Pou
Poema inèdit
Revetlla de Sant Joan 2015

Imatge, Mailonline
The secrets of Jack Vettriano

dilluns, 15 de juny de 2015

CONCERT PER UN FINAL DE PRIMAVERA




Un monestir romànic amb un claustre imponent.
La primavera es va acabant. L'escalfor de l'estiu que s'acosta em fa pensar en aquells pòrtics d'aigua que la nova estació ens ha dedicat més d'una vegada, tempestes que s'anuncien amb el cel d'un blau negre i que esclaten amb vigorosa música. Els llamps apunyalen l'espai i ens ensenyen el tros de món que tenim al davant.  Quan retorna la calma veiem la nova vida dels colors que ens envolten, els verds de camps i boscos, el centenari ocre de la pedra, el cel remogut i polit.
I pensem en el claustre imponent i, tanmateix, sobri i acollidor, un sostre ferm per l'esperit i pel cos. I es quan pot ser indicat tancar els ulls i deixar-nos portar per la beneïda inspiració de Vivaldi que no coneix el pas dels dies ni les nits.
Un concert per un final de primavera. Definitiu i etern.

Video: Youtube, propietari il·legible
"Nisi Dominus", andante "Cum dederit"

Claustre del monestir de Santa Maria de Vilabertran-Alt Empordà

divendres, 5 de juny de 2015

MODIA...NO, OUI ! OUI !

Estació ferroviària de Saint-Leu-la-Fôret
Novel·la que Gallimard publica a França l'any 2014 abans no se sabés que el seu autor, Patrick Modiano, seria agraciat amb el Premi Nobel del mateix any.
Faig un cop d'ull a ressenyes de premsa francesa i tothom sembla coincidir, sense cap mena d'amargor, que l'autor escriu sempre la mateixa novel·la, un pensament que després de mitja dotzena de lectures de Modiano, també he fet jo i que, probablement, deu ser molt proper a la realitat.
Modiano (Boulogne- Billancourt, 1945) va tenir una infantesa erràtica al compàs tortuós de les vides dels seus pares separats des que ell era petit. Va ser un nen solitari que, sovint, era acollit per famílies amigues de la seva que, malgrat tractar-lo bé, feien que la criatura se sentís inestable. El sól semblava ballar sempre sota els seus peus d'infant. Hauria pogut gaudir de la companyia del seu germà Rudy però va morir a deu anys i a ell, al nen desaparegut, ha dedicat Modiano gran part de la seva obra.
"Perquè no et perdis pel barri" és, altra vegada, un camí fet pràcticament a cegues. El protagonista Jean Daragane, degut a una visita inesperada, sent la necessitat de furgar en els records d'infantesa, records tèrbols i fragmentats que no desvelen cap misteri i, en canvi ens mostren amb mestria com cal escriure sobre el misteri en sí mateix, què passa quan una imatge es barreja amb una altra, quan les veus es confonen, quan sabem que algú ens protegeix i quan sentim, desvalguts, el pes d'una terrible solitud, un forat fosc i mut que abarca la grandària de la terra.
Quan parlo de Patrick Modiano retorno sempre a Debussy, passatges infinitament harmònics que mai no ens deixen pressentir les notes que ens esperen. Una memòria trencada com la del protagonista de "Perquè no et perdis pels barris" només pot articular una prosa tan elegant i bella com fugisser és el seu contingut que, cau s'aixeca, rellisca i s'arrepenja a través d'un moll de brumes.

Perquè no et perdis pel barri
Editorial Proa
Juny 2015

Para que no te pierdas por el barrio
Editorial Anagrama
Juny 2015

Pour que tu ne te perdes pas dans le quartier
Gallimard
2014