dissabte, 21 de desembre de 2013

WAGNER, TANN, VENUS...I NADAL


Video Onegin 65



La història que Wagner ens explica hauria pogut ser ben diferent.

Com ara així:



El cèlebre cantant Tann Häuser fa temps que ha abandonat la seva bondadosíssima muller i ha caigut a les mans d’una dona tan bella com malvada. La dona,  en qüestió,  porta Venus per nom i té a Tann seduït des de fa molt de temps. Però un dia, Tann que sempre ha estat molt religiós, albira que s’acosten les festes de Nadal i, en especial, la nit que commemora el naixement de Jesucrist que ell ha celebrat sempre a casa seva amb Isabel la seva muller i els seus fills. Tot i que Venus l’ha induït a fer abús de la droga i l’alcohol Tann amb la memòria tèrbola recorda les darreres festes passades a la seva terra de la qual sent una intensa nostàlgia.

I decideix marxar. Ja ha fet la maleta i per més que la bellíssima Venus li canti de forma altament suplicant, profundament eròtica, que es quedi amb ella al Venusberg, Tann Häuser aconsegueix vèncer qualsevol temptació, fet que ja és difícil atès el cant indescriptible que la pèrfida Venus li dedica.

En un moment donat, Tann pronuncia el nom de Maria la Verge i de sobte el Venusberg i els seus habitants amb Venus al davant s’enfonsen. Mentre, Tann es troba tot sol a la vall de Hörserlberg amb el castell de Wartburg al fons i enlaire dominant les possessions del comte Hermann landgrave de Turíngia.

Finalment Tann veu amb claredat que passarà el dia de Nadal amb la família i tornarà a cantar per a tots aquells que, quasi durant un any, l’han reclamat constantment. 

   
Castell de Wartburg - Eisenach
 Bicentenari de Richard W. Wagner, 1813-2013

TINGUEU TOTS UN MOLT FELIÇ NADAL!


Fotografia Wikipedia.

10 comentaris:

  1. Molt feliç nadal, glòria. Però preferiria passar-lo amb Venus que amb la família de Tannhäuser.

    ResponElimina
  2. Nunca debió abandonar a Venus... y mucho menos por navidad.

    Felices días, Glòria!

    ResponElimina
  3. Jo també preferiria passar-ho chez Venus i pocs són els que dirien el contrari.
    Molt Bon Nadal.

    Es cierto, Barbe. La ópera tal vez no existiría o tal vez sí y sería mucho más divertida.
    ¡Felices Fiestas Barbe!.

    ResponElimina
  4. Bon Nadal, Glòria i que el Tann repiqui el tió i li cagui molts dolços per passar la pena. Pobreta, la Venus.

    ResponElimina
  5. La cèlebre diva Venus Muntanya i Rius decideix passar una nit de Glòria i accepta la vetllada que li ofereix Abras Pou, on hi haurà xampany i somriures còmplices.
    ¡Bones festes, Glòria!

    ResponElimina
  6. Bon Nadal per tu Kalamar. Fins i tot a les sobrades Venus se'ls hi acaba l'èxit.

    M'agradaria que a la vetllada hi hagués també Olga X. i que ens fes l'honor d'oferir-nos un concert de piano.
    Bones festes per tu estimada Olga!!!

    ResponElimina
  7. BON NADAL, querida Gloriá. Abrazos. Pilar

    ResponElimina
  8. Lo mismo digo, Pilita.
    Un abrazo eterno.
    Glòria

    ResponElimina
  9. ¿Cómo es posible que en 8 días no haya visto tu post?
    Llevo una temporada interesándome por Wagner, casi com una disciplina que me impongo. Recuerdo que un personaje de Woody Allen, al salirse antes de acabar una ópera wagneriana en el Met, decía a su pareja: Cada vez que oigo a Wagner me entran ganas de invadir Polonia".
    Esa ha sido mi situación durante mucho tiempo: prejuicio y no hincarle el diente. Este año he sacado unas cuantas óperas wagnerianas que he copiado en mi disco duro: de cuando en cuando, oigo Parsifal o Los Nibelungos. Está empezando a gustarme, aunque no me resulta tan cómodo como nuestro común Verdi.
    Todo es ir aprendiendo...
    Gracias por tu sabiduría.
    Un petó.

    AG

    ResponElimina
  10. Yo, con Wagner, tuve que hacer como tu. Enfrentarme a su genio y decirle abiertamente "O tú o yo". Fue venciéndome y acabé entendiendo las pasiones que despierta su genio inigualable sin embargo, sus óperas, me parecen exageradamente largas.
    Parsifal la tengo poco trabajada y casi puedo decir lo mismo de Los Nibelungos pero Tannhäuser me parece muy hermosa como me lo parecen Tristán e Isolda y Lohengrin auténticas catedrales sonoras.
    Un beso, Alberto.

    ResponElimina