dissabte, 26 d’octubre de 2013

SALVADOR ESPRIU, ELS MOTS EMPRESONATS



Tribut a Salvador Espriu-Kognitiff
Aquest apunt està dedicat a Alberto Granados Palacios que estima la pau i la poesia.

Fa molts anys vaig veure a Salvador Espriu prenent un tallat a la barra d’una cafeteria del Passeig de Gràcia barceloní. Era un home volgudament invisible, que es barrejava silenciós i quasi inexistent,  amb altre gent vistosa que semblava celebrar la glòria d’aquell migdia que assenyalava la meitat de la seva jornada laboral.
Mentre el mirava com si mirés una ombra, aquell home discret i pensívol que, tal vegada, escoltava els versos que el cervell li anava oferint i que, més tard, plasmaria damunt d’un paper en blanc, jo no deixava de recrear-me en el fet increïble que d’aquell ser que, per primera i única vegada tenia a poques passes davant meu, havien brollat poemes i poemes que, com una atapeïda xarxa de plata massissa, sostenien l’esperit del nostre poble. Salvador Espriu, aquell senyor que sempre semblava no ser enlloc i, tanmateix existia de valent, no era amant de la fama. Secretament se sabia un poeta altíssim i ens era una alegria, per ell i per molts de nosaltres, veure com els seus versos nadaven àgilment per les aigües espesses de la dictadura i sempre una nova veu ens donava a conèixer els seus mots que esdevingueren mantres, jaculatòries, himnes. A mi m’havia parlat, per primera vegada del poeta, un cosí llunyà i sobrevingut que, actualment ja és mort. Estic segura que se sentiria molt feliç de saber que ell em va fer descobrir a Espriu i a estimar-lo per sempre. Quan vaig començar a llegir algun poema i el trobava críptic, sentia el mateix plaer que aquells que gaudeixen del jazz. No m’era necessària una melodia definida per que les seves paraules m’agradessin. Jo venia, com tants, d’un català col·loquial emprat a casa i a l’església i encara amb molt de compte. Veure com aquell idioma, que era el nostre, prenia amb Espriu tonalitats i reflexos del tot inesperats ens animava a mantenir la llengua trepitjada com un pacífic instrument de lluita que no solament preservés la nostra cultura emmordassada sinó que l’enriquís i ens ajudés a desfer nusos. Salvador Espriu anomenava Sepharad a Espanya i ho feia sempre de forma absolutament conciliadora sense cap ànim enemic. Però no va ser mai tractat amb el mateix to per qui havia de rebre les seves pregàries. Una Espanya el va ignorar, una altra el va odiar i, en una mesura ínfima, una última el va apreciar i, fins i tot,  imitar.
Salvador Espriu hauria fet cent anys el 10 de juliol d’aquest any 2013. La seva família, procedent d’Arenys de Mar, es va establir a Santa Coloma de Farners on el seu pare, lliurepensador, exercia de notari. Més tard varen tornar a l’Arenys dels seus ancestres on hi varen servar per sempre més la casa d’estiueig quan, finalment, el pare del poeta va obrir la notaria a Barcelona. La família Espriu gaudia d’un elevat status. Vivia en una casa molt bella i tenia tres minyones, cuinera i xofer. El poeta era un nen enjogassat i divertit que havia canviat el caràcter a causa de la mort de dos dels seus quatre germans. Maria Isabel s’havia deixat la vida darrere un xarampió que, d’una manera diferent, també havia atacat a Salvador provocant-li una seriosa dolència pulmonar que l’havia obligat a sovintejar el llit. El seu germà Francesc havia mort d’accident al port d’Arenys degut a una caiguda, a totes llums, nefasta. El poeta, un cop acabat el batxillerat, havia estudiat dret i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. Va fer ambdues carreres de forma simultània i amb esplèndides notes. Malgrat la seva familiaritat amb el dret Espriu es va sentir sempre molt més atret per les lletres. Des d’adolescent havia començat a escriure.
Per saber fets de la vida del poeta solament cal recórrer a la mateixa xarxa i es suggereix també la biografia molt lloada d’Agustí Pons i  Mir titulada “Espriu transparent” editada per Proa el mes de Febrer d’aquest any 2013 on la vida i obra de l’artista són estudiades minuciosament i amb un rigor històric fora de tot dubte.
D’una edició de la cèlebre col·lecció El Bardo de 1969, copio dues poesies en l’original català i traduïdes pel director de la col·lecció José Batlló. Prenc amb tendresa el vell llibre que,  de viatjar de casa d’un amic a un altre, mostra confosa la façana i esgrogueïts els fulls. Presentat i prologat en castellà, El Bardo es va apuntar un triomf que quaranta quatre anys més tard encara em fa tremolar els dits.

DE TANT SENZILL NO T'AGRADARÀ

Cansat de tants de versos que no fan companyia
-els admirables versos dels savis excel·lents-,
i de mirar com passa l'emperador tot nu,
i del gran plany del vent, aquest vell adversari,
i de l'excés de mi, sense missatge,
ara us diré amb paraules ben clares,
amb crit elemental lluny d'artifici
que vull només parar-me en el camí
ja decantat amic de l'última injústicia,
i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort
damunt la bona terra.
El caminant i el mur (III) 1954 

DE TAN SENCILLO NO TE GUSTARÁ

Cansado de tantos versos que no acompañan
-los admirables versos de sabios excelentes-,
y de ver como pasa el emperador completamente
desnudo,
y del gran lamento del viento, este viejo adversario,
y del exceso de mi, sin mensaje,
ahora os diré, con palabras bien claras,
con grito elemental, lejos de todo artificio.
que solo quiero pararme en el camino,
amigo ya de la última injusticia,
y tenderme para siempre, sin pesadumbre, muerto,
sobre la buena tierra.

DIVERSOS SÓN ELS HOMES I DIVERSES LES PARLES

Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.

La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt dels camps.
La terra, amb paranys  de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.

Sí, comprèn-la i fes-la teva també,
des de les oliveres,
l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
"Diverses són les parles i diversos els homes,
i convindran molts noms a un sol amor."
La pell de brau (XXX) 1969 

DIVERSOS SON LOS HOMBRES Y DIVERSAS LAS HABLAS 

Diversos son los hombres y diversas las hablas,
y han convenido muchos nombres a un solo amor.

La vieja y frágil plata se convierte en tarde
detenida en la claridad sobre los campos.
La tierra con trampas de mil finos oídos,
ha cautivado a los pájaros de las canciones del aire.

Sí, comprende y haz tuya, también,
desde los olivos,
la alta y sencilla verdad de la prisionera voz del viento:
"Diversas son las hablas y diversos los hombres,
y convendrán muchos nombres a un solo amor."

Desitjo, amics llegidors, que tots hagiu gaudit amb mi.

9 comentaris:

  1. Rellegir Espriu i una micona de la seva història sempre està bé... m'agrada trobar-me versos coneguts, així per la xarxa, perquè els gaudeixo encara molt més a cada cop que els trobo...

    ResponElimina
  2. Jo també, Carme i m'adono que el poeta arriba a tot arreu.
    Un petó.

    ResponElimina
  3. Glòria, me siento muy halagado y agradecido por tu dedicatoria, que no he visto hasta ahora, porque hemos pasado el domingo en la playa.
    Una vez más, descubro mis inmensas limtiaciones al no conocer tantos y tntos nombres eminentes de la literatura. También, por mi torpe capacidad para leeer textos en catalán, espaiclamente cuiando son expositivos y usan un vocabulario amplio.
    Pero no dudes de que he gozado, yo también, con la delicada poesía de Espriú, del que conocia sólo unos poemas que la prensa insertó a su muerte y yo recorté. La buena poesía está ahí, como un fruto imperecedero cuyo aroma te llena en cualquier momento. Gracias.

    Un petó,

    AG

    ResponElimina
  4. Celebro haberte hecho sonreir. Además esta vez no me he conformado con el traductor de google y habrás podido leer a Espriú en unas traducciones bastante correctas. Libro, poemas y traducciones, tal y como explico, resbalaron, no sin riesgo, en medio de una semiclandestinidad que, al final los puso a nuestro alcance,
    Un petó!

    ResponElimina
  5. Gracias, Gloriá, por poner el "punto" sobre el poeta.

    Un abrazo

    ResponElimina
  6. Con punto o sin él es grande. Y punto.
    Beso.

    ResponElimina
  7. El mosaic del futur són les paraules recordades.
    Salutacions.

    ResponElimina
  8. Diversas hablas, diversos hombres, un solo amor, una sola emoción... o cómo ser profundamente lírico diciendo verdades claras y sencillas, que gustarán.

    A mí me ha gustado! Es grande... (puntos)

    ResponElimina
  9. Efectivamente, Barbe. Es grande y las sensibilidades poéticas, como la tuya, lo perciben al momento.
    Un beso.

    ResponElimina