FESTES I ALEGRIES, PASQÜES DE NADAL

Advent i naixement de Crist - Hans Memling, 1480








Un Nadal amb versos i besos.
Un nou any bo de debò.

Invoquem la Pau a veure si ve d'una vegada i ja per sempre més.

Amen

Glòria Abras Pou a tots els seus amables visitants.

FAM I SET DE JUSTÍCIA

PER TU PLORO, ALEP. PER TU PLORO...

ANNIE LEIBOVITZ, A TRAVÉS DELS SEUS ULLS

Helen Mirren per Annie Leibovitz

Meryl Streep per Annie Leibovitz

"Petó" per Annie Leibovitz

Meryl Streep per Annie Leibovitz

Susan Sarandon per Annie Leibovitz

Leonardo di caprio per Annie Leibovitz

Michelle Obama per Annie Leibovitz

Annie Leibovitz va néixer a Waterbury, Connecticut fa seixanta set anys. Està considerada la fotògrafa més ben pagada del món. Ha treballat pels grans imperis de la premsa de moda, ha fotografiat personatges famosos des d'actors fins a polítics passant per científics sense deixar-se els intel·lectuals.

Leibovitz ha anat molt més enllà de fer retrats bonics i originals de gent famosa, també ha realitzat reportatges de guerra de valor immens i ha estat més d'un cop enviada especial a diverses seus on s'han celebrat Jocs Olímpics. 

Dir que és una gran artista és una obvietat però ja està dita. I escrita.

Glòria Abras Pou 

LA MIRADA DE L'HEURA

És la carn, és la sang, és el vi, la saba de la terra. Rogencs i coral·lins quan l'aire inclina les heures de tardor que se'ns arrapen mentre una pluja prima hi afegeix lluïssors inesperades.

Purpurins, escarlates, carmins, fins fa poc éreu d'un verd exacte i ara us mostreu com un tapís de cors de misteriós batec, un jardí vertical que, màgic, il·lumina la tarda que s'escapa. De foc vestiu aquesta cambra i, com un mantell encès, acolliu la meva ànima. Formo part d'un instant amb vosaltres. Us miro i em mireu, roses i carmesins.

I tot aquest tresor me'l donen un moment i una finestra oberta. Una finestra que mai no ha volgut ser res més del que ja és, un rectangle que copsa llum i aire i que, ara i aquí, esdevé refulgent cataracta, fugaç irrepetible ràfega de temps que era i ja no és.

Glòria Abras Pou
Intent de prosa poètica
Inèdit
Primera versió

LA RESPOSTA DEL SOMNI

El Jardí - Paul Delvaux

Ama il tuo sogno pur si ti tormenta.

Gabriele d'Annunzio

Sí, estima el teu somni. I creu en ell encara que et turmenti i aquells que diuen protegir-te, vulguin arrossegar-te dient que ells faran tocar de peus a terra.

Sí, estima el teu somni. I alimenta'l, deixa'l créixer, mantén-lo navegant-te en la sang i les artèries. I tanca els ulls o busca la foscor, mentre ell, el somni, campa majestuós per les fondàries del teu pensament i t'aparta, egoista, d'allò que en diuen realitat.

Sí, estima el teu somni, encara que ell t'estimi poc o gens a tu i et robi la son i les ganes de viure. Perquè per tu, el teu somni és la vida. I  si un dia o una nit sents que el teu somni va cap a la mort i creus que el seguiràs perquè ell t'és turment i vida,  no t'enganyis perquè,malgrat la seva mort, tu et quedaràs aquí i veuràs com de somni vivent amb pètals, amb espines i amb una ànima pròpia, a voltes perniciosa com un paràsit indomable,  va esdevenint record.

I sentiràs devastada la terra on el record, punyent, s'haurà establert. Tu. Perquè seràs els plors, les runes i la pols d'una ciutat bombardejada

                                                         fins que fertilitzants d'origen, potser ignot, faran que sentis la fragància d'un bosc on hi vibra la pluja i el teu propi somriure inesperat t'anuncii que has rebut la resposta del somni.

Glòria Abras Pou

Prosa amb voluntat poètica
Primer esborrany

I M'HO VAS FER SABER

Pareu tots els rellotges, desconnecteu tots els telèfons,
doneu al gos, perquè no bordi, l’os més suculent,
silencieu els pianos, i amb timbals amortits
emporteu-vos el fèretre, i que entrin els amics.

Que els avions gemeguin fent cercles dalt del cel
escrivint-hi el missatge: el meu amic ha mort;
poseu senyals de dol al coll blanc dels coloms,
i que els guardes es posin els guants negres de cotó.

Per mi, ell era el nord, el sud, l’est i l’oest,
el treball setmanal i el descans de diumenge,
migdia i mitjanit, paraules i cançons.
Jo em creia que l’amor podia durar sempre: anava errat.

No vull estrelles, ara; feu-me negra la nit,
enretireu la lluna, desarboreu el sol,
buideu el mar, desforesteu els boscos,
perquè ja res pot dur-me res de bo.

W,H, Auden - Vint-i-set poemes.
Barcelona: Quaderns Crema, 1995 (traducció de Salvador Oliva).


Stop all the clocks, cut off the telephone
Prevent the dog from barking with a juicy bone,
Silence the pianos and with muffled drum
Bring out the coffin, let the mourners come.

Let aeroplanes circle moaning overhead
Scribbling in the sky the message He is Dead,
Put crêpe bows round the white necks of the public doves,
Let the traffic policemen wear black cotton gloves.

He was my North, my South, my East and West,
My working week and my Sunday rest
My noon, my midnight, my talk, my song;
I thought that love would last forever, I was wrong.

The stars are not wanted now; put out every one,
Pack up the moon and dismantle the sun.
Pour away the ocean and sweep up the wood;
For nothing now can ever come to any good.

Songs from To Songs for Hedli Anderson
W.H. Auden
Twenty seven poems

Cinc de maig del dos mil setze

HUPPERTIADA (2)

No poso "i (2)"  perquè no sé si Isabelle Huppert tornarà a aquesta pàgina.

És extraordinariament fotogènica però no cal oblidar que els autors de les fotografies són mestres en les divines arts d'extreure sublimitat de rostres que, potser al carrer, no ens farien girar sense que això signifiqui que es tracti de rostres invisibles o immirables.
  

Entre llums i ombres, inquietants atmosferes i boires, tal vegada inventades, gràcies als mestres retratistes copsem allò que, anys ençà, en mostraven els grans mestres pintors. Sempre penso que els fotògrafs voldrien el geni d'aquells d'aquells pintors ja considerat clàssics.  Però mai no diria que l'art de retratar amb càmera sigui un art menor. 

Si sabéssim els secrets que hi ha darrere els ulls privilegiats dels retratistes bons, siguin o no famosos. 
Les cares vistes molt més enllà de la possible bellesa. El mateix paisatge però sempre diferent.

Isabelle Huppert - Robin Holland

Isabelle Huppert - Whitney Vargas

Isabelle Huppert - Harry N. Abrams

Isabelle Huppert posa per a la Casa Givenchy-2012

                                                     Isabelle Huppert com a Greta Garbo

Si heu vist la petita galeria us agraeixo el cop d'ull que hi acabeu de fer.

EL MAL LLEIG

La joia de viure - Paul Delvaux

No acostumo a recordar-me de que he tingut càncers. Així, en plural. El mal lleig m'ha visitat més d'una vegada i més de dues. 

Em va arribar de ben jove, encara no havia fet trenta sis anys. Va ser un impacte difícil de descriure i, per tant, també força difícil d'escriure, segurament perquè he rebutjat recrear-me en les sensacions que vaig haver d'afrontar un cop sabuts els diagnòstics que,  per sort, sempre varen ser bons. Calia fer tractament, en algun cas quimioteràpia  i ràdio o pastilles o tot plegat, segons com abans, segons com abans i després de passar per la taula d'operacions.  Tinc un càncer,  pensava o,  ja tinc un altra càncer però la frase punyent no m'acabava de tocar per dins ni em provocava el plor, tan necessari. El dolor psíquic té altres formes de manifestar-se, se salta les llàgrimes i la factura va per altres conductes.

Vaig tenir seqüeles que em varen fer recórrer a l'ajuda psiquiàtrica. Veia la meva família -pocs components- terriblement afectada i fent el valent per transmetre'm ànims. Allò més important era salvar la vida, retornar a la pau que dóna la rutina, aquella atmosfera deliciosament domèstica que et transmet quietud i serenor.

Sé que durant un temps, desprès d'una mastectomia, rebutjava el mirall del bany i sentia que el meu cos es queixava en silenci,  com un infant a qui han pres alguna cosa que estima,  pel simple fet de que era només seva. Vaig dir adéu a la bonica roba interior que solia portar perquè, òbviament, vaig prescindir de la part superior i ja no feia cap falta conjuntar les peces. Dolços retalls de seda rivetejats amb blonda que se'm posaven al damunt com una segona i seductora pell. Varen anar llançats i varen ser substituïts, quan ho creia convenient, per sostenidors lleugerament tramposos d'aparença gairebé ortopèdica que, fent funció de pròtesis m'ajudaven a portar la roba de manera escaient retornant al meu cos les proporcions perdudes pel que fa a l'aparença.

 Perquè jo vaig ser, durant molt temps,  una estàtua malmesa per un agent terrorista de la mort.

Però no hi va haver maneres de sentir-me desgraciada. Primer, la vida i jo encara hi era per gaudir de tantes coses que m'agraden d'ella. El cervell em va permetre ben aviat sentir que no podia reduir l'existència a un fragment de carn arrabassada pel bon seny de cirurgians curosos.

No sóc partidària de les sessions de fotografies on queda demostrat que l'atractiu d'una dona va molt més enllà de la simetria d'aquells orgues que ens han estat donats pel gaudi sexual i per alletar els nostres fills. Aprenem a dissimular les lògiques,  i tan femenines, inhibicions i si la parella ens hi acompanya, res torna a ser el què era ja que, fins i tot, pot millorar.

És el primer cop que escric sobre el mal lleig -així molta gent amagava el nom comú de càncer-. Tinc consciència de que la meva vida no hauria estat la mateixa amb o sense cornades. Però el que mai no sabré és si hauria estat millor o pitjor, ni hi penso. Jugo el rol que se m'ha assignat amb tanta naturalitat com puc i és tanta que, el què deia al principi, no acostumo a recordar-me de que he tingut càncers. He plorat a causa dels malvats que s'han endut sers que estimava. Jo encara sóc aquí i, si algú em llegeix i se sent ajudat, aquestes ratlles hauran complert amb la seva funció.

Salut i no oblideu mai de fer-vos revisar pel metge quan qualsevol indret del cos deixi anar algun lament i, fins i tot, sense esperar a sentir cap dolor, per sistema feu-vos fer un cop d'ull de manera metòdica perquè el càncer, massa sovint, ens envaeix amb un traïdor silenci, burla les defenses del  cos i n'evita les queixes. I ve quan fem tard.

Glòria Abras Pou

MUSES (1), VERA SLÒNIM NABOKOV

Vera i Wladimir Nabokov

No sé si sabríem res de Vera Slònim si no s'hagués casat amb Wladimir Nabokov. El que sí és segur és que l'obra del gran escriptor rus no seria la mateixa sense la presència de qui va ser primer de tot, la seva inspiradora i després la seva mecanògrafa i traductora així com la persona que control·lava totes les activitats artístiques i intel·lectuals del geni. La senyora Nabokov també feia de xofer del seu marit i els seus amics i coneguts sabien que sempre, ja a Berlín, portava una pistola.

Vera Slònim, de família jueva, era una jove molt culte que va conèixer Nabokov en un ball de màscares a Berlín. Ella, disfressada, se li va apropar i li va recitar un poema del qual ell n'era l'autor. L'escriptor, ja petulant a l'època, va sentir el seu ego exaltat i va voler fer coneixença immediata d'aquella senyoreta tan interessant. Mai més es varen separar. Vint-i-dos mesos després d'haver-se trobat per primera vegada es varen casar per formar un matrimoni que els hi hauria de durar fins a la mort.

Vera Slònim i Nabokov varen haver de fugir de Berlín per evitar la descarnada persecució dels nazis als jueus. Després d'estades temporals a París i a Londres es varen instal·lar a Estats Units on Nabokov va impartir cursos de literatura en universitats diverses. Quan Nabokov, ja autor de gran prestigi gràcies a una obra esplèndida, es va retirar de l'ensenyament, la parella es va establir, durant anys i fins a la fi de les seves vides, a Suïssa, en el fabulós Hotel Palace de Montreux davant del plàcid llac. Era un indret ric, de rics i per a rics.

El cèlebre marit de Vera Slònim Nabokov no va ser mai honorat amb el Premi Nobel. Un més de tants eximis, ignorat o, potser rebutjat, per l'Acadèmia Sueca.

La parella va tenir un únic fill que entre altres coses es va dedicar a cantar òpera amb un èxit més que discret i va traduir la novel·la més famosa del seu pare, "Lolita" al rus. També va provar sort fent de pilot de cotxes de carreres.

En la vida d'aquesta parella lligada per un amor apassionat s'hi comptabilitza una infidelitat per part de l'escriptor. Durant una absència a Paris, l'any 1937, quan la seva esposa va romandre a Berlín per tenir cura del fill d'ambdós que tenia tres anys, Nabokov va tenir un romanço fervent amb una poeta russa, perruquera canina. L'escriptor va canviar el to de les seves cartes a l'estimada Vera i ella se'n va adonar. Li va dir "o ella o jo". I Nabokov, penedit, va dir-li "tu". i es va quedar per sempre al seu costat.

La parella s'expressava normalment en rus però tots dos eren poliglotes i canviaven d'idioma quan calia.

Vera Slònim, 1923

Tan immens era l'amor que Wladimir Nabokov sentia per Vera que només cal llegir les seves cartes i veure el què és un geni enamorat fins el moll dels ossos. Transcric alguns passatges d'una de les cartes esmentades:

"Felicitat meva, la meva meravellosa felicitat daurada, com et puc explicar fins a quin punt sóc teu -amb tots els meus records, els meus poemes, els meus esclats, els meus salts interiors? O explicar-te que no puc escriure una paraula sense sentir-la com serà pronunciada per tu -i que no em puc recordar de la més nímia bagatel·la viscuda sense experimentar la pena més viva per no haver-la viscuda junts-ja pot ser la cosa més personal, la més intransmissible, tan sols un capvespre en un revolt de carretera- comprens el què vull dir, felicitat meva?.

(...)

Et donaria tota la meva sang si hagués de fer-ho -és difícil d'explicar, sembla pla, però és així. Mira, et vull dir que amb el meu amor jo hauria pogut omplir deu segles de foc, de cançons, de coratge -deu segles ben sencers, prodigiosos i aeris, plens de cavallers cavalcant per turons esplendorosos, i de llegendes de gegants, i de troians feroços, i de vels de color taronja, i de pirates, i de poetes. 

(...)

T'estimo, et vull, tinc una insuportable necessitat de tu...Els teus ulls -que brillen meravellats quan, tirant el cap enrrere, dius alguna cosa graciosa- els teus ulls, els teus llavis, les teves espatlles, tan lluminosos i radiants...

Has entrat a la meva vida, no com si em fessis una visita...més aviat com si tu arribessis a un regne on totes les riberes esperessin el teu reflex, i tots els camins, els teus passos.

novembre 1921 "

Vera i Wladimir Nabokov  a Montreux davant l'Hotel Palace

Fonts: Habla memoria, Wladimir Nabokov-Compactos Anagrama

           Fragments de "Cartas a Vera" obtinguts a la xarxa.

           Blog Deslettres

         

HUPPERTIADA ( 1 )

Isabelle Huppert 1977 Xavier Martin

La prestigiosa actriu francesa Isabelle Huppert ja fa molts anys que es fa fotografiar per retratistes d'enorme talent. La col·lecció de les seves fotografies on podem observar, per si fes falta, la seva immensa ductilitat i les moltes biografies que bateguen, enigmàtiques, darrere dels seus ulls, ha estat exposada a diversos museus i sales del món.

Isabelle Huppert 1980 - fotògraf no datat

Isabelle Huppert 1987 - Studio Harcourt

Isabelle Huppert 1991- D. Eissermann

Isabelle Huppeert 2001 -Peter Lindbergh

Isabelle Huppert 2012-Mario Anelli- De l'exposició "The Artist is present" M.O.M.A.-NYC-Marina Abramovic

HA RETORNAT OCTUBRE I JO TAMBÉ

Safrans - Félix Vallotton

I aquesta llum d'octubre entre a la casa i, com cada any, tot pren un aire de pel·lícula francesa de pressupost modest. La llum d'un sol que ja no m'enlluerna però il·lumina els racons i confereix a cada un d'ells una tonalitat particular. Els llibres que demanen tornar a ser llegits,  si més no fullejats, tocats, canviats de lloc. No hi fa res que la A i la W s'aguantin l'una amb l'altra o que la Z es recolzi sobre una Y o una I i que la B s'amagui ajaguda al prestatge sota la U que dorm un son immerescut. Tot té un altra caire amb aquesta llum d'octubre acabat d'arribar, llum que no m'agredeix ni em fa fer ganyotes, quieta i fresca rebaixa la lluïssor del vidre de la gerra verda que sosté una rosa blanca de paper. De paper.

I la lluentor d'un marc daurat, que guarda somriures que jo estimo, s'ennobleix perquè ara sembla d'or vell com una antiga i valuosa peça que ja fa anys , potser segles, pertany a la família i  va passant de mà en mà. Ara el tinc jo i no sé per qui serà. I la pell és més pàl·lida perquè la llum és pàl·lida i, en el mirall, el pas del temps sembla més lent i, bondadosament o no, m'enganya, m'estalvia un rictus, m'esborra aquella arruga i dissimula el quasi inexistent color dels llavis ja cansats.

Tot per aquesta llum d'octubre nova i constant que sempre em fa recordar França i les seves tardors que em guien per carrerons inhòspits de pobles i ciutats, buscant-hi cafès freqüentats per sers que semblen ombres i parlen en veu baixa sobre qui sap què.

Un paràgraf de Proust , un tapís brodat amb fils de cristalls de mil colors cap d'estrident. I En acabar, unes notes de Chopin en un plor controlat que envaeix, subtil i  inconsolable, l'atmosfera. És a casa. És a qualsevol cafè d'ombres no gaire lluny d'aquí mateix. És aquesta llum d'octubre que retorna i amb olor de molsa m'abraça quan em reconeix.

Glòria Abras Pou

Text inèdit

L'ESTIU QUE NO VAIG VIATJAR A LOUISIANA

Jo només me'n vaig a l'habitació del costat que és més ombrívola i on el silenci del veïnat, absent per vacances, m'envolta com un núvol de pau necessària.

Segueixo llegint "Manual per a dones de fer feines" i m'entusiasma. Sembla senzill però qualsevol lletraferit sap que no és gens fàcil explicar històries de breus instants en línies també breus i mots escollits destil·lant el poètic licor del temps que, dia a dia, degota i va conformant històries.  Mentre, oh ironia, em queden feines per fer. Feines de dona?. Cap dona ve.

Tenia previst visitar Nova Orleans però la calor i la humitat torturen els meus ossos i m'empenyen a desdir-me del projecte.

Potser era un oracle aquella vella frase que diu que mai no havia d'haver creuat el Mississipi. Era un missatge carregat de raó. Quieta a casa.

Unes quantes fotografies d'un altra lloc que, de moment, no veuré. I en són tants!

Beneït el racó més tranquil de la casa des del qual sento com l'aire corre, suau, fresc, seductor. Benvinguda l'ombra amiga que m'abraça i no em demana res a canvi.

Espero retornar d'aquest descans reiteratiu però necessari.

Gaudiu d'un bon estiu. Rodolí espontani de tan fàcil. Gaudiu, estiu, piu, piu...

Frank Relle, fotògraf-Clouet-Nova Orleans

Frank  Relle, fotògraf-Laharpe-Nova Orleans

Frank Relle, fotògraf-Mirabeau-Nova Orleans

JORGE LUIS BORGES EM GUIA EN LA FOSCOR

Arbre de la goma gegantí-Plaça San Martín, Buenos Aires

LA LUNA
A María Kodama

Hay tanta soledad en ese oro.
La luna de las noches no es la luna
que vio el primer Adán. Los largos siglos
de la vigilia humana la han colmado
de antiguo llanto. Mírala. Es tu espejo.

Jorge Luis Borges



DESPEDIDA

Entre mi amor y yo han de levantarse
trescientas noches como trescientas paredes
y el mar será una magia entre nosotros.

No habrá sino recuerdos.
Oh tardes merecidas por la pena,
noches esperanzadas de mirarte,
campos de mi camino, firmamento
que estoy viendo y perdiendo...
Definitiva como un mármol
entristecerá tu ausencia otras tardes.

Jorge Luis Borges


Jo que només he pogut ser una dona no he sigut mai el somni del poeta que va estimar a Matilde Urbach. 

"Yo, que tantos hombres he sido, no he sido nunca,
aquel en cuyo abrazo desfallecía Matilde Urbach."

YVES BONNEFOY, JE NOMNERAI DÉSERT CE CHÂTEU QUE TU FUS...1923-2016

Figura embolicada - Henry Moore-Toronto

Una mosstra mínima. Només dos poemes d'Yves Bonnefoy nascut a Tours (France l'any 1923 i mort aquest primer de juliol que encara crema. Estalvio més dades biogràfiques perquè, per sort, la xarxa n'ofereix si no suficients, moltes.

És una obvietat però la vull dir: Força de l'ànima i bellesa verbal conflueixen en aquest gran poeta. No en va les seves traduccions de Shakespeare al francès tenen el prestigi inqüestionable que tenen...Un gran poeta, com l'anglès, requereix sempre d'un altra gran poeta per traslladar-lo a una altra llengua. I aquest va ser el cas. Els poetes, com els vells rockers i com tots els artistes, mai no moren.

LA IMPERFECCIÓ ÉS EL CIM

S’esqueia que calia destruir i destruir i destruir, 
S’esqueia que no hi ha salut sinó a aquest preu.
Enrunar la faç nua que s’aixeca en el marbre, 
Martellejar tota forma tota bellesa.

Amar la perfecció perquè ella és el llindar, 
Però negar-la a penes coneguda, oblidar-la morta.

La imperfecció és el cim. 

Yves Bonnefoy-Traducció d'Eduard J. Verger

 L'IMPERFECTION EST LA CIME

Il y avait qu'il fallait détruire et détruire et détruire. 
Il y avait que le salut n'est qu'à ce prix.
Ruiner la lace nue qui monte dans le marbre. 
Marteler toute forme toute beauté.

Aimer la perfection parce qu'elle est le seuil 
Mais la nier sitôt connue, l'oublier morte,

L'imperfection est la cime.

Yves Bonnefoy


VERITABLE NOM

Desert en diré jo, del castell que vas ser, 
I nit d’aquesta veu, i absència del teu rostre, 
I, quan hauràs caigut en la terra infecunda, 
Desésser en diré, del llamp que t’haurà dut.

Morir és un país que tu estimaves. Vinc, 
Eternament, però, pels teus foscos camins. 
Destruesc ton desig, ta forma, ta memòria, 
Sóc el teu enemic que no tindrà pietat.

De tu, jo en diré guerra, i em prendré 
Amb tu les llibertats de la guerra i tindré 
A les mans el teu rostre obscur i travessat, 
Al cor aqueix país que il·lumina el temperi

Yves Bonnefoy - Traducció d'Eduard J. Verger


VRAI NOM

Je nommerai désert ce château que tu fus, 
Nuit cette voix, absence ton visage, 
Et quand tu tomberas dans la terre stérile 
Je nommerai néant l'éclair qui t'a porté.

Mourir est un pays que tu aimais. Je viens.
Mais éternellement par tes sombres chemins. 
Je détruis ton désir, ta forme, ta mémoire, 
Je suis ton ennemi qui n'aura de pitié.

Je te nommerai guerre et je prendrai 
Sur toi les libertés de la guerre et j'aurai 
Dans mes mains ton visage obscur et traversé, 
Dans mon cœur ce pays qu'illumine l'orage.

Yves Bonnefoy

Fonts:
Escultura: Museu d'Art Modern-Toronto (Canadà)
-wanadoo.perso.es
-maulpoix.net

JOAN VINYOLI, ...EL RIU ENCÈS ES PRECIPITA AL MAR...

Paul Klee-Expressionisme abstracte

Despunten crits de fulles en els arbres, 
esquinça un vol de grius el capaltard 
i la muntanya, amb blau recolliment 
crepuscular, porta a la falda humil 
un davantal de blats encara tendres. 
M'allunyo dels embruixos del ponent, 
esvento les recances i les cendres 
i de l'antiga troca tallo el fil. 
Pasturen per la nit roques i cabres, 
el riu encès es precipita al mar, 
l'espai vermell s'omple de llamps com sabres; 
domini màgic, regne sublunar.

Joan Vinyoli-Domini màgic

El gran poeta català Joan Vinyoli (1914-1984) va néixer a Barcelona fill d'un metge que es va morir quan ell era encara molt petit. Va menar una joventut de noi humil. Va estudiar comerç.

La seva esplèndida inspiració poètica es veu, segons els estudiosos, molt influida per Rilke i Carles Riba si bé també s'hi troba el ressó de Shakespeare.

Solia passar l'estiu, primer a Santa Coloma de Farners a la comarca de La Selva i més tard a Begur, Alt Empordà. Els paisatges d'aquests indrets, molt estimats pel poeta, són sovint font de la seva inspiració inigualable.

El seu vers té música i és clàssica. 

Convé invocar el silenci i llegir-lo en veu alta sense dramatitzar.Pot ser com, per un instant, entrar en un domini màgic.

  

JOAN EL BAPTISTA, VERBENA DE SANG

Caravaggio, San Giovanni nel deserto-És fàcil entendre a Salomé...

Joan, dit el Baptista va caure presoner d'Herodes tetrarca de Judea. Joan era cosí de Jesucrist i el seu precursor. Ell batejava a qui volia ser cristià, Crist inclòs, amb les aigües del riu Jordà. Ambdós tenien molta anomenada i arrossegaven a la gent que els seguia per escoltar-los i fer-se cristià mitjançant el baptisme. Herodes tetrarca de Judea començava a tenir por. Potser veia amenaçat el seu poder per aquells joves carismàtics. S'imposava la seva desaparició immediata.

Herodes estava casat amb Herodias viuda del seu germà. Males llengües asseguraven que ella mateixa havia assassinat al seu espòs i, tal vegada, amb l'ajuda del seu cunyat, el tetrarca amb qui s'havia unit de seguida.

Del seu matrimoni amb el germà d'Herodes Herodias havia aportat una filla adolescent coneguda amb el nom de Salomé. Era quasi una nena però ja es movia amb els gestos d'una dona passional i capriciosa.

La nit de lluna plena acollia la festa d'aniversari d'Herodes. L'homenatjat i els convidats departien alegrement en una de les sumptuoses terrasses del palau del tetrarca. Vestien tots models fantàstics  confeccionats per a l' ocasió. Vora de la piscina de jade hi creixien esveltes palmeres, xiprers majestuosos.La llum semblava pols de plata. L'atmosfera feia olor de llessamí florit, aroma embriagadora pels sentits. Se sentien els cants sincopats d'ocells exòtics.

Salomé amb un vestidet de gasa de color marfil, vaporós i d'enrevessat patró, volava més que voltava com una papallona pel jardí del tiet i padrastre. El tiet i padrastre que no havia deixat de mirar-la d' ençà d'haver-la vist aparèixer a la festa. -no ho podia dir a ningú però la nena li agradava des del primer dia quan Herodias l'havia portat a palau-.

Mentrestant la veu d'un home, fosca i quasi sinistre, procedent del soterrani on hi havia les masmorres, predicava la fe en Jesucrist i abominava dels pecadors que el tenien pres. Salomé es va mostrar, de cop, encuriosida per saber com era aquell home. Va pregar i suplicar amb sibil·lina coqueteria que el tiet li deixés veure el presoner. Va costar dir-li sí però Herodes era feble davant de Salomé i li va consentir la demanda. 
Joan va ser conduit ensangonat i encadenat davant de la princesa i els demés. Tant bon punt el va veure la nena es va començar a moure com una serp sota les gases color marfil del seu complicat vestit. I li va dir coses boniques, amb la veu encesa, perquè veure'l va ser estimar-lo i el rebuig, tan ràpid i evident, d'ell, impertèrrit, li va fer aflorar una bogeria desconeguda i altament perillosa. 

Mentrestant Herodes també es tornava boig, encisat per la seva fillastra que semblava un raig després d'aquella lluna plena que, hieràtica i immòbil, presidia la nit. Va arribar el moment en què Herodes, ja sense contenció verbal, va pregar a la seva neboda i fillastra que ballés per ell. A canvi el tetrarca li donaria el què ella demanés. Salomé veia brillar la febre als ulls de l'home de la seva mare. Es va fer pregar però, finalment, va accedir amb pervers distanciament. 

I així la filla d'Herodias, acompanyada de músics exquisits, va iniciar una dansa inquietant i voluptuosa. Les notes semblen premonitòries d'un esperit de mal. A cada tornada la nena es desprenia d'un tros de gasa del seu preciós vestit i els trossos de gasa quedaven flotant en l'aire com misterioses aus que seguien la dansa pel seu propi compte. Finalment la nena Salomé va mostrar la lluminositat de la seva nuesa de pètal perfumat. L'orquestra havia emmudit. Els convidats eren com estàtues.

Herodias es va acostar a la seva filla i li va xiuxiuejar a l'orella: Demana-li al tetrarca el cap de Joan el Baptista. 

I Salomé, la filla d'Herodias, va obeir complaguda. Joan no l'havia ni mirat. No havia fet ni un sol gest per estimar-la i això no se li feia a la jove princesa de Judea. Ningú podia dir-li no. Ningú podia negar-li la paraula i permetre els seus laments d'amor incontrolable. Per tres vegades va exigir al seu tiet: Vull el cap de Joan el Baptista. Amb obstinació i malaltissa autoritat: Vull el cap de Joan el Baptista. I una més.

Herodes, malgrat l'ofrena generosa de mil contrapartides de vàlua incalculable, va haver de cedir. Li havia dit que si ballava per ell li donaria el què li demanés. No podia incomplir perquè la seva era la paraula del tetrarca. I va donar ordre als seus esclaus i Joan fou decapitat.

Al cap de pocs moments Salomé va tenir a les mans la safata que contenia el cap del Baptista. No havia sigut d'ella, no seria de ningú. Un tango bíblic.

"Si m'haguessis mirat, m'hauries estimat" varen ser les últimes paraules que la nena va dir a l'home que no havia volgut escoltar-la i, que ara, ja no podia sentir-la i va començar a gemegar en un plor de so fatídic mentre, per ordre d'Herodes, els soldats l'envoltaven per matar-la.

Glòria Abras Pou

Primera versió lliure de text inèdit 

Fonts:

-Nou Testament

-Salome, Oscar Wilde, teatre

-Salomé, Richard Strauss, òpera
Video:
Anatolj Kirov

POTSER LI DEIEN VIOLETTE

Fotografia Robert Doisneau-dreamideamachine

Ja feia dues setmanes que no anava a veure la Maria. M'havia telefonat dient-me que li havien sorgit imprevistos. Volia tornar uns dies a París on hi tenia moltes amistats, ja m'ho explicaria a la tornada a la tornada. Només em demanava si, de tant en tant, podia anar fins a casa seva i regar-li les plantes. Al congelador m'hi guardava un pastís de gerds que havia fet per a mi.

Però no en vaig tenir prou regant les plantes i mirant el pastís de gerds que m'enduria. Aquell no ser-hi de la Maria era com un tel invisible i alhora es palpava com l'empremta de la seva presència. Vaig seure una estona a la cuina i.com sempre, vaig admirar-me d'aquell ordre que guardaven les coses. Cada plat, cada got, cada forquilla, cada gabinet, tot, tot semblava portar la seva marca eficient i secreta. No me'n vaig poder estar i, en contra de la meva forma habitual de fer, vaig aixecar-me d'una revolada i vaig pujar cap a la seva habitació. Em sentia xafardera i m'ho repetia per castigar el meu atreviment. Això no es fa i ho saps. Això no es fa! . Però mentrestant ja podia veure el llit tapat amb l' impecable cobrellit de ganxet que ella mateixa havia teixit feia anys. A la tauleta de nit de la dreta hi havia la fotografia d'en Jean, un rostre interessant entre la llum i l'ombra, clarament inspirat en la fotografia que havíem vist en el cinema en blanc i negre. L'armari fosc, no gaire gran, semblava respirar al costat de la paret que donava al balcó. I vaig haver d'obrir l'armari. Per què hi tenia les claus als panys? i que hi buscava jo en aquell interior tancat que només era d'ella?

En un costat hi havia peces de vestir penjades i tres calaixos plens de roba per la llar que no vaig ni tocar. A l'altra costat hi havia prestatges on hi guardava llibres, la majoria en francès, un vell tinter buit, un llapis nou granat que portava escrit "Hôtel de la mer - Les rives", un sobre gros que en guardava de petits, una carpeta molt plena que no vaig gosar obrir...i quan ja anava a tancar, quan ja quasi em sentia fora d'aquella habitació aliena que havia registrat empesa per la curiositat i una estranya inquietud, vaig veure el quadern, un quadern d'espiral obert sobre una pàgina escrita. Sí. Escrita amb una lletra petita i molt espessa que em va fer obrir tots els sentits.

"Em varen telefonar. Era una veu d'home que es va identificar com a Jacques, Jacques Nozière i em va citar a la boca del metro de Porte de Lilas. A les sis d'aquella mateixa tarda. No recordo ni com em vaig vestir ni quina combinació vaig haver de fer per arribar al punt de trobada. Nozière em va identificar de seguida i jo també vaig saber qui era quan el vaig tenir al davant fingint un somriure i demanat-me un somriure a mi mentre entre dents em deia que calíem aparentar que érem vells amics, potser ja quasi novios. Em vaig posar al seu costat i vaig seguir els seus passos. No sé quins carrers va agafar però eren estrets, força tranquils. A mi em bategava el cor de tal forma que semblava que tingués una bestia viva colpejant-me el pit. Sabia el què anava a fer i em feia pànic però ho faria, ho volia fer. Seria col·laboradora resistent i en pensar-ho se'm barrejaven la satisfacció i el pànic.

Varem enfilar unes escales fosques com la nit i al cap de dos trams Nozière va treure una clau i va obrir la porta d'un pis. Varem entrar, ell decidit i segur, jo espantada i sumisa. En una habitació se sentia xerrera d'homes. Feien el soroll d'un vesper, parlaven tots de cop i en veu baixa, es barallaven sense cridar. Nozière em va agafar la mà sense altra interès que el de conduir-me a una segona estança. Era un indret sinistre. No hi havia finestres i l'única llum era una làmpada de peu atrotinada que enfocava un home clarament fatigat i sofrent. L'home estava lligat de mans i peus a una cadira de pinça que ell provava de moure sense aconseguir-ho. Nozière li va clavar una plantofada a cada galta i es van sentir els cops secs i els crits bronquítics. Tot seguit i el va mordassar. Jo em sentia una cosa que no era. La sensació de no saber qui era, potser les ganes d'oblidar el meu nom perquè havia deixat de ser jo i el meu record em mossegava rancuniós. Els ulls se'm tancaven i se m'obrien en un gest d'autòmat. Les cames se'm movien inquietes i, si pensava alguna cosa, era que què feia jo en aquella vida, a París, en aquella habitació amb dos homes, un d'ells  presoner i garrotejat. Nozière em va dir, aquest ha denunciat a molta gent, potser també a Jean. Ara veuràs què faig perquè ens expliqui alguna cosa. Ets sorda i muda. Només mira i si et vé por te la fas passar, m'entens?. Vaig assentir mentre Nozière començava a connectar fils elèctrics al pit i als braços de l'home lligat. No vaig voler veure els ulls del botxí màrtir. Nozière i jo érem botxins, la guerra ens fa fer tots els papers de l'auca, surt el bó i el dolent. Nozière em va guiar amb la vista perquè jo aprengués com prement uns botons, el presoner rebia una descarrega que li enrampava l'ànima i que el feia cridar de dolor, ofegat darrere la mordassa.

Aquell mateix dia vaig saber de l'ofici que exercia Nozière a qui havia conegut en un cafè i amb qui m'havia vist diversos cops. Havia esdevingut la deixeble d'un torturador. Vaig frenar la consciència. M'havia compromès i compliria. Ja no pensava en en Jean, ni en la guerra, ni en França, ni en la llibertat. Només pensava en concentrar-me intensament en l'habilitat de connectar cables i prémer botons i, fins i tot, vaig atrevir-me a mirar els ulls esbatanats del màrtir presoner mentre Nozière l'interrogava amb actitud salvatge com convenia al seu rol. 

Aquell va ser el meu primer dia. N'hi varen haver més. Molts més. Durant molt temps vaig viure abduida pensant que estava complint una missió, feia una feina com qualsevol altre. Defensava els meus. Mai no m'hagués pensat que la memòria em passaria una factura tan alta d'aquella barbàrie en la que vaig participar amb el cor, amb el cap, amb les mans. Una factura sagnant que pagaré fins a la mort perquè, quan he intentat penedir.me d'aquells fets, no he pogut. No m'he sentit satisfeta d'haver practicat una conducta que només pot ser qualificada de criminal. Però tampoc he sentit penediment. Sóc una criminal des d'aquella primera vegada. o potser ja ho era abans i no me n'adonava. I així per sempre més, nit i dia, criminal.

  

Glòria Abras Pou

Fragment d'un exercici d'escriptura.

ROIG INVENTAT

Pintura de Pilar Fernández-Pinedo, Col·lecció "Brandenburgos a la vista" del Blog Pequeño Formato-Mi otro blog

Roig inventat
petó llançat
que en l'aigua sura.
Pètal vençut
poema mut
amargor dura.
Reculle'm tu
si al passar em veus
i en els teus llavis
sents la ventura.
Jo sóc la rosa
que algú menysté
-roig inventat,
 petó llançat-.
La passió pura.


Glòria Abras Pou
poema inèdit

EN EL RECORD, TRESOR

TRESOR

Encara em puc imaginar
que aturo el temps
i et veig, et toco, et beso
en un instant que allargo
fins a recuperar l'antic
i conegut inici de desmai,
la màgica pulsió,
la humida febre
que em feia resseguir-te
els llavis amb els dits
i aprendre't de memòria
el furiós i salvatge,
dolç indret de l'amor
que m'he quedat per sempre.

Glòria Abras Pou


                                                                                   
LES ALES DEL SILENCI
Abras Pou, Glòria
Editorial Òmicron, 2012

Fotografia:
Estanque, 1922
pintura de Timoteo Pérez Rubio (1896-1977)

COM UNA DEDICATÒRIA

Fotografia: Portada de disc--Amazon

Un regal despertar-se de matinada conscient de que encara et queda estona per dormir o reposar desperta i un regal augmentat per l'estimada petita i fidel ràdio afegint-hi una cançó inoblidable interpretada de forma única Canta Rosemary Clooney Tenderly que vocalitza amb tota la calidesa necessària.

Voldries tornar-la a escoltar i així ho he fet i us la porto perquè qui vulgui comparteixi amb mi l'intimista dolçor que transmet amb mestria la gran cantant estatunidenca.

Rosemary Clooney va néixer el 1928 i ja de ben jove es va dedicar al cabaret en les vessants de ballarina i cantant. Va entrar al jazz amb molt bon peu perquè les seves qualitats eren congènites per un cant tan sentit, sensual i animic al mateix temps. Per desgràcia a partir dels anys 60 una depressió important la va convertir en addicte a les drogues. La seva carrera va conèixer el declivi però, afortunadament, es va refer i va retornar a les seves ativitats artístiques. Va tenir grans amics entre els quals Bing Crosby amb qui va enregistrar "White Christmas".

Rosemany Clooney es va casar amb l'actor José Ferrer nascut a Puerto Rico d'origen català. Hi va tenir dos fills. Quan Ferrer va ser mort, Clooney va celebrar un segon casament sembla ser que basat en la companyia i l'amistat. Quan va morir l'any 2002 va constar en la làpida de comiat la seva relació amb Blanche Mae Chambers, amiga des de l'infantesa, de raça negra i intensament lligada a Rosemary Clooney fins a la fi del seu temps, l'any 2009.

No podria acabar la ressenya sense dir el que quasi tothom ha suposat o sap, Rosemary Clooney era tia de l'actor George Clooney un dels qui va portar el seu fèretre quan la varen enterrar.

Tenderly doncs per a Rosemary Clooney, per a Crosby, per a Ferrer, per a Blanche Mae Chambers.

I per a George.

I per a tots vosaltres!!!

Video:

boopkid

Autors de Tenderly: Wlter lloyd Grass i Jack Lawrence, 1946

Fonts biogràfiques. Wikipedia i Blanche Mae Chambers

e

UN LONDRES , UN COVENT GARDEN

Covent Garden-Apple Market- Fotografia Europetrotteur

Tornar d'un lloc que m'agrada no em resulta mai fàcil. No hi ha dolor perquè els peus reconeixen el terra de la casa que, abandonada uns dies, ens espera i acull sense rancúnia. Però jo, avui dimecres, encara tinc als ulls la llum blanca de Londres, la verdor eternament humida dels seus parcs, la lluïssor de vidres, miralls, mosaics i el ciment dens i pàl·lid dels palaus i dels ponts i també el material fangós de les cabanes que assorteixen la peculiar i gran ciutat.

Se'm pot dir que cada ciutat, fins i tot cada poble, cada racó, tenen un color propi i és veritat. Faig esment als tons londinencs que encara guardo a la retina, encesos o apagats segons moguin els focus els invisibles tècnics d'il·luminació. Durant el dia Londres ofereix molts i diversos efectes d'escenari teatral. Hi ha una llum diferent per cada instant de temps que passa des del matí assolellat fins al boirós capvespre passant per migdies d'estranya definició que fins que arriba la nit i el seu blau puntejat per les fileres de bombetes dels fanals que ens mostren els

camins.

Covent Garden segueix essent un dels meus pols d'atracció. Fa anys que els turistes hem convertit la zona en un parc temàtic. Cap indret d'èxit s'escapa d'aquest fet, ni Florència o, sobretot, Florència.

He pogut veure i escoltar un Tannhäuser que jo, no exigent, qualifico amb un notable alt. Un Peter Seiffert encara valent però just en els passatges compromesos -n'hi ha uns quants- fa el personatge amb convicció i wagneriana professionalitat. Tenim també a Emma Bell soprano que canta, diguem que com els àngels, el dolç i espiritual personatge de la reina santa Isabel d'Hongria. Sophie Koch representa una Venus que m'agradaria més si no em perseguís sempre el cànon que suposa per mi la Venus que canta Waltraud Meier. Christian Gerhaher té una veu bellíssima i un cant exquisit però el seu Wolfram és quasi un murmuri en la preciosa ària coneguda popularment com "Cançó de l'estrella". Ed Lyon canta un Walther de molt bon escoltar i Stephen Milling fa el Landgrave de Turíngia amb una veu segura, imponent i elegant mentre el jovenet Raphael Janssens s'escanya en el seu cant de nen pastor. La resta se'n surt bé. El cor transmet tota l'espiritualitat requerida i, especialment, en el passatge dels pelegrins on l'entrada de l'orquestra, com sempre, resulta impactant. Dirigeix Harmut Haenchen amb baqueta decidida aconseguint el so adequat que ha de conformar un tot amb el cor i els solistes. La posada en escena va firmada per Michael Levine que és discreta però no mancada d'originalitat sobretot en els passatges del Venusberg.

Porto a Gerhaher en un video que supera notablement el directe que jo li vaig sentir.

Un bell espectacle dins del teatre i teatre constant als escenaris dels carrers de l'entorn.

Aquesta entrada l'he fet pensant en Fede i Joaquim, mestres operàtics. Joaquim Hernández Puig és el brillant conductor d'un dels millors blogs de música del món IN FERNEM LAND.

Video: Cittacentro1

I AM GOING TO LONDON

SALUTACIONS QUAN JA EM FALTEN NOMÉS HORES PER ARRIBAR A LA SUPERBA CAPITAL DE GRAN BRETANYA.
QUAN TORNI ESPERO PODER EXPLICAR-VOS COSES.

KISSES,

      Glòria


Fotografia, London Battersea Power Station, Inhabitat

ESCRIC EL TEU NOM, OLGA XIRINACS

Rocio Montoya, Collages

Feliç aniversari, Olga.
Per a mi no hi ha res mes difícil que escriure a una escriptora única. Com ho ets tu.
M'aconsello resignar-me a la senzillesa i no tenir cap pretensió de sorprendre't.
Hauria d'inventar paraules i formes noves de dir les coses sense cap garantia, malgrat
l'esforç, d'arribar a complaure't. Sé que m'agrairies la intenció. Poc més podries fer tu que ja tens tots els mots i totes les imatges.
Bloomsbury és,  sense tu, un paisatge inacabat.
T'he portat una bellíssima peça tocada al piano, un dels teus instruments. Com a les postals que escrivíem d'infants escric:

Desitjo que t'agradi. Que cada nota viatgi del meu cor fins al teu.
Feliç dia d'avui 11 de maig i feliços també els incomptables dies que seguiran aquesta data que és la teva festa.

Un petó ple d'afecte,

Glòria

Video: Jose M. Armenta, Piano: Jose M. Armenta
Composició: Cavatina de la banda sonora de la pel·lícula "The deer hunter"
Autors: Myers/Simon, escrita originalment per a guitarra cñàssica.

AMAGATALLS SECRETS

De quasi tothom és conegut el poema"Veles e Vents" del poeta valencià Ausiàs March nascut l'any 1400.

S'han escrit tantes lloances -i mai suficients- d'aquest poema que poca cosa hi puc afegir jo. Dir que quan l'escolto entro en un univers diferent i em transformo en colom i alço el vol sobre el mar perseguint un horitzó banyat de llum de plata que sembla que m'esperi.

La cançó sobre aquest text bellíssim va ser musicada per Raimon l'any 1969 i arranjada per Manuel Camp. Se n'han enregistrat versions diverses. La de l'autor és visceral, un so que proclama la força de l'amor, de l'enyor i la mort. Raimon no hauria pogut estar més encertat per fer arribar al carrer la veu d'un poeta que sempre havia pertangut al món dels estudiosos, de les elits sensibles que tenien accés als versos d'Ausiàs March,  poeta en llengua catalana equiparable a Petrarca si bé la seva concepció de l'amor és molt més realista i terrenal que la de l'italià enamorat de Laura.

Per compartir aquest tresor amb tots vosaltres jo he triat la delicada però punyent versió que canta Ester Formosa acompanyada per Toti Solé.

"Veles e vents" narra la història d'un viatge des d'Itàlia a València en busca de l'estimada. L'autor no sap si ella correspon al seu amor i demana ajuda als vents per tal d'arribar aviat a terra. Ausiàs March parla del mar, dels peixos, dels ocells però el mar és el protagonista que transporta al poeta agent d'amor, captiu de les veles i els vents. La història és melangiosa com si el poeta pressentís el fracàs i està plena de cites que ens porten al misteri: "camins dubtosos, amagatalls secrets, humils precs".  La música de Raimon demana una veu que soni com un clam, com un cant i també com a pregària. "Amor de vos jo en sent més que no en sé" o "jo tem la mort per no ser-vos absent/ perquè amor per mort és anul·lat" són només una mínima mostra del talent del poeta que sempre es caracteritza per la seva elegant intensitat, pel seu ritme inequívocament cerimoniós, per l'impecable tria de cada mot. 

M'hauria agradat transcriure una traducció en llengua castellana però les poques que he trobat són molt ben intencionades però tan literals que desdibuixen les virtuts del poema i no permeten que sigui entenedor. Si algú coneix una traducció prou digna de l'original se li prega m'ho deixi saber. Agraïda.

Vibreu amb els meus afectes!

Fonts: Blog Vivències
                                                                                                         Il·lustració: Fotografia Pinterest
                                                                                                         Video: dm38bcn

Veles e vents han mos desigs complir (1969)
(Ausiàs March - Raimon)

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Amor de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul•lat:
mas jo no creu que mon voler sobrat
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler,
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car nós vivint, no creu se pusca fer:
aprés ma mort, d'amar perdau poder,
e sia tost en ira convertit.
E, jo forçat d'aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.

Amor, de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
A joc de daus vos acompararé.

EMAS upv
VLC-CAMPUS CAMPUS HABITAT
Com s'hi arriba I Plánols I Contacte
Universitat Politècnica de València © 2012 · Tel. (+34) 96 387 70 00 · informacion@upv.es